El muntanyenc

Esports

Els Germans Cadier. Part I: Pirineisme “sans guide”

Download PDF
Publicat el 14 04 2017

Text: Enric Faura

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Fotografies: Totes les imatges sense autor provenen de la plana oficial de la familia: http://www.famillecadier.com

 

Els muntanyencs són com els músics, que tenen el do de crear les obres mestres amb quinze o vint notes ja utilitzades pels seus avantpassats, però amb un altre esperit, amb un altre to, i sobretot amb unes altres emocions” (Henry Russell, escrit a la introducció de Au pays des isards. De l’Aneto a la Múnia, referint-se a ells indirectament).

            Cada generació de muntanyencs ha aportat quelcom a la història del pirineisme. Un Ramond, un Russell, un Brulle són personalitats molt diferents, però cada un d’ells ha significat una nova mentalitat i un pas endavant en l’apropament de l’home a la muntanya. I en aquesta enumeració no poden faltar els cinc germans Cadier, probablement uns dels que recolliren i reflectiren amb més puresa el genuí esperit del pirineisme de tots els temps. Representen la culminació d’un llarg camí i aporten uns aires de llibertat, entusiasme i imaginació que renoven una mentalitat una mica estancada, i potser el que és més important, refermen l’afirmació d’un amor profund, autèntic i pur per la muntanya. Tal com diu Beraldi representen un moment característic en el gran pirineisme.

            En els darrers anys del segle dinou i primers del vint, la gran època de l’exploració inicial ja havia finit i els cims més importants eren coneguts i havien estat ascendits, i fins i tot s’havia encetat el camí de les realitzacions de dificultat. Però fins a aquells moments la muntanya havia estat reservada a una elit de muntanyencs i ciutadans, normalment de posició social distingida, que no sortien sense els seus guies, mentre els turistes restaven al fons de les valls, voltant prop dels establiments termals. L’alta muntanya era encara reserva d’una minoria.

            Aquests muntanyencs, amb les seves constants recerques, havien pogut formar un important corpus de coneixements de les muntanyes, i havien conformat unes tradicions i costums d’anar a la muntanya molt determinats. Els germans Cadier són els primers de trencar amb aquest esquema una mica encarcarat, però sense cap voluntat de ruptura, sinó més aviat com un pas més en una evolució lògica i natural. Ells se sentien plenament hereus dels pioners més clàssics i fidels seguidors de la tradició (la seva devoció per Russell o el seu respecte per Beraldi era prou manifest), però la força de la seva joventut i il·lusió desbordant els feia sentir lliures de certs costums més propis d’èpoques periclitades.

            Russell, que era una mena de pare espiritual per a ells, els va qualificar com “muntanyencs models, que tenien la sort de pertànyer a dues escoles, l’antiga i la moderna“. I aquesta definició, que pot semblar simplement una frase afortunada, té molt sentit. Van fer de generació intermèdia entre els pioners heroics i les noves generacions acrobàtiques.

Els germans Cadier, els Cinc Fréres

            Probablement l’aportació material dels germans Cadier a la petita història del pireneisme consisteix en el fet que van ser dels primers de prescindir del concurs dels guies en les seves ascensions. Certament alguns anys abans gloriosos pireneistes ja feien alguna ascensió sense guies, el mateix Brulle o Russell en va fer alguna, però era sempre per repetir rutes ja conegudes o fàcils. Els Cadier es van atrevir a enfrontar-se amb vies desconegudes, algunes d’elles difícils, tots sols, sense els guies. Volien encarar-se a la muntanya personalment, sense cap desconegut que els digués on havien de posar peus i mans, per cercar i crear la seva pròpia ruta, tal com els sortia de dins, així com ho fa l’artista al modelar el fang abans de fer la seva obra d’art. Això va ser un nou pas en el procés d’apropament de l’home a la muntanya, i especialment de la joventut, que gairebé tenia vedat l’accés a la muntanya.

            Però potser és més important la seva aportació immaterial. Varen saber transcendir l’element físic de la muntanya per arribar al seu component espiritual, però no al tràgic sentiment romàntic, sinó més aviat al sincer sentiment d’aquell que s’estima la muntanya per ella mateixa, sense voler treure’n cap profit. Deixaren en les seves obres un llegat de romanticisme i d’amor autèntic a la muntanya més pura del qual s’han nodrit moltes generacions de pireneistes. Les seves ascensions de sol a sol, les llarguíssimes caminades, empassant-se cims i valls, els decidits recorreguts de crestes, els bivacs sota un bloc, són una manera de fer muntanya on molts s’hi han emmirallat, potser fins i tot sense saber-ho.

El Pic Anònim o Cadier i el Balaitós, entre la boira, la punta més septentrional de la cresta de les Frondellas, escalada per George i Edouard el 30 d’agost de 1911 (Foto: Enric Brunet)

            Al resseguir algunes de les cèlebres vies Cadier es pot tenir una especial sensació d’alta muntanya, on és més important l’instint d’elecció de la ruta i el sentit de muntanya en la progressió que una depurada tècnica. Són unes vies potser no massa difícils, però plenes de llibertat, on l’home s’encara amb la muntanya de tu a tu, sense gaires materials o estris que envileixin aquesta relació de puresa, i on sempre s’obtenen grans gaudiments i una sensació de plenitud i de llibertat molt notables.

Els Cinc Germans

            Nascuts en el poblet d’Osse, en la vall d’Aspe, al Bearn, eren fills d’un pastor de l’església reformada de França. Es van criar a les verdes valls del Pirineu bearnès, on van rebre tots una educació estricta però lliure. Estaven sotmesos a l’austeritat i rigidesa de la llar, típica de tota família protestant, però el seu pare des de ben petits els va portar a la muntanya, seguint una llarga i estesa tradició familiar, i quan els altres nens només pensaven en jugar, ells ja coneixien totes les muntanyes des del pic d’Anie al de l’Aspe.

            Malgrat que van haver de rodar per França per motius d’estudis, de servei militar o de feina, procuraven trobar-se sempre que podien, especialment per vacances, al vell casalot d’Osse, el famós Isardia, des d’on sortien d’excursió.

Els pares dels Cinc Germans: Alfred Cadier (1874-1933) i Helen Bost (1850-1937)

            Van tenir sempre un sentit familiar molt marcat. De petits havien fet excursions amb el seu pare i el seu oncle, procuraven sortir quan podien tots els germans junts, recordant-se amb amistat i amor de l’absent, i portaven a fills i nebots en les seves excursions.

            Igualment és important destacar la seva profunda volada moral i humana. L’educació religiosa i familiar rebuda, així com unes creences molt arrelades els feren homes de conviccions pregones, amb una ètica molt exigent i una noblesa de caràcter rellevant.

Izarda, la casa familiar d’Alfred i Helen, situada a la vall d’Aspe (Béarn). Els descendents Cadier són molt nombrosos i vetllen per la tradició. La casa es pot llogar per fer-hi estades

            Eren cinc, i del més gran, el George, al més petit, el Charles, es portaven vuit anys. Enmig l’Henri, l’Albert i l’Edouard completaven l’equip.

            El George va néixer el 21 d’abril de 1874 i va morir el 24 de desembre de 1952, vigília de Nadal. Amb la salut una mica delicada durant la seva adolescència, que una temporada de repòs va arranjar per sempre, va fer el servei militar a la caserna del Portalet, des d’on va pujar a la Collarada, i a Pau. Tot sortint de l’exèrcit va anar a la facultat de teologia de Montauban, on estudià. Al 1907 es llicencià en Dret, però la seva autèntica professió va ser la de pastor protestant. Va exercir com a pastor i va estar a algunes parròquies de l’oest del país, on va dur a terme una destacada tasca, especialment important a favor dels nens desheretats, quan cap llei ni servei social els emparava. D’ell, el seu nebot ha dit que va ser tota la vida un gran lluitador, a la recerca de la justícia i de la fraternitat entre els homes. Durant la Primera Guerra Mundial va ser enviat a un hospital militar de Pau, però ell, que als seus 40 anys s’ho podria haver estalviat, no va parar fins que el van enviar al front, on creia que podia ajudar més als altres com a capellà de la tropa.

            Abans havia fundat un periòdic, La fraternité, el 1904, que després de la gran Guerra es diria La Concorde, des d’on combatia, lluny de tota ideologia política, pel bé i la justícia. Aquest diari, malgrat la seva divulgació mes aviat rural i popular, es publicà durant més de 50 anys i des de les seves pàgines, especialment les editorials, lluitava per la dignitat dels homes. Els horrors de la guerra el van portar a escriure una novel·la de caire al·legòric, Le plus grand amour on feia aparèixer Crist a les trinxeres i als pobles bombardejats. Igualment va ser un escriptor muntanyenc important. Les seves col·laboracions a les revistes de muntanya (Bulletin Pyrénéen, La Montagne, Pyrénées) són molt nombroses, però la seva gran obra va ser la monografia sobre el Balaitós. El llibre Un grand pic. Marmuré ou Balaitous és una obra importantíssima, sensacional per alguns, que per modèstia probablement, no va voler firmar. A més a més la seva col·laboració va ser fonamental en les altres dues obres englobades sota el nom Au pays des isards, on es recullen dues travessies fetes per tots els germans els estius de 1902 i de 1903 pel Pirineu Central. Com a germà gran era l’ànima del grup i l’autoritat indiscutida. Organitzador metòdic i meticulós, dirigia les ascensions de l’equip.

Els germans Cadier al 1905; d’esquerra a dreta: George (31 anys), Henri (28 a), Albert (26 a), Edouard (24 a) i Charles (23 a)

            L’Henri, nascut al 1877, va ser un advocat a Oloron-Sainte-Marie i després a Pau, on va dur molts afers davant els tribunals, encara que mai no es va fer ric, perquè defensava la gent per la seva consciència i no pels seus diners. Potser era el menys atlètic de tots els germans, però era la rialla del grup, el qui animava els bivacs o els focs de camp i donava moral quan calia.

            L’Albert, nascut al 1879, prim i flexible, era el més resistent i àgil de tots ells. Bon escalador, era el qui que passava al davant en els passos difícils. Va dirigir els seus germans en la famosa ascensió a l’Espatlla de l’Aneto, en l’escalada de la cresta oriental dels Cabrioles i en l’ascensió al Bachimala. Amb predilecció pel Mieidia d’Ossau, havia fet del Petit Pic la seva punta favorita, assolida per diverses vies. Al 1900 va fer una dura anada al Mont Perdut en solitari en tres dies. També en algunes anades als Alps havia obert una via entre el cim de la Tour Noir i la gelera de les Ametistes. D’ell l’Alphonse Meillon deia que practicava un muntanyisme fulminant, gairebé compulsiu. Una bona mostra d’això és la seva primera anada al pic d’ Anie. Tenia ja divuit anys i per una sèrie de circumstàncies no havia pogut assolir l’Anie, quan tots els seus germans ja l’havien fet. El setembre de 1897 decideix que això no pot durar més i surt un dia a l’una del migdia d’Osse, en poc més de tres hores i mitja es planta al cim i a tres quarts de nou torna a casa, on encara pot sopar amb la família. El mateix Alphonse Meillon diu que era un sensitiu, però alhora una ànima robusta. La natura li despertava unes emocions molt intenses i “tenia un sentiment agut de l’esplendor de les coses”. Amb evidents dots d’artista, era el fotògraf del grup. Va estudiar a Ginebra i va fer de pastor durant tota la seva vida. Predicava sovint a l’Alt Aragó la seva fe, que vivia amb especial intensitat. Per ell les ascensions als cims i els esforços físics que feia a la muntanya eren una escola per educar virilment la força de voluntat i per acostar-se al Deu creador, glorificant les seves meravelles. Tenia quatre fills i en els últims anys de la seva vida la malaltia el va impedir anar a la muntanya amb els germans. Es va fer construir un xalet a Peyranère, prop de Somport, on passava els estius prop de la muntanya. Va ser el primer germà de morir l’any 1929.

            L’Edouard era el més alt i fort, i per això tenia sempre el plaer de portar la motxilla més grossa i pesant. Era un muntanyenc complet, però que no va actuar com un solitari, sinó com a excel·lent gregari a favor del grup. Va ser enginyer i industrial, i malgrat el seu laïcisme militant s’apuntava generosament a totes les causes nobles.

            El Charles era el petit. Fort i vigorós va jugar al rugby com el George, i va ser també pastor, passant més de vint anys a les missions del Gabon.

            Tots ells semblaven tallats pel mateix patró. Alts i forts, el més baix mesurava 1,80 centímetres, posseïen una resistència notable al cansament i cap penalitat ni esforç els espantava.

Les voilà, partis en montagne….” (glacera sud del Perdiguero, 1902)

            Formaven un equip llegendari, el nom de “les cinc frères”, que es com varen voler ésser coneguts i així van firmar els seus llibres, ho diu tot, i s’avenien entre ells moltíssim. Era compartida la seva afició per la muntanya i el seu amor al Pirineu. Amb un cert sentit de clan, la felicitat esdevenia completa si podien sortir en comú, sense cap absència.

De l’Aneto a la Múnia 

            Des d’infants havien fet nombroses ascensions per tots els pics de la comarca, fins i tot alguns d’ells ja coneixien el Balaitós, però és l’estiu de 1902 quan fan la seva gran primera excursió tots plegats. En deu dies aniran de l’Aneto a la Múnia, recorrent valls i cims, crestes i colls. L’any anterior el George ja portava la idea de fer una travessia pel Pirineu Central amb els seus germans, i l’estiu de 1901 els va escriure una carta perquè es preparessin per la travessia que farien l’any vinent, a tota cresta pels cims més alts. Els diu: …si nosaltres volem fer alguna cosa superba, meravellosa, única, hem de tenir l’estómac sòlid, el cor inflamat, el cap lúcid i la voluntat ferma, des d’avui. Aquella travessia va solidificar la unió entre els germans i va ratificar aquell equip d’isards com equip ideal, malgrat les diferents edats i temperaments.

            Surten el 7 d’agost en bicicleta des del seu poblet de la vall d’Aspe fins Lorda, carregats amb grandíssimes motxilles, des d’on agafaran el tren fins a Banhères de Luishon. A mitja tarda enfilen el camí de l’Hospice de France camí de l’Aneto, però abans d’arribar al port de Benasc l’amenaça de pluja i el cansament els decideix muntar el bivac. Diuen, contràriament a certs pireneistes audaços nosaltres no tenim l’amor a la fatiga’. Tenim molt interès en conservar senceres les nostres forces i sobretot les facultats de sentir i admirar. Van ser sempre uns grans afeccionats als bivacs a l’alta muntanya, i amb els seus sacs de pell de be i una precària vela ideada pel George per protegir-se de la pluja, afrontaven les seves famoses nits russellianes als llocs més feréstecs.

Imatge aèria del Massís de la Maladeta. Al final de la vall de Barrancs, a l’ombra, s’endevina el pas que va dur a George Cadier al Cap des Cinc Fréres, i a la bretxa i al cim del Tempestats, mentre els altres, guiats per Albert, contornegen per la gelera i l’aresta de Barrancs fent cim a l’Espatlla de l’Aneto, encara verge, mentre George hi fa cap a tota cresta, decantant-se pel sud (Foto: cortesia de Gerardo Bielsa, http://www.volarenpirineos.com)

            L’endemà, al passar el port de Benasc, resten meravellats de la formidable panoràmica dels massís de la Maladeta. S’encaminen cap Aigualluts, i per la vall de Barrancs pugen per la seva gelera. La segueixen fins al capdamunt i, sota la paret, després d’estudiar-la detingudament, el George s’hi enfila per una canal fins a la cresta, on després d’uns quants equilibris es planta a la bretxa de Tempestats. Crida els seus germans perquè no el segueixin, i mentre aquests, guiats per l’Albert contornegen per la gelera i aresta de Barrancs, arriben a l’Espatlla de l’Aneto, ell hi fa cap a tota cresta, decantant-se pel sud. Amb aquesta senzillesa i normalitat han obert una nova via i han fet una primera a un cim verge, que si no estigués sota l’Aneto, seria molt més respectat. En un moment es planten per la cresta a l’Aneto. Amb aquesta ascensió han obert una primera, però potser el més destacable és que han fet la seva gran primera com a colla. De germans han passat a ser un ferm equip de muntanyencs: Allí fou on s’afermà per primera vegada, en les regions glaciars, la nostra dolça i forta solidaritat fraternal.

            El dia és esplèndid, l’atmosfera puríssima amb un sol lluent en un cel blau sense cap boira que enterboleixi l’horitzó i el panorama que es divisa espatarrant. Amb gran sensibilitat els seus pensaments van vers Déu i les seves creacions, infinitament superiors a les dels homes. Diuen: Hom se sent envaït per l’aprehensió de la immensitat, de l’infinit. D’un salt, l’ànima s’eleva vers Déu. Un sent amb força que entre les creacions humanes i les creacions de la Natura existeix l’abisme que en totes les coses, separa l’humà del diví. El pensament s’atura, glaçat d’impotència; l’ull contempla, l’ànima embriagada s’exalta.

            Fan un fresc bivac al cim i l’endemà, abans de marxar, escriuen unes breus anotacions al llibre registre, que si no haguessin estat rossegades per les rates, serien un autèntic catecisme del seu pireneisme, pel que es pot intuir.

            Al passar pel Pas de Mahoma llancen les seves pedres superficials perquè aquest mític pas recuperi la seva dificultat i prestigi. A tota cresta s’enfilen cap al pic de Corones i del Mig, i des del coll Maleït fan la Maladeta Oriental pel corredor. Per la gelera aconsegueixen la punta Occidental, des d’on baixen al forat de la Renclusa i Hospital de Benasc, on poden finalment reposar i refer-se després d’aquesta memorable jornada. Bivaquegen al començament de la vall de Remuñe, embadalits per la natura verge que hi troben.

            L’endemà la sortida del sol els agafa remuntant la vall, fins a prop de la cota 3.000. Mentre els altres descansen, dos dels germans s’arriben al Malpàs, grimpant entre els blocs de la cresta. Reunits tots de nou ressegueixen la cresta fins la punta Oriental del Cabrioles, i des d’allí a l’Occidental, desmentint Russell, qui considerava aquella curta i penjada cresta com infranquejable, i obrint alhora una nova primera. Bivaquegen prop del llac de Literola, restant encisats per l’ambient solitari de la raconada . Regió d’una grandiosa magnificència. Imagineu un circ immens, dominat per dos gegants: el Perdiguero i el Cabrioles. Belles crestes l’encerclen per totes bandes. Els seus vessants estan recoberts de neus, d’on el sol, amb lentitud, es retira. Al mig, un llac estrany. Les seves aigües lletoses s’escolen en sordina vers la vall de Literola, per sota una congesta enclotada dins una canal.

Captura de les planes 44-45 de Au pays des isards, on es veu la cresta que uneix el Cabrioles Occidental amb l’Oriental, oberta pels Cadier desmentint Russell, que considerava aquella curta i penjada cresta com infranquejable. Al final de la plana 44 podeu llegir el seu relat

            Al dia següent es planten en una hora dalt del Perdiguero, gaudint d’una fabulosa panoràmica. Inauguren una nova via de descens per la paret S. O. Fins a la gelera, i d’allí segueixen cap al Portilló d’Oô i llac superior de Gias, on tornen a bivaquejar.

            L’endemà s’enfilen al Gorgs Blancs, seguint les indicacions de Russell, i completen la jornada inaugurant la cresta que des del port d’Aigües-Tortes s’alça fins la punta del Sabre i Bachimala, i encara els queda temps per baixar a sopar a Plan. Retornen a Viadós amb la intenció d’enllaçar en una sola jornada Posets i Eristes, però al calibrar les dimensions d’aquelles muntanyes s’adonen del seu error i es decideixen per resseguir la cresta que des del coll d’Eriste s’alça fins al Posets, encara que el mal temps els obliga a anar directament al Posets i baixar corrents per la vall de la Clot, enmig de la tempesta.

            A través del pas de Cavalls seguiran cap a Parzàn i Barrosa, circ que els impressiona especialment per la seva aridesa i solitud. Un atac directe a la Múnia posa fi amb tots els honors a aquesta esplèndida travessia, però la visió de tota la cadena calcària, especialment de les Tres Sorores, els deixa corpresos, i els decideix a repetir l’any vinent una travessia similar, per conèixer totes les muntanyes que hi ha fins al seu estimat Marmoré.

            Així han clos la seva gran primera travessia junts, practicant un pireneisme dur i auster, passant gana i set, mullant-se al bivacs, però extraordinàriament proper a la muntanya i a la natura. Han conegut unes muntanyes noves per a ells, obrint primeres i reconeixent llocs desconeguts.

El pic de Sierra Mouréne, el primer bastió de la cresta oriental de la Múnia, vist des de prop del cim del pic de Troumouse. Els Cadier varen escalar la Múnia el 1902, un dels millors miradors dels Tres Sorores, que escalarien un any després (Foto: M. Vilaplana)

Del Pic Long al Balaitous

            L’agost de 1903 es tornen a posar en marxa, il·lusionats de repetir una travessia que tantes satisfaccions els procurà. No poden anar els cinc germans junts, perquè un està complint el servei militar i només els podrà acompanyar els dies de permís.

El vast circ de Tromouse amb cases del llogarret d’Héas i el massís del Neovielha-Pic Long al fons (Foto: M. Vilaplana)

            Surten de Luz i fan un primer bivac sota el llac Tourrat, vigilats per la ferrenya cara nord del pic Long, en aquell racó encara avui solitari del Pirineu. Seguint la cresta oberta per Brulle i de Monts es planten sense dificultats al pic Long, i passant pel Campbieil, van cap a Heas. Un bivac al circ d’Estaube, on es reagrupen amb el germà milicià, els retorna les alegries de l’any passat. L’endemà s’enfilen per la cara est de l’Astazú i el Marboré, d’on s’han d’acomiadar amb tristesa del germà que ha de tornar a la caserna de Pau. Els altres faran un remullat bivac al Marboré, sota una sensacional tempesta, passada enmig de rialles i bromes, amb un humor envejable.

            L’endemà recorren les Tres Sorores, fent nit en una cabana de pastors al Coll de Gòriz. Visiten Añisclo, i com a tots el francesos aquesta contrada els impressiona especialment.

George a Cotatuero (vall d’Ordesa), durant la travessa del 1903

            Seguiran cap a la bretxa de Roland i Tallon, superant les clavilles de Cotatuero. Al fons del circ de Gavarnia fan un bivac, per veure millor la gran cascada, però per escapar també a un confort enemic de la nostre manera de ser.

            A Gavarnia se’ls pot tornar a sumar el germà absent i remuntant la vall d’Osse s’enfilen cap al Tapou, Montferrat i Pique Longue, amb un gèlid bivac a la gruta Paradís. Seguint pel capdamunt de la vall del riu Ara faran un nou bivac al coll de Bramatuero, sota una altra tempesta.

            Inexcusablement han de tornar cap a casa, però els sap greu no passar pel seu Balaitós estimat. La consulta del mapa els convenç que la ruta més directa passa pel mateix cim, i malgrat la inestabilitat atmosfèrica i el poc temps travessen en línia recta el massís, en comptes de vorejar-lo, i poden passar pel cim, arribant el diumenge a casa a l’hora justa. Amb malenconia i nostàlgia s’acomiaden d’unes muntanyes amb les quals han establert uns lligams que mai ja no oblidaran, però alhora contents de retornar a la llar amb la família.

La cresta dels Diables i el Balaitós des del Gavizo de Cristal, final de la travessa dels “Cinc Fréres” a l’agost de 1903: “Inexcusablement han de tornar cap a casa, però els sap greu no passar pel seu Balaitós estimat.” (Foto: M. Vilaplana)

            Aquestes dues travessies les van fer amb un material extraordinàriament senzill i pesant. Portaven les motxilles reglamentàries de l’exèrcit, les sabatilles d’Oloron (començaven a aparèixer les botes amb sola d’ales de mosca) un sac de dormir de pell de xai, una vela per arrecerar-se de la pluja als bivacs i un llarg bastó de punta ferrada. Els piolets no els van incorporar fins uns anys més tard. Una pesada corda completava l’equip, instrument que pràcticament mai utilitzaren en les seves ascensions. El menjar a cops era escadusser i més d’un dia s’havien quedat amb gana, penalitat que no els importava si un bon bivac ho compensava.

Altres articles de l’Enric Faura a elmuntanyenc.cat

Los indómitos de la montaña, periodisme d’alt nivell

50 itineraris d’esquí de muntanya pel Pirineu català

David Le Breton: La marxa és bàsicament una ètica

La Transpirinenca. Un viatge interior

Henri Brulle (1854-1936). Part III: Companys i guies

Henri Brulle (1854-1936). Part II: Nous horitzons

Henri Brulle (1854-1936). Part I: El pirineisme de dificultat

Henry Russell (1834 – 1909) Part III: La seva influència en el pirineisme

Henry Russell (1834-1909) Part II: Enamorament pel Vinhamala

Henry Russell (1834-1909) Part I: La formació d’un pirineista cabdal

De la inutilitat de la muntanya

Per què pujar muntanyes?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia