El muntanyenc

Ciència i medi

Els diferents tipus de relleu del Sàhara

Download PDF

Publicat el 30-04-2014

Text i fotos: Manel Julivert

Especialista en  Geologia Estructural i Tectónica. Llicenciat el 1952 i Doctor el 1957 per la Universitat de Barcelona. Entre 1957 i 1964 resideix a Colombia. Torna a Espanya a una càtedra de  la Universitat de’Oviedo i el 1976 es trasllada a Barcelona. Catedràtic Enmerit des de l’any 2000. Ha viatjat ampliamente per tots els deserts del mon i ha publicat un extens llibre sobre el Sàhara

Presentació Calen pocs dies d’estada als deserts per patir la seva fascinació i quedar-hi enganxat de per vida, és infalible. L’autor en coneix la majoria i ha viatjat desenes de vegades al Sàhara amb la mirada del viatger i del científic. Els relleus, plans o muntanyosos, són els principals protagonistes del paisatge i la nit estelada omnipresent.

Unes poques dades geològiques

Per a descriure i comprendre plenament els diferents tipus de paisatges del Sàhara és necessari donar algunes nocions sobre la geologia d’aquest desert, i per tant del continent africà. Àfrica constitueix un bloc continental estable, és a dir, un bloc format per escorça continental, poc densa per la seva composició majoritàriament granítica, que des de principis de l’era primària s’ha mantingut sempre  per damunt del nivell del mar o bé tan sols lleugerament per sota (quan sofreix una transgressió marina), però mai assolint les profunditats pròpies de les regions oceàniques, on l’escorça és més densa i de naturalesa basàltica. El bloc africà es va individualitzar al produir-se el desmembrament del gran continent de Gondwana,  a inicis de l’era primària o Paleozoica.

Distribució del continents al final de l’Era Primària i la seva fragmentació i deriva fins a la seva posició actual (de Julivert, M., op. cit., 2003)

El continent africà està format  per un substrat de roques que són el resultat d’una llarga història, que comprèn des dels inicis de l’era primària, ara fa uns 542 milions d’anys, o encara més enllà fins als últims temps del Proterozoic. Aquest bloc continental està format per roques de diferents tipus, ígnies (granitoides) o metamòrfiques (esquistos, gneis, pissarres, etc.), més lleugeres que les roques oceàniques, i amb una estructura complexa, ja que han sofert una llarga història que inclou episodis orogènics  o de plegament que deformen les roques i originen relleus, acompanyats, a nivells més baixos de l’escorça, de metamorfisme i intrusions de magmes que acaben formant granitoids. Més tard  al iniciar-se el Paleozoic els relleus ja han sigut erosionats fins a convertir el paisatge en una peniplana.

Sobre aquest substrat o sòcol s’hi han depositat, al llarg dels temps, sediments de vegades continentals, de vegades marins, en ser envaït el continent per mars, sempre de poca fondària. Aquests sediments han restat horitzontals o subhoritzontals fins a l’actualitat i contenen una sèrie de restes fòssils: troncs fossilitzats al Tidikelt, entre altres llocs, ammonits a l“Amonite Valley”, al desert Occidental d’Egipte, restes de dinosaures a diferents punts, especialment a Gadoufara (Níger), on es poden veure doversos esquelets a la superfície del sòl, etc. Recapitulant i simplificant,  l’estructura del Sàhara consta d’un substrat  o sòcol complex i  molt antic sobre el qual s’han dipositat sediments horitzontals d’edat diversa: del proterozoic final en algun lloc, paleozoics, mesozoics (o secundaris) i cenozoics (o  terciaris), amb edats compreses entre uns 600 i uns 20 milions d’anys.

Tot això no vol dir que el continent africà “estable” no tingui les seves formes muntanyoses. La generació de falles amb la individualització o basculament de blocs, o l’existència de volcans en diferents punts, etc., han generat un relleu, del qual aquí es farà esment més endavant, per tot el que refereix al Sàhara.

Els límits del Sàhara. Hem dit que Àfrica constitueix un bloc continental estable des de principis de Paleozoic, però aquesta afirmació cal matisar-la. Els fragments de Gondwana (entre ells Àfrica) en desplaçar-se cap al nord van col·lidir amb el continent euroasiàtic, donant lloc al llarg de la zona de col·lisió a una llarga serralada de plegament, que va des de les Bètiques i la Cadena Atlàsica, els Apenins, els Alps, els Carpats, etc., i fins a la serralada de l’Himàlaia i les del SE asiàtic. A Àfrica un segment d’aquesta serralada es troba en el conjunt atlàsic, des del Marroc fins a Tunísia. Aquests relleus formen el límit nord del Sàhara. Més a l’est de Tunísia, no hi ha cap línia de muntanyes que limiti el Sàhara pel nord, però l’estreta franja costera dulcifica el clima i en algun punt, com a Cirenaica, s’hi troba un petit massís muntanyós, on es donen condicions de clima i vegetació mediterranis. Al nord, doncs, el límit del Sàhara és fins a cert punt orogràfic. Però al sud, dins de l`Africa pròpiament estable, no hi ha cap accident geogràfic que pugui influir en el clima i, per tant, en la delimitació del Sàhara. El límit sud del Sàhara el marca la línia fins on arriba la penetració efectiva de les pluges monsòniques, línia que s’estén aproximadament des de Nouakchott fins a Agadès, Niamey i Khartum. Al nord d’aquesta línia s’estén el Sàhara, i al sud el Sahel, en una plana contínua entre les dues regions.

Però les diferències entre nord i sud no són només pel que fa esment a les dues classes de límits: un massís muntanyós que incideix en el clima en el límit nord i un límit determinat exclusivament per un efecte climàtic, no influït per cap relleu, al sud. Entre el nord i el sud hi ha també una diferència quant al tipus de clima amb el qual limita el desert. Les terres nord del desert tenen un  clima de tipus mediterrani, és a dir amb pluges principalment hivernals, al sud del desert, en canvi, es troba un clima monsònic, amb pluges d’estiu, ocasionades pels monsons que bufen des del sud-oest. Dins del desert es deixen sentir també aquests dos règims, si bé d’una manera molt atenuada. Le poques pluges que tenen lloc a la part nord del Sàhara són hivernals, mentre que les que es produeixen a la part sud, també molt escasses, són estivals. També en la vegetació es veu una diferència entre el nord i el sud saharià. Al nord s’hi troben plantes d’afinitat mediterrània, con són els baladres, que arriben fins al Sàhara central, una espècie de ginesta, i al Tassili un xiprer. Al sud, en canvi s’hi troben acàcies, si bé una espècie, l’Acacia radiana, arriba cap al nord fins a la part baixa de les valls de la part sud de l’Antiatlas, així com l’Euphorbia balsamifera i, completament al sud, una palmera ramificada (Hiphaene tebaica)

Les bases del relleu al Sàhara. A l’origen del relleu saharià hi trobem sempre la dualitat d’un substrat més o menys homogeni enfront de l’erosió i d’una cobertora horitzontal que el recobreix. Però aquest conjunt ha sofert bombaments o fracturació (formació de falles, amb les consegüents desnivellacions o basculacions dels blocs que limiten). Tot això, modelat per l’erosió, ha contribuït a individualitzar les diferents regions i a crear els diferents tipus de paisatges que s’observen actualment al Sàhara. Respecte a això, distingirem els següents tipus de relleus: els que resulten de l’erosió d’un conjunt de capes horitzontals, que donen lloc a una sèrie de taules, els relleus modelats en blocs elevats del sòcol, les planes resultants de l’erosió i destrucció de tot relleu, i els mars de sorra (ergs). Es podrien afegir a més els relleus volcànics que es troben a diferents parts de Sàhara o les llacunes salades que també són un tret característic no solament del Sàhara sinó de tots els deserts.

Els relleus modelats sobre afloraments de sòcol. El sòcol aflora en diferents llocs del Sàhara, de vegades formant planes originades simplement perquè la cobertora ha sigut totalment erosionada; però aquí ens interessen els llocs on el sòcol forma importants macissos muntanyosos. Aquests són principalment el Hoggar (amb els seus macissos satèl·lits de l’Aïr i l’Adrar dels Ifores) i el Djebel Uweinat, a part d’una franja paral·lela al mar Roig.

El Hoggar és un conjunt muntanyós d'Algèria central format a causa d'un bombament de l'escorça terrestre, la part central del qual, l'Atakor, és l’assentament d'un vulcanisme important, ara extint

El Hoggar és un conjunt muntanyós d’Algèria central format a causa d’un bombament de l’escorça terrestre, la part central del qual, l’Atakor, és l’assentament d’un vulcanisme important, ara extint

El Hoggar, situat al Sàhara algerí, correspon a un bombament de l’escorça terrestre degut a l’existència d’un antic punt calent per sota d’ella. Com a conseqüència d’aquest bombament la cobertora ha sigut erosionada i el sòcol apareix a l’aflorament. L’existència d’un punt calent sota l’escorça ha donat lloc a la generació d’un vulcanisme important, que si bé actualment inactiu, ha deixat multitud de testimonis en forma de pitons  o de colades de lava, ben destacades en el relleu per la disjunció en columnes que presente i, fins i tot, al nord del Hoggar, a  Oûksem,  s’hi troba un cràter encara ben conservat.

El cràter d’Oûksem situat al N d’Idelès és una de les mostres de vulcanisme que existeixen a la part central del Sàhara algerí

El cràter d’Oûksem situat al N d’Idelès és una de les mostres de vulcanisme que existeixen a la part central del Sàhara algerí

La part central del Hoggar la constitueix l’Ataklor que actualment és un Parc Nacional que té una extensió d’uns 450.000 km2, és a dir, una superfície poc menor que la d’Espanya. Com a pics més destacats cal citar l’Atakor, amb 2.918 m, l’Assekrem amb 2.728 m, i l’Ilâman amb 2.760 m. Aquesta part central és bàsicament volcànica i a mesura que es passa cap a la perifèria, amb menor altitud, afloren els materials de sòcol.

Vorejant l’Ataklor per l’oest hi ha la carretera que d’In Sallah va a In Amguel i Tamanrasset i pel nord la que d’In Amguel va a Hirafok i Idélès. Una pista va de Tamanrasset al Assekrem i Hirafok, i una altra uneix Tamanrasset i Idélès vorejant l’Atakor per l’est.

Al SE i al SW del Hoggar es troben els dos massissos satèl·lits de l’Aïr i l’Adrar dels Ifores. A l’Aïr, des del punt de vista geològic, són de destacar una sèrie d’intrusions granítiques formant una sèrie de massissos anulars.

El Djebel Oweinat situat a la cruïlla d'Egipte, Líbia, Sudan i Txad, és un massís format per materials de sòcol, el punt culminant dels quals està a 1934 m. En primer pla una sèrie de boles produïdes per la disjunció del granit

El Djebel Oweinat situat a la cruïlla d’Egipte, Líbia, Sudan i Txad, és un massís format per materials de sòcol, el punt culminant dels quals està a 1934 m. En primer pla una sèrie de boles produïdes per la disjunció del granit

Un altre massís, molt més petit que el Hoggar, format també per materials del sòcol, és el Djebel Uweinat, d’uns 40 km de diàmetre, i que té el petit Djebel Arkno, igualment format per materials del sòcol, situat una mica més al nord. El Djebel Uweinat es troba en els confins entre Líbia, Egipte, i el Sudan, és a dir, en una posició molt més remota que el Hoggar. Es tracta d’un massís format per materials metamòrfics i per granitoides que donen al massís en molts indrets la morfologia típica de les regions granítiques. El seu punt culminant té una alçada de  1.934 m.

Paral·lelament al mar Roig afloren també els materials del sòcol degut a l’elevació que els materials sofreixen a les dues vores de la fossa tectònica del mar Roig, com passa a totes les fosses tectòniques.

Les superfícies estructurals (taules) i els relleus ruïniformes. Les capes sedimentàries de la cobertora han estat erosionades en menor o menor grau i formen grans planes separades per escarpaments, que l’erosió ha excavat. Aquestes formes del relleu, anomenades taules (”mesas” en castellà), es troben distribuïdes per quasi tot el Sàhara. El seu sostre pla és més o menys paral·lel a la superfície d’un estrat, i els escarpaments verticals d’alçada variable que les limiten és on l’erosió ha tallat els estrats. Si els estrats són compactes i potents es forma un únic escaló i si hi ha una alternança de capes dures i compactes amb capes argiloses més fàcilment erosionables es forma un escalonat. Aquest tipus de relleu es troba ben desenvolupat, sobre capes del Cretàcic, a la part nord del Sàhara algerí i part adjacent de Líbia, on reben el nom de “hamades”.

Hamada El Hamra (Líbia)

Hamada El Hamra (Líbia)

A Ighzer, prop de Timimoun, es veu la vora d’una hamada amb les capes horitzontals. Al seu peu, els derrubis i la sorra enllacen amb  una plana,  on s'hi veu una shebka

A Ighzer, prop de Timimoun, es veu la vora d’una hamada amb les capes horitzontals. Al seu peu, els derrubis i la sorra enllacen amb una plana, on s’hi veu una shebka

Vora erosionada d’una hamada, de la qual han quedat alguns relleus residuals, i al fons, a l’esquerra, un erg  (entre Sardelès i Ghat, Líbia)

Vora erosionada d’una hamada, de la qual han quedat alguns relleus residuals, i al fons, a l’esquerra, un erg (entre Sardelès i Ghat, Líbia)

Entre elles hi ha les hamades del Tademaït, i el Tidikelt, que és un escaló més baix, i a Líbia la Hamada el Hamra. A Egipte prop de les fronteres amb Líbia i Sudan es troba l’extensa taula de Gilf Kebir.

El Gilf Kebir és una taula  d’una bona extensió que es troba isolada a l’extrem SW d’Egipte

El Gilf Kebir és una taula d’una bona extensió que es troba isolada a l’extrem SW d’Egipte

En altres bandes, com a l’Adrar maurità aquest tipus de relleu està format per capes del Proterozoic més alt i del Càmbric.

Lekhleigate, a l’Adrar maurità, al S d’Atar. Aquí les capes horitzontals són més antigues que en la resta del Sàhara, i corresponen al Proterozoic superior o al Càmbric

Lekhleigate, a l’Adrar maurità, al S d’Atar. Aquí les capes horitzontals són més antigues que en la resta del Sàhara, i corresponen al Proterozoic superior o al Càmbric

En altres bandes l’erosió dóna formes més capritxoses, si els estrats tenen una diaclassació vertical i/o es produeix una facilitat de disgregació que afavoreix l’erosió. En aquests casos es formen relleus ruïniformes que fan perdre l’aspecte abans descrit, però en realitat es tracta d’una ornamentació de l’estructura ja descrita, o bé de relleus residuals, resultat de la seva destrucció. Els Tassilis algerins, l’Acacus a Líbia o l’Ennedí al Txad tenen aquest tipus de formes.

Formes residuals a les arenisques al Tassili n’Ajjer; a les agulles   deixades per l’erosió es pot veure el traçat horitzontal dels estrats

Formes residuals a les arenisques al Tassili n’Ajjer; a les agulles deixades per l’erosió es pot veure el traçat horitzontal dels estrats

En algunes bandes aquests relleus constitueixen llocs molt adients per a practicar l’escalada.  Un lloc on es practica l’escalada des de fa unes dècades és la zona de Douenza a Hombori (Mali), a la part septentrional del Sahel, on es troben tot un seguit de petites taules i relleus residuals, així com formes en pitons, com els de l’anomenada Ma de Fatma.

Mà de Fatma, al S de Mali, molt visitada pels escaladors abans dels problemes sorgits recentment al país

Mà de Fatma, al S de Mali, molt visitada pels escaladors abans dels problemes sorgits recentment al país

La situació que es viu a Mali i la inseguretat que comporta han fet, no obstant, que aquestes activitats hagin disminuït o s’hagin aturat completament a l’actualitat. Un llibre sobre l’escalada en aquest sector ha estat publicat per S. Campillo (2012).

Però, on l’erosió ha donat formes més notables és en l’anomenat Desert Blanc d’Egipte. Aquest desert es troba als voltants de l’oasi de Bahariya i està format per una roca del Cretàcic final, anomenada creta, que aflora en depressions d’aquest sector, per sota de capes terciàries. La creta és una roca formada per una quantitat incommensurable de cocolits, que són unes plaques que recobreixen uns organismes anomenats cocolitofòrids. Aquestes plaques, només d’unes micres de diàmetre són l’element essencial que forma la creta. El Desert Blanc és particularment espectacular, no sols per la gran blancor de les roques, sinó també per les notables formes que hi ha modelat l’erosió.

Desert Blanc d’Egipte, format per una roca anomenada creta, resultant de  l’acumulació de milions de plaques ultramicroscòpiques de calcita (coccòlits), que procedeixen de les  algues microscòpiques anomenades coccolitoforals

Desert Blanc d’Egipte, format per una roca anomenada creta, resultant de l’acumulació de milions de plaques ultramicroscòpiques de calcita (coccòlits), que procedeixen de les algues microscòpiques anomenades coccolitoforals

Coccòlits vistos al microscopi electrònic (1 micròmetre, abreviat 1 µm = 10-6 m)
Coccòlits vistos al microscopi electrònic (1 micròmetre, abreviat 1 µm = 0’00001 m)

Els relleus volcànics. Repartits per bona part del Sàhara es troben una sèrie de relleus volcànics, restes d’una activitat volcànica actualment extingida. Una de les regions volcàniques importants és l’Atakor, del qual ja s’ha parlat, i restes volcànics, menys importants, es troben també a l’Aïr. Una altra regió volcànica important és el Tibesti on es troba l’Emi Koussi i la caldera anomenada el “Trou du Natron” d’uns 6 km de diàmetre i uns 700-1.000 de fondària . Diversos aparells volcànics es troben també a Líbia on és de destacar la gran caldera de l’An Namus, també d’alguns quilòmetres de diàmetre.

Les grans planes, els mars de sorra i les llacunes salades. On l’erosió ha destruït totalment el relleu es poden formar grans planes que poden ser molt extenses com el Tanezrouft, o el Tafassasset, a Algèria, o el Ténéré, al Niger. Aquestes planes poden tenir en superfície una prima capa de sorra o de grava i el Ténéré està recorregut per una sèrie de dunes longitudinals a la direcció del vent, però entre aquests dipòsits hi aflora sovint la roca del substrat.

L’element del paisatge saharià que ve sovint a la ment quan es parla del Sàhara és la presència de sorra formant dunes. Les formes simples de les dunes són els barjans, o dunes en mitja lluna, les dunes longitudinals i les dunes en estrella. Les primeres són petites dunes transversals a la direcció del vent, que es troben isolades i es desplacen amb el vent, de manera que de vegades se les troba interrompent una pista o una carretera sahariana.

Duna amb la superfície ondulada per formes menors també formades pel vent (riples). Al darrera una duna de mitja lluna isolada (Erg Ubari, Líbia/ Foto:Carme Artigas)

Les dunes longitudinals són allargades seguint la direcció del vents constants. Al Ténéré i al desert occidental d’Egipte hi ha bons exemples de dunes longitudinals. Finalment, les dunes en estrella es formen degut a vents variables. Aquestes dunes són abundants al gran erg oriental d’Algèria.

Duna longitudinal (Erg Ubari, Libia)

Duna longitudinal (Erg Ubari, Libia)

Dunes anastomosades en el límit d’un erg (Erg Taquiomeh, Líbia / Foto: Carme Artigas)

Finalment, un altre tret del paisatge saharià són les llacunes salades, anomenades shebhas al Sàhara. La presència de sal és un tret característic de tots els desertes i està relacionat amb la falta d’una xarxa hidrogràfica. En el cas concret del Sàhara no existeix aquesta xarxa i, per tant, no hi ha cap riu en el seu territori que desemboqui al mar. L’única excepció és el Nil, però aquest és un riu que neix més al sud del desert i que el travessa perquè no arriba a perdre tot el seu cabal, malgrat que en tot el seu recorregut pel desert no rep ni un sol afluent. El seu cabdal i les periòdiques inundacions, tradicionalment tan importants en l’agricultura, i actualment controlades degut a l’existència de l’embassament anomenat llac Nasser, depenent del règim de pluges de les regions del sud.

Sebha de Timimoun, prop d’Oulad Saïd (Algèria)

A les zones de muntanya, naturalment, es veuen valls, corresponent a torrents de muntanya, resultat de l’erosió en èpoques passades més humides o/i a l’erosió deguda a pluges esporàdiques que actualment tenen lloc. Però el traçat dels cursos d’aigua marcats per aquestes valls es perd en arribar al peu del relleu on es desenvolupen.

Les llacunes que es troben en tots els deserts són de poca fondària, i de vegades són solament planes salines que poden ser temporalment inundades. La falta de comunicació amb el mar i la constant evaporació fan que les sals s’acumulin i acaben donant lloc a les llacunes salades.

El grau de poblament del Sàhara. Sobre l’ocupació humana no es poden en aquestes breus pàgines donar més que unes poques pinzellades, que centraré sobretot per parlar del grau de poblament que hi ha en les diverses zones del Sàhara. Comparat amb altres deserts, per exemple els deserts asiàtics, sobretot els deserts de Xina, on la població se situa a la perifèria del desert, el Sàhara té una multitud d’oasis al seu l’interior, encara que també hi ha algunes zones desproveïdes totalment de població. La població sedentària dels oasis és possible perquè des d’antic s’han fet obres de captació d’aigua, en forma de galeries subterrànies, anomenades foggaras al Sàhara, o de pous. El recorregut d’aquestes galeries es pot seguir en superfície perquè en tot el seu recorregut es troben una sèrie de monticles de terra, a modo de formiguers gegants, ja que la terra treta amb l’excavació de la galeria no era transportada fins a la sortida, sinó que es treia a l’exterior mitjançant un seguit de pous.

Els pous, menys nombrosos que les galeries de captació, es troben sobretot en algunes regions, con a l’Aïr, i per extreure’n l’aigua no s’utilitza la sínia, sinó una corda, una  politja i un camell o un ase estirant de la corda. Un altre sistema és el de balancí que consisteix en un llarg pal amb un contrapès en un dels seus extrems i una corda que arriba fins al fons del pou, a l’altre.

Els pous es troben no tan sols als oasis, sinó que n’hi ha un cert nombre distribuïts pel desert, per a subministrar aigua a les caravanes. Les caravanes que comerciaven a través del Sàhara han desaparegut, però se’n troben encara transportant la sal que s’explota en determinats punts del desert, per a ser comercialitzada més al sud.

Els oasis saharians més nombrosos es troben al Sàhara algerí, al nord del Hoggar, Sàhara tunisià i part oriental del Sàhara libi. També es troben oasis a la part atlàntica del Sàhara (Mauritània occidental) i al Níger, al llarg de Kawar. Les zones més buides del Sàhara són: la part a l’oest de Hoggar, de Tombuctú a Taoudenni i l’erg Cheg i la part occidental d’Egipte i oriental de Líbia, on es troben només els oasis de Kufra i de Siwa.

Pel que fa a la vida nòmada, aquesta ha disminuït molt i queda limitada a certes poblacions tuareg (kel tamashek, segons ells s’anomenen), principalment a la zona més meridional del Sàhara central i part nord del Sahel, a algunes poblacions mores al Sàhara occidental, a Mauritània i al Sàhara atlàntic, i als wodaabe (anomenats bororos pels tuaregs) del Sahel del Níger.

Les caravanes eren molt importants en els temps antics i les seves rutes feien una bona xarxa a través del Sàhara, quan hi havia un comerç actiu entre els pobles de la riba sud del Mediterrani i els anomenats “imperis” del sahel (de Ghana, Mali, Songhai, i Kemen-Bornú), però aquest tipus de transport es va acabar en temps de la colonització. Amb el progrés dels mitjans de transport ara aquest és fa mitjançant camions, que travessen el Sàhara plens fins a graus inimaginables. De totes maneres persisteixen les caravanes de la sal, que transporten aquest producte des de l’interior del desert cap al Sahel.

Caravana de la sal, que porta fins a Tombuctú les lloses de sal que s’obtenen de Taoudeni

Caravana de la sal, que porta fins a Tombuctú les lloses de sal que s’obtenen de Taoudeni

Els canvis climàtics al Sàhara. Al llarg de la història de la Terra s’han succeït multitud de canvis climàtics, però aquest apartat només es referirà als que han tingut lloc en els últims temps i que han quedat registrats pels canvis que han originat en la fauna que habitava el Sàhara i en els sistemes de vida dels seus habitants. La principal evidència d’aquest canvi la donen les pintures rupestres, que es troben distribuïdes per tot el Sàhara. L’antiguitat d’aquestes pintures ha estat objecte de debats. Per alguns autors, les més antigues datarien d’uns 10.000 anys AC, per més que la majoria assignen una edat entre 8.000 i 6.000 anys AC. Sobre el que hi ha més acord és sobre l’edat de les pintures més modernes, tal com ja s’indicarà més endavant.

Pel que fa als animals que habitaven el Sàhara, aquests gravats i pintures ens mostren una fauna com la que es troba actualment en regions de latituds més baixes i per tant amb un règim més important de pluges. En les representacions rupestres s’hi troben abundància de girafes, elefants, lleons, rinoceronts, etc., és a dir, espècies actualment absents. Els elefants més septentrionals es troben actualment al sud del riu Níger, dins de la gran corba que forma aquest riu entre Mopti i Niamey, i altres espècies són encara més meridionals.

Gravat d’elefant a In Galghewan (Líbia)

Gravat d’elefant a In Galghewan (Líbia)

Però les pintures i gravats  que indiquen una activitat humana són encara més instructives. A part de les discussions sobre l’edat de les pintures més antigues, el que queda clar és que hi ha una sèrie de pintures que representen ramats de bous (període bovidià), és a dir, que indiquen una activitat pastoril al Sàhara, similar a la que existeix actualment al Sahel, i que serien anteriors als 1.000 anys AC. També es troben pintures de genets, o de carros  i cavalls (període cavalià, entre 1.000 anys AC i l’inici de la nostra era).

Bòvids que indiquen un tipus d’activitat pastoril actualment desapareguda del Sàhara (període Bovidià)

Observant bòvids pintats (Tadrar Akakus, Líbia / Foto- Carme Artigas)

 

Però les representacions de cavalls o de bovins, així con també les de la gran fauna africana desapareixen, i més o menys cap a l’inici de la nostra era són substituïdes per representacions de camells muntats amb un tipus de munta similar, almenys en les pintures del Sàhara Central, a la dels actuals tuareg. D’aquesta manera queda per tant registrada l’aridificació del Sàhara.

Pintures del període camelià, que indiquen que s’ha produït ja l’aridització del Sàhara

Pintures del període camelià, que indiquen que s’ha produït ja l’aridització del Sàhara

Però aquest és només l’últim episodi de les variacions climàtiques. L’existència de dunes fixades per la vegetació al Sahel indica que el Sàhara ha tingut també èpoques de progressió, en les quals ocupava una més gran extensió que actualment. Els canvis climàtics són una cosa normal en la història de la Terra, alguns abraçant períodes llargs de temps, d’altres representant tan sols oscil·lacions de curt termini, com les èpoques de sequera que ha patit el Sahel en temps no gaire llunyans. Però a l’actualitat l’acció humana pot incidir en aquests canvis, produint efectes negatius sobre la vida del planeta, i aquest és un aspecte difícil de controlar, però sobre el qual caldria fer suficient atenció.

Bibliografia

Campillo, S., 2012.- Main de Fatma, Hombori, vol 1.1, Mali. Imprès en ANMAN, Gràfiques del Vallés S.L., 130 p.

Julivert, M. 2003 (amb una àmplia bibliografia sobre el Sàhara).- El Sàhara, tierras, pueblos y culturas. Publ. Univ. València. 410 p.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia