El muntanyenc

Cultura

Els germans Cadier Part II: En el país dels isards

Download PDF

Publicat el 04 04 2017

Text: Enric Faura

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Fotografies: Totes les imatges sense autor provenen de la plana oficial de la familia: http://www.famillecadier.com

Després d’haver dut a terme les seves primeres travessies pirinenques sense guies, de l’Aneto a la Munia i del Pic Long al Balaitós, els Germans Cadier les recolliren en dos volums titulats Au pays des isards (En el país dels isards) en homenatge als isards, animals que consideraven els autèntics “professionals del pireneisme”. Són uns volums on relaten el recorregut de les travessies, les anècdotes i les seves impressions. Encara que es poden llegir com a guies, ja que hi ha detallades descripcions de l’itinerari amb horaris molt precisos, s’han de llegir, més aviat, com autèntiques obres de literatura de muntanya, perquè saben transcendir la pura descripció tècnica del recorregut.

Portades d’una edició d’Au Pays des isards (1904)

Els encapçalen amb una petita poesia, que si no és gaire modèlica en la rima i la mètrica, si que ho és per la professió de fe que hi ha: 

A la muntanya
Tu ens has vist néixer i créixer.
Nosaltres et devem músculs i pulmons.
Nosaltres et devem una cosa millor que aquesta:
els entusiasmes, les alegries altes i pures,
els record fortificants, la salut moral.
Nosaltres t’estimem apassionadament
com una amiga molt poderosa i molt bella;
i nosaltres només tenim una ambició
a l’explicar la nostra primera visita
als Pirineus Centrals: fer-te estimar.

Els volums no estan firmats per cap del germans, sinó per tots ells, encara que se sap que en George tingué una intervenció més destacada en la redacció del primer. Potser sigui per això, o potser no, el cert és que hi ha una notable diferència entre el primer i el segon volum. L’inicial és molt més senzill, fresc, sincer i sensible que el segon, una mica més elaborat i feixuc. Les nombroses cites mostren com havien begut dels grans pioners, especialment Russell, i que havien llegit amb atenció l’enciclopedista Beraldi, i quan calia els esmenaven la plana, sense pedanteria però amb autoritat. També queda palesa la seva profunda cultura humanista i la seva alçada moral i religiosa. Es repeteixen les descripcions de les emocions produïdes per les meravelles de la natura, juntament amb les lloances a Déu per haver-les creat i donar-los els mitjans i la sensibilitat per a gaudir-ne.

Primera plana del volum 1 de la segona edició revisada del 1903

Alhora expliquen amb naturalitat les bromes a la vora del foc, o com a un se li esquinça el pantaló pel cul i ha de demanar-li a una pastora que l’hi cusi, o com l’altre s’esclafa un dit per jugar amb massa delit amb les pedres d’una tartera.

Donen una preciosa informació sobre el Pirineu d’aquelles èpoques, amb més presència humana a les alçades que avui, amb molts pastors que acollien els pocs excursionistes, amb descripció de la gana que es passava als poblets perduts de les valls, o com la neu senyorejava els cims molt més que en l’actualitat.

Per a alguns autors aquests dos volums, especialment el primer, són dels que honoren qualsevol literatura de muntanya en el seu nivell més alt. El perfecte equilibri entre les descripcions tècniques i les sensacions obtingudes, la frescor, senzillesa i tendre lirisme, una religiositat sincera i pregona, però exempta de tot fanatisme, i un amor desmesurat per la muntanya, conformen unes peces inoblidables. Demostren plenament que han sabut copsar l’esperit de la cadena com pocs.[i]

Altres ascensions

A partir d’aquell estiu els esdeveniments de la vida no els permeté tornar a realitzar travessies tots plegats, però no deixaren d’anar a muntanya quan podien, recorrent tot tipus de muntanyes, especialment al Pirineu Central.

El 1906, al Mieidia d’Ossau, en Charles i l’Edouard farien tres intents per aconseguir directament la Fourche, per la seva cara nord-oest. Gesta notable, precursora del pireneisme que vindria.

El Midi d’Ossau fotografiat des del coll de Peyreget. La Fourche és la bretxa que separa el Petit Pic i el Gran Pic (Foto: Joan Riba)

També feren algunes escapades als Alps. En Charles, l’estiu de 1902, fa una ascensió al Montblanc sense guies amb dos amics. Tot i reconeixent la magnificència d’aquelles muntanyes, recorda amb certa nostàlgia l’ascensió d’un mes abans a l’Aneto, on va gaudir d’una solitud i un ambient feréstec que no trobà a les muntanyes alpines. El 1909 en George fa una escapada cap a la Grand Casse, Gôuter i la Meije, amb molt mal temps. El 1912, acompanyat aquest cop pel Charles i l’Edouard hi torna, fent via un altre cop vers la Meije i el Montblanc. El 1914 el mateix George faria un llarg viatge circular per Suïssa i Itàlia, visitant les seves ciutats.

Sortida de sol sobre el vessant Sud del massís del Montblanc (Foto: fons Elmuntanyenc)

Les obligacions pastorals o professionals els allunyen dels Pirineus, i la família que va creixent els deixa cada cop menys temps lliure per anar a la muntanya, però quan poden hi tornen, per pujar a aquells cims que tant estimen.

L’estiu de 1921 fan una travessia per l’Aran-Pallars, terres que no coneixien, restant entusiasmats de la seva riquesa lacustre.[ii]

En George, l’Henri i l’Albert, amb altres companys més joves i audaços, recorren els circs de Saboredo, Colomers, Sant Maurici, Colomina, Sant Nicolau i Travessani. L’ascensió als Encantats per la canal central els diverteix, i la del Peguera per la canal nord els recorda el Pallas.

L’agost de 1923 hi tornen per conèixer millor aquell país meravellós. Per Valarties i l’Estany de Mar fan un atac al Besiberri nord, i mentre que l’Henri i l’Edouard continuen per la bretxa Peyta, en George i en Charles el volen aconseguir per la paret nord, però un pas difícil els fa retirar, perquè recorden que entre tots dos tenen vuit fills, i s’estimen més ser prudents.

Vessant occidental de la Serra de Tumeneia vista des de la Colhada de Lac de Mar, d’esquerra a dreta: Tumeneia, el Pa de Sucre (centre), Mussol de Tumeneia, coll d’Harlé i Punta d’Harlé (Foto: Miquel Vilaplana)

Des de la bretxa Peyta i per l’aresta oriental aconsegueixen el cim a les set de la tarda. L’endemà al cim del Montardo hi romanen tres hores, gaudint d’un dels panorames més harmoniosos del Pirineu. L’ascensió del Besiberri Sud, Central i Comaloformo per la seva aresta oriental clou aquella travessia, on han descobert uns paratges amb una quantitat d’estanys d’altíssima qualitat que els ha entusiasmat. A la Restanca xerren llargament amb els enginyers de la “Productora de Fuerzas Motrices”, que inicien els treballs de connexió de tots aquells llacs. La seva reflexió sobre els brutals canvis que patiran aquells paratges és d’un gran realisme, amb la lògica nostàlgia: Crisis de transició per als nostres estimats llacs pirinencs. Ells passen de l’era natural a l’era industrial. Sobre les seves ribes encantadores hom parla menys de lirisme que d’utilitarisme.[iii]

Llac i refugi de la Restanca el 2008. Els Cadier xerren llargament amb els enginyers de la “Productora de Fuerzas Motrices” durant la seva travessia (Foto: fons Elmuntanyenc)

Amb això mai obliden el Pirineu Central. L’agost de 1930 en George i en Charles, acompanyats de tres nebots, tornen a recórrer les valls i pics de Cregüenya, Llosars, Corones, Russell, recordant la primera travessia amb tots els germans.[iv]

Le Bondidier, recolzat per Beraldi, proposa el 1930 batejar l’Espatlla de l’Aneto com el “Cap des cinc Frères”, en record i homenatge de la seva primera, però aquesta proposta no qualla a Espanya.

El nou de setembre de 1931 es reuneixen els germans supervivents en aquest cim, amb un record emocionadíssim però serè per l’Albert, que acabava de morir.

Devoció al Balaitós

Però va ser el Balaitós el seu cim predilecte, que van fer una mica seu com anys abans havia fet Russell amb el Vinhamala. Malgrat no construir‑s’hi coves, en els quinze primers anys del segle el van recórrer per totes bandes, obrint algunes rutes que esdevindrien grans clàssiques. Un cop en Charles, recollint un sentiment segurament compartit per tots, va escriure sobre el seu estimat Marmuré: De tots els pics que jo he escalat amb més delit, des de la vall d’Aspe a la vall d’Aran, el Balaitós és el que m’ha donat les més pures satisfaccions, fet gens estrany en una muntanya tan rica i complexa, que per ella sola ja forma un petit massís complet. Les diverses vies d’ascensió, les agulles i crestes, valls i estanys, vires i vies, conformen un món complet en ell mateix, prou atractiu per a qualsevol pirineista. A més a més, antecedents familiars els lligaven de manera especial amb aquesta muntanya, a part de les més properes raons de veïnatge. En George li va dedicar una monografia sensacional per testimoniar‑li la seva admiració i amor.

Els Cadier al refugi d’Arrémoulit el 1902. Més d’un segle després, el refugi, poc reformat, segueix donant aixopluc als excursionistes de travessia

George, el germà gran, prenent notes al massís del Balaitós

Aquesta obra, titulada simplement Un grand pic. Marmuré ou Balaitous (Le massif de Balaytouse) va ser escrita pel George, encara que ell no va voler firmar-la, sinó que va posar, “Un dels cinc”.

En George va escriure el llibre de la seva vida amb aquesta obra. Comença amb una frase que és tota una professió de fe, Marmuré, quin pic ha estat més estimat que tu?[v], i com diu Saint Saud al prefaci, talment com si fos un cirurgià amb el seu bisturí, aconsegueix extreure l’ànima d’aquesta muntanya, cosa que mai no aconseguiria cap cirurgià.

El llibre està dividit en quatre capítols i una part introductòria. A la introducció passa revista a tots els treballs anteriors i a l’espinosa qüestió toponímica, estudiant l’evolució dels noms d’aquella muntanya. En la primera part descriu les vies d’accés i aproximació, amb un capítol dedicat a cada vall, fent un repàs exhaustiu de tots els recorreguts, (per exemple, descriu dotze rutes per anar a Respumoso) amb la seva història i primeres ascensions. A la segona part, titulada “El vell Balaitós”, fa la descripció dels tres itineraris històrics, això és, “La gran Diagonal”, “La gelera de les Neous” i “La bretxa Latour”.

La tercera part l’anomena “La nova joventut del pic” i comença preguntant-se sobre el gran enigma irresolt d’aquest cim, per on haurien fet la primera Peytier i Hosard, avançant la seva tesi. La quarta part, “Al cim. Diàleg de morts i vius”, és una divertida conversació imaginària de tots el grans i petits personatges relacionats d’una manera o una altra amb la muntanya. Fet d’una manera imaginativa i original, és una excusa per fer un ràpid retrat d’ells. Potser al ser una part més creativa no és la més ben resolta, però certament és molt insòlita i divertida.

L’Eduard al Balaitós

És una monografia prodigiosa, on fa un buidat de llibres, revistes i papers exhaustiu, a més d’aportar per primer cop multitud de comunicacions personals originals. Cada pedra, cresta o coll, accident geogràfic o bellesa natural té una llarguíssima història al darrere que ell ha sabut trobar i explicar amb amenitat, com altres han fet amb el Cerví o la Meije. No es limita a ser una rata de biblioteca, sinó que amb les cartes que escriu a muntanyencs en actiu, estableix per primer cop la història de muntanyes com els Frondellas o les crestes de Diables o Costerillou. És un treball d’un nivell científic i històric impressionant, fet amb un mètode cartesià modèlic. Però tot això no conforma una avorrida història enciclopedista. Les anècdotes intercalades, les experiències personals, les descripcions viscudes, fan que es puguin utilitzar com a guia i que neixi un desig incontrolable d’anar a recórrer aquelles rutes, perquè la passió de l’autor fa intuir que són quelcom extraordinari. Treball vibrant i que deixa el llistó de l’erudició muntanyenca altíssim.

Durant més de deu anys explorarant a fons aquell petit massís, contribuint enormement al seu coneixement. Ressegueixen la cresta de Costerillou, descobrint vertiginoses vires horitzontals que els permet evitar la Torre i anar de l’agulla d’Ussel al Gran Pic. El 1913 aconsegueixen fer la primera a la Torre de Costerillou, potser la seva ruta més difícil. El nom de Torre George Cadier per aquesta agulla en el seu record tampoc quallaria.

A la cara sud del Balaitós en Charles i l’Edouard inauguraran una xemeneia, i també faran escalades per la muralla de Batcrabere. La primera ascensió a la punta que hi ha sobre la Bretxa Latour i els Frondellas, coneguda com pic Anònim o Cadier, serà una altra fita en la seva constant recerca pel massís.

La imponent cara sud del Balaitós, la muntanya més estimada dels Cadier, des de la cresta del Diables, que ells varen freqüentar escalant per primer cop la Torre de Costerillou (a la dreta i sota el cim (Foto: fons Elmuntanyenc)

Impressionant vista sobre la bretxa de Latour on uns minúsculs membres del CMSC grimpen per assolir-la. El pic Anònim o Cadier, just al darrere, és el més oriental de la cresta de les Frondellas (Foto: fons Elmuntanyenc)

Escaladors o excursionistes?

Respecte a la seva qualificació tècnica com a muntanyencs cal dir que ells se sentien escaladors i no mers excursionistes. Potser avui aquesta afirmació no seria del tot exacta, però en el seu temps només els escaladors feien els recorreguts que ells seguien, malgrat que als ulls actuals ni la tècnica ni la dificultat els faria mereixedors de la qualificació d’escaladors.

En George, en un bonic escrit [vi], assenyala que tenien un rebuig gairebé instintiu per l’ús de la corda i els mitjans artificials. De fet, llevat d’un descens de la bretxa de Tempestats, sembla gairebé segur que mai la utilitzaren, i és ben significativa la foto de l’Edouard abans d’encarar-se a la difícil Torre de Costerillou, amb la corda al voltant del cos i no lligat a ella, com en l’actualitat fan la majoria de persones en aquest pas.

Al fer una anàlisi molt realista i gens immobilista de l’evolució de la mentalitat d’aquells que van a la muntanya, assenyala que, afortunadament, el pirineisme té una història fecunda perquè les diferents generacions no s’han limitat a repetir mecànicament les mateixes rutes i ascensions, amb la mateixa tècnica i manera de pensar. Hi ha hagut una sèrie de personatges genials que han aportat noves raons, nous aires i un nou esperit a cada època. El pirineisme ha seguit una evolució natural que l’ha anat enriquint.

Els cinc Germans el 1919

Anima els joves escaladors acrobàtics a seguir el seu camí endavant, amb només dos advertiments: que la seva passió no els faci perdre el seny i que per sobre de tot no perdin el sentit de la bellesa de les coses, això és, que la tècnica no domini l’esperit, que la gimnàstica dels nous atletes de la muntanya no oculti la natura ni la seva pròpia personalitat. Acaba amb un paràgraf antològic: L’essencial és tenir confiança en el futur, confiança en l’home, criatura de Déu; l’essencial és que els pigmeus que som esdevinguem ànimes grans. Per la seva sensibilitat un Russell, un Schrader foren més grans que els pics que porten el seu nom.[vii]

L’edat els anà allunyant de la muntanya, i anaren envellint voltats de l’amor familiar. Però ells ja havien plantat la seva llavor, i moltes generacions de muntanyencs farien germinar sense estridències, amb la seva manera d’anar a la muntanya, el llegat d’aquests humanistes de l’alta muntanya en la història del pirineisme.

“A vegades baixaven de la muntanya per anar a veure el seu pare…”

 

Adjuntem una postal enviada des de París per un dels germans Cadier a Georges i la traducció del text.

Revers d’una postal adreçada a  Georges Cadier per un dels seus germans

Paris 8 de juny 1901.
Estimat Germà. Aquests dies tinc la idea de venir a fer una volta a Maixent. No se i no sabré fins el darrer moment quan estaré lliure, però de totes maneres ja m’apanyaré per arrivar a casa teva, sigui el diumenge o pot-ser el dissabte. Si pogués arrivar el dissabte em pararia un moment a Niaou i aniria a la impremta. Pot-ser tindré 3 dies. M’alegro molt de reveure-us a tots 3 i jubilat i la idea de ser ben aviat amb vosaltres.

Notes

[i] Raymond Ritter, a la introducció d’aquestes obres editades pels “Amics dels llibres pirinencs”, (Pau 1968), diu que la seva obra no és d’ahir ni d’avui, sinó intemporal, per una característica molt important: la naturalitat de la seva escriptura. Fan servir les paraules justes i precises, sempre normals, i aquesta és la gran sort d’aquesta obra; sembla que llegeixes unes notes d’un company amb qui has fet la mateixa excursió, sensible i intel·ligent, però sense cap pretensió ni vanitat.

[ii] , “Lacs Pyrénéens, La montagne nº 172, pag.145, 1924.

   [iii] “Lacs Pyrénéens” La Montagne, 1924, nº172, pàg.153

     [iv] “Sur le faîte des Pyrénées” Bulletin Pyrénéen, 1930, pàg.259

     [v] Un grand pic: Marmuré ou Balaitous

     [vi] “Le pyrénéisme des sommets evolué” Bulletin Pyrénéen, 1932, nº203, pàg.2

     [vii] “Le pyrénéisme des sommets evolué” Bulletin Pyrénéen, 1932, nº203, pàg.2

Bibliografia

– Un des cinc frères. Au pays des isards, Trilogia.

1r volum: Un grand pic. Marmuré ou Balaïtous. Prefaci del Comte Saint Saud.
2n volum: De l’Aneto a la Múnia. Par les pics de 3.100 metres. Prefaci d’Henry Russell
3r volum: Du pic Long au Balaïtous. Par les pics de 3.100 metres. Prefaci de Franz Schrader.
S.D. de la primera edició. Només sabem que el 2n i 3r volum s’editaren en un sol llibre.
Reedició a Pau el 1968 per “Les amis du Livre Pyrénéen” dels volums 2n i 3r. 136 pàg. Amb mapa i fotos. Textos de presentació d’Henri-Albert Cadier, Henri Mabille, Jean Cazayus, Jean i Pierre Ravier i Raimond Ritter.Reedició del 1r volum el 1969 pels mateixos autors. 156 pàg.

– Cadier, George. “Lacs pyrénéens”, La montagne, 1924, pàg. 145.

– Cadier, George. Bulletin Pyrénéen, 1922, nº103.

– Cadier, George. “Sur la faîte des Pyrénées”, Bulletin Pyrénéen, 1931, pàg. 257-262.

– Els supervivents. “Sur le cap des cinc frères: Evocation”, Bulletin Pyrénéen, 1931, pàg .431-435.

– Cadier, George. “Le pyreneisme des sommets evolué”, Bulletin Pyrénéen, 1932, pàg. 2-8.

– Cadier, George. “Un massif rare: Los Alanos”, Bulletin Pyrénéen, 1954, pàg. 311

– Cadier, Albert. Vallée d’Aspe, s. d. (possible reedició moderna)

– Cadier, Henri. Georges Cadier (1874-1952), La Boisardiere, Montcautant (Deux Sevres), 1956, 82 pàg.

– Dtor. Fauyon. “En souvenir. George Cadier”, Bulletin Pyrénéen, 1953, pàg. 117

– Meillon, Alphonse. “Albert Cadier (1879-1929) et la montagne”, Bulletin Pyrénéen, 1929, pàg. 131.

Enllaços a internet

1-Enllaç de lectura d’Au pays des Isards (Biblioteca de Tolosa). En obrir la plana apareix el llibre; trieu la versió flash per tenir la millor lectura.

http://numerique.bibliotheque.toulouse.fr/collect/general/index/assoc//ark:/74899/B315556101_BC_000044.dir/flipbook/HTML/files/assets/basic-html/page265.html

2-Enllaç important a la plana Cadier, molt completa.

http://famillecadier.com/fam_plan_du_site.htm

3-Enllaç interessant:

http://www.famillecadier.com/images/Les%20cinq%20freres%20par%20Freddy%20Cadier.pdf 

Altres articles de l’Enric Faura a Elmuntanyenc

Los indómitos de la montaña, periodisme d’alt nivell

50 itineraris d’esquí de muntanya pel Pirineu català

David Le Breton: La marxa és bàsicament una ètica

La Transpirinenca. Un viatge interior

Henri Brulle (1854-1936). Part III: Companys i guies

Henri Brulle (1854-1936). Part II: Nous horitzons

Henri Brulle (1854-1936). Part I: El pirineisme de dificultat

Henry Russell (1834 – 1909) Part III: La seva influència en el pirineisme

Henry Russell (1834-1909) Part II: Enamorament pel Vinhamala

Henry Russell (1834-1909) Part I: La formació d’un pirineista cabdal

De la inutilitat de la muntanya

Per què pujar muntanyes?

Els Germans Cadier I: Pirineisme “sans guide”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència