El muntanyenc

SlideFotografies

El vol del còndor

Download PDF

Publicat el 2-07-2015

Text: Narcís Surinyac

Nascut a la Gleva el 1935, Narcís Suriñach és un osonenc que, després de passar molts anys en el món de l’empresa a Amèrica, i d’haver-se iniciat en el camp de l’assaig i les memòries personals, acaba de fer el seu salt al gènere novel·lístic amb la publicació de A tocar del cel (19/04/2013)

 

Introducció. Enyorança de l’Amèrica salvatge.

Ja ho he dit moltes vegades, la tristesa que m’envaeix en veure en el que cada dia en major grau es converteix el continent americà, que fou una de les grans meravelles de la natura.
Jo, un home tan limitat, i que en tenir vertigen, sempre havia pensat que mai sortiria del meu país, vaig ser castigat per tots els déus de l’univers (o beneït? Aneu a saber…)i per circumstàncies de la vida, durant més de trenta-cinc anys, he hagut de viatjar pels cinc continents, cosa que m’ha fet sentir una gran quantitat de sensacions de tot tipus, que han marcat tant la meva naturalesa i manera de ser, que dintre meu, mai he pogut trobar la pau absoluta, ja que el meu anhel, el meu sentiment, sempre ha estat segrestat per tants records de tantes i tan llunyanes contrades. El record de rius immensos, selves paoroses i misterioses, planures i valls. Altíssimes muntanyes que fan que una miserable criatura senti la sensació que el seu esperit vol sortir d’un embolcall tan trist i enlairar-se al més alt de l’univers per poder admirar sense límits ni fronteres, la bellesa misteriosa d’aquest món tan malejat, però que encara conserva racons amb tanta capacitat d’enlluernar i fer gaudir de sentiments jo diria de caràcter sobrenatural.
És per aquest motiu, que voldria deixar constància d’algunes d’aquestes meravelles naturals que tant m’han fet gaudir, i que tant enyoro.

Per això intentaré fer un petit recull d’alguns d’aquests llocs i dels sentiments i enyorances que m’han provocat. Potser seria bo que algú gaudís una mica dels meus nostàlgics records.

Ja ho he dit moltes vegades, la tristesa que m’envaeix en veure en què es converteix, i cada dia més, el continent americà, que fou una de les grans meravelles de la natura.

Jo, un home tan limitat i que -com que tinc vertigen- sempre havia pensat que mai no sortiria del meu país, vaig ser castigat per tots els déus de l’univers (o beneït, aneu a saber) i per circumstàncies de la vida, durant més de trenta-cinc anys he hagut de viatjar pels cinc continents. Això m’ha permès experimentar una gran quantitat de sensacions de tot tipus que han marcat tant la meva naturalesa i manera de ser que, dintre meu, mai no he pogut trobar la pau absoluta, ja que el meu anhel, els meus sentiments, sempre han estat segrestats per tants records de tantes i tan llunyanes contrades. El record de rius immensos, selves paoroses i misterioses, planures i valls, altíssimes muntanyes, que fan que una miserable criatura senti la sensació que el seu esperit vol sortir d’un embolcall tan trist i enlairar-se al punt més alt de l’univers per poder admirar, sense límits ni fronteres, la bellesa misteriosa d’aquest món tan malejat, però que encara conserva racons amb tanta capacitat d’enlluernar i fer gaudir de sentiments, jo diria que de caire sobrenatural.

El volcà Parinacota, de 6.630 m, dóna nom a aquest poble. A 4.392 m, és al nord de l’altiplà xilè i hi viuen 19 homes i 10 dones. Els paisatges del llac Chungará i del salar de Surire són dels més bells de l’altiplà andí (Foto: Carme Artigas)

El volcà Parinacota, de 6.630 m, dóna nom a aquest poble. A 4.392 m, és al nord de l’altiplà xilè i hi viuen 19 homes i 10 dones. Els paisatges del llac Chungará i del salar de Surire són dels més bells de l’altiplà andí (Foto: Carme Artigas)

 

 

Parinacota en quítxua significa terra de parinas (flamencs). Aquests ocells recalen en les nombrosíssimes llacunes i llacs de l’altiplà  (Foto: Carme Artigas)

Parinacota en quítxua significa terra de parinas (flamencs). Aquests ocells recalen en les nombrosíssimes llacunes i llacs de l’altiplà (Foto: Carme Artigas)

 

Aquest paisatge àrid caracteritza l’altiplà del nord de Xile i sud de Bolívia. Terreny volcànic, amb estepar de plantes adaptades a les condicions extremes de sequedat i amplitud tèrmica. La llareta forma coixins farcits de terra i suporta bé els  furiosos vents de l’oest (Parc Nacional del Salar de Surire. Foto: Joan Riba)

Aquest paisatge àrid caracteritza l’altiplà del nord de Xile i sud de Bolívia. Terreny volcànic, amb estepar de plantes adaptades a les condicions extremes de sequedat i amplitud tèrmica. La llareta forma coixins farcits de terra i suporta bé els furiosos vents de l’oest (Parc Nacional del Salar de Surire. Foto: Joan Riba)

 

La Maria, una dona quítxua gran, viu sola sota el volcà Arintica (5.580 m), al Parc Nacional del Salar de Surire. És pastora de llames i pràcticament no hi veu. És valenta i vital i el seu únic desig és tenir unes ulleres (Foto: Joan Riba, 2008)

La Maria, una dona quítxua gran, viu sola sota el volcà Arintica (5.580 m), al Parc Nacional del Salar de Surire. És pastora de llames i pràcticament no hi veu. És valenta i vital i el seu únic desig és tenir unes ulleres (Foto: Joan Riba, 2008)

 

 

EL VOL DEL CÒNDOR

 

Fragment del llibre A tocar el cel. Història d’un noi de la Gleva en terres americanes

Cansats i gairebé sense defenses, a causa dels dies passats en aquelles altures extremes, superiors als cinc mil metres, on l’oxigen és tan escàs, havíem assolit el punt més alt de la serralada i havíem trobat, per fi, l’indret de l’enterrament o, almenys, el con del volcà on creien haver-lo enterrat segons afirmaren Todd i Fuchs. El forat es tractava d’un con invertit gairebé perfecte, que segur que havia estat l’eixida dels materials d’un volcà, milions d’anys enrere i nosaltres estàvem situats en un dels pocs llocs amb certa possibilitat de baixar fins al fons del con, on la distància en altura per la part interior, de dalt la carena fins a baix de tot, era superior als cinc-cents metres.

Cràter del volcà Láncar (5.592 m), a la regió de San Pedro de Atacama. És molt actiu i fa erupció periòdicament, cada de 5,8 anys de mitjana (summit.org)

Cràter del volcà Láncar (5.592 m), a la regió de San Pedro de Atacama. És molt actiu i fa erupció periòdicament, cada de 5,8 anys de mitjana (summit.org)

 

Aquell lloc, tan escarpat i feréstec, a més d’inaccessible, evidentment, havia estat molt ben escollit per Heinz i els seus companys com a amagatall, ja que s’havia de suposar que ningú no havia d’anar a aquell racó de món que, aparentment, no reunia cap condició per a cap treball o altre fet qualsevol. El més curiós era que encara que els dos alemanys estaven segurs que aquell era el volcà on havien enterrat el tresor, ni l’un ni l’altre no reconeixien on ens trobàvem, ja que no identificaven el lloc d’entrada i sortida de l’amagatall del tresor, a causa que, com ja he dit, ells creien haver vingut per l’altre cantó.

La nostra por i sorpresa va ser que, sobtadament, just a l’altre costat d’on estàvem nosaltres, a la carena del mateix volcà, però on s’enganxava amb un altre un xic més alt, vàrem sentir unes veus que cantaven una espècie de salmòdia ritual, cosa que, al primer moment, ens va deixar sobtats i atemorits. Com era possible que allà hi hagués algú? En un lloc com aquell, era difícil esperar trobar-hi persones, diguem-ne, normals, i si eren allà al cim, igual que nosaltres, segur que tenien un fi també molt concret. Qui eren i d’on venien aquelles persones? Era clar que el poblat més proper conegut per nosaltres era Llica i quedava molt lluny. N’hi havia algun que nosaltres no coneixíem, més a prop d’on ens trobàvem? I de totes maneres, què buscaven aquella gent? Amb allò, trobar gent allà dalt, no hi contàvem. Què havíem de fer?

Amagant-nos ràpidament i reptant poc a poc a l’esquena del volcà del costat, vàrem situar-nos d’una manera que poguéssim observar amb bona perspectiva el que succeïa i, si fos possible, saber qui eren aquelles persones.

El volcà Parinacota (6.332m) domina l’entrada de la ruta al Salar de Surire (Foto: Carme Artigas)

El volcà Parinacota (6.332m) domina l’entrada de la ruta al Salar de Surire (Foto: Carme Artigas)

 

Pel que podíem veure, es tractava d’uns deu o dotze indis, segurament quítxues, abillats amb vestimentes cerimonials, de les que sols utilitzen en les grans festivitats religioses de tradició mil·lenària, els quals després de cantar una estona les salmòdies, estiraven i empenyien un cavall que, amb molta dificultat, aconseguia pujar un lloc escarpat i poc adequat per a aquest tipus d’animals.

Tot el que ara contaré serà fet amb la perspectiva que vaig tenir anys més tard, quan uns quítxues, prèvia presa de confiança i promesa de no divulgar-ho allà, al país, ens varen explicar el sentit de tot el cerimonial. Cerimonial que, encara avui, tan en secret com poden, celebren amb gran sentiment, sentiment que tampoc ha variat, i que no és altre que el rebuig a l’invasor blanc, concretament espanyol, que ells creuen que els ha oprimit durant centúries. Aquest mateix ritus se celebra en altres escarpats de Bolívia i també del Perú on hi hagi còndors, però sempre sense fer-ne esment.

Quan varen arribar dalt de tot de les penyes, el xaman o bruixot que manava el grup, encara amb veu més forta anava cantant cançons esllanguides i reiteratives, però adreçant-se a l’animal, al qual posava alguna cosa dins de la boca, al temps que aspirant d’una pipa de la qual sortia molt de fum, li anava tirant a la cara. S’agenollava i s’aixecava repetides vegades, però quedava molt clar que el bruixot implorava al cavall alguna cosa molt concreta, i suposadament molt important, o tal vegada vist el desenllaç, li demanava perdó pel que li farien.

Segur que perquè aquell fum i el que li posaven a la boca devia ser tòxic i al·lucinogen, el cas és que al cap d’uns minuts, el cavall va caure de genolls i en pocs segons va quedar adormit o estabornit amb les cames enlaire. En aquell moment la cridòria es feu espantosa i durant molts minuts, tots els indis bramularen com posseïts. Un cop acabada la cantúria es feu un absolut silenci i tot d’una, el xaman amb altres indis que subjectaven l’animal li va fer un gran tall al coll, perquè es dessagnés amb rapidesa. Una vegada ja inert l’animal, entre tots i amb empentes, el varen tirar rostos avall, fins quasi al fons del cràter, on va arribar mig destrossat. Amb grans camades d’una agilitat sorprenent, quatre indis varen baixar darrere el cavall i el varen anar empenyent fins al més profund de l’abisme. Todd, que era el que més recordava i que amb uns prismàtics anava mirant la cerimònia, va comentar amb veu baixa, que creia que el cavall havia quedat a menys de cinquanta metres d’on havien d’estar enterrades les joies, al costat d’un munt de pedres enormes que amb el transcurs dels segles haurien anat caient a causa de l’erosió o potser dels terratrèmols.

Després que els indis que havien baixat fins al fons amb una agilitat sorprenent tornessin dalt amb la resta del grup, nosaltres suposàvem que marxarien i ens deixarien el camp lliure. Malauradament estàvem equivocats i no vàrem tardar a veure que desplegaven uns farcells, escampaven coses per terra i muntaven una espècie d’escarit campament que semblava voler dir que es quedarien a passar la nit, cosa que es va fer real.

El radi del con no devia pas tenir més de dos-cents metres i com es pot suposar la proximitat amb els indis feia perillosa la nostra estada allà dalt, ja que de cap manera no hauríem volgut ser descoberts. Aneu a saber com s’hagueren pres aquella gent la nostra presència. Tal vegada haurien pensat que els espiàvem i ens haurien atacat.

Encara que de mala gana, però forçats per la situació i sense possibilitat de fer cap tipus de foc, ens vàrem embolicar el millor possible amb les flassades i els sacs de dormir i amb un bocinet de pa i un embotit semblant a la botifarra, cecina com en deien allà, amagats darrere unes roques, vàrem passar la nit.

En clarejar ja tots estàvem desperts i observant amb atenció l’actuació dels quítxues. Malauradament les hores passaven i aquella gent no feia cap moviment que indiqués que volien marxar. Únicament, estirats a terra de panxa enlaire, es veia que miraven al cel de manera persistent i fixa, sense que nosaltres poguéssim entendre res. L’única cosa que es feia palesa era que, igual que nosaltres, que no ens movíem per no ser vistos, ells feien el mateix, i com que se suposava que no havien detectat la nostra presència, el motiu de la seva quietud havia de ser un altre i es bellugaven al menys possible esperant no sabíem què. Així va passar tot el dia, amb gran desesperança per part nostra, ja que el lloc era molt incòmode i les nostres provisions minvaven sense profit.

Cap a mig matí del segon dia, quan ja començàvem a preocupar-nos seriosament en no poder entendre l’actitud d’aquelles persones, vàrem sentir un fort grallar i a gran altura sobre nostre, poguérem observar un enorme còndor planejant molt alt, dalt del cel. Des d’aquell moment, els indis restaren completament immòbils i nosaltres férem el mateix.

Ningú no ignora que el còndor, per als indis de la Cordillera, és el símbol i esperit de la seva vida, igual que la Pachamama ho és com a símbol diví. No perquè sí el còndor és el cimbell de l’escut bolivià i d’ell, i sobre ell, des de temps immemorables, els quítxues i aimares han teixit mil llegendes des dels seus poders benèfics o malèfics, fins a la seva immortalitat.

El còndor adult té 4 m d’envergadura d’ales (Foto: Dos Manos, Perú)

El còndor adult té 4 m d’envergadura d’ales (Foto: Dos Manos, Perú)

 

Potser al cap d’una hora de planejar en cercles sobre el con i com de reconeixement del terreny, l’ocell va anar perdent altura, fins un moment en què d’una revolada espectacular i gairebé esgarrifosa, aquella massa enorme es va tirar en picat allà, al fons de l’abisme, sobre el cavall mort, el qual va anar esbocinant i menjant durant dues o tres hores, mentre seguia el seu gralleig suau i compassat i que devia ser de plena satisfacció.

Els indis ho observaven silenciosament, però amb gran alegria i restaren immòbils fins que varen veure que el còndor, segurament ja saciat, no menjava més, s’ajocava sobre les restes del cavall, i amb un «groguegi» suau, semblava que s’adormia. Llavors s’aixecaren tots de cop i amb grans crits i udols, la meitat dels indis es llençaren cap al fons, on l’ocell, amb l’estómac massa ple, tenia vertaders problemes per arrencar el vol. Els altres restaren dalt, per espantar i dificultar la sortida de l’animal.

Com vaig saber més tard, el còndor és un ocell poc valent per volar, ja que el que fan aquests animals és, amb les seves enormes ales, que desplegades fan quasi quatre metres de punta a punta, és planejar i, utilitzant els corrents dels vents, que a aquelles altures són sempre forts, deixar-se portar d’un lloc a l’altre sense esforç.

Va ser admirable l’astúcia dels indis i els esforços del còndor, els uns per agafar-lo i l’altre per provar d’escapolir-se. Quedava palès que els indis no era la primera vegada que feien una acció semblant. D’una aresta de pedra a una altra, amb petites i feixugues volades, l’ocell provava d’anar pujant. La lluita va durar potser dues hores, però a la fi un dels indis, exposant la vida al mig del roquisser tan escarpat, va aconseguir agafar i lligar una pota de l’ocell i després, entre tots el varen anar estirant i, amb moltes dificultats, aconseguiren portar-lo fins dalt.

Era una cosa admirable i terrible veure com aquell animal lluitava contra les persones i com a cada cop d’ala, un o dos homes queien per terra. Amb un cop de bec va fer una ferida al cap d’un altre, que gairebé anava del front a la nuca. Més tard vaig saber que aquell indi lluiria durant tota la seva vida aquella cicatriu com a trofeu de sort i valentia. A un altre, un cop d’esperó li va esquinçar els pantalons i li va fer una grossa ferida a la cuixa. Tot i això els indis feien uns grans crits d’alegria, celebrant la victòria d’haver aconseguit l’ocell, al qual, per altra banda, tractaven amb gran delicadesa, respecte i atenció, sense fer-li mal.

Un cop aconseguit l’objectiu, arreplegaren tot el que tenien per terra i amb molta rapidesa, un cop ben lligat l’animal, el qual carregaren en una espècie de llitera feta amb flassades, començaren la davallada, amb grans cançons d’alegria, i ens deixaren, per fi, el terreny lliure. Encara que hores després varen venir dos còndors més i també àligues, voltors i carronyaires menors a menjar les restes del cavall, els indis ja no hi eren i de ben segur que ja no els importava. El que ells volien era un còndor viu i ja el tenien.

Per no tenir sorpreses i abans de començar la recerca, vàrem decidir que dos de nosaltres seguiríem els nadius, per veure si realment marxaven lluny i no tornarien, ja que de cap manera volíem ser sorpresos en el moment de desenterrar les joies. Amb aquesta finalitat, en Tarsici i jo, que érem els més lleugers, només amb una mica d’equipatge i escassos aliments anàrem seguint els nadius, però guardant sempre una distància prudent per no ser vistos.

Quan ja fosquejava i a més de dues hores de camí, arribàrem a la vista d’una gran esplanada establerta sobre una cornisa molt escarpada, tota rodejada d’una paret de pedres superposades, que talment semblava una plaça de braus, on potser hi havia més de tres-centes persones entre homes, dones (no gaires) i mainada.

Volant en parella (Wikimedia commons)

Volant en parella (Wikimedia commons)

Quan els caçadors victoriosos arribaren amb la seva presa, els crits i el xivarri es feren ensordidors. Amb precaució ens vàrem aproximar tant com vam poder a l’esplanada i poguérem veure com el xaman començava una altra vegada els seus balls rituals i com, entre cançons, anava donant un beuratge a l’animal, que semblava que primer no li agradava, però que després a cops d’aquell bec tan gran i perillós que feien tremolar la seva cresta, prenia amb fruïció. Més tard, homes i dones s’acostaven a l’animal i, fet el degut oferiment a la Pachamama, la Mare Terra ―que tots executaven amb gran unció―, li donaven carn i altres coses que nosaltres no podíem identificar ―després, vaig saber que eren boles fetes amb fulla de coca trinxada i fermentada. Al natural, la coca és un estimulant, podríem dir-ne benèfic. Fermentada, és ja droga pura.

Il·luminats amb fogueres, la cerimònia va durar hores, on vàrem poder veure que no sols l’ocell, sinó la majoria de les persones acabaven embriagats o adormits amb algun tipus de droga ―llavors jo desconeixia els efectes de la coca sense fermentar, a la qual els indis eren tan addictes.

Com que ja no era possible, a les fosques, tornar amb la resta de companys allà al cim, ens vam retirar uns quants metres enrere i, abrigats com vàrem poder, tractàrem de dormir una mica.

Tot just clarejava quan la cridòria ja ens va despertar i, tornant al nostre observatori de la nit anterior, vàrem poder assistir a una cerimònia que pel que sembla poques persones no nadiues han pogut veure, ja que és un ritual secret que fan encara ara els quítxues i altres ètnies en contra o com a venjança dels conqueridors espanyols. Han passat més de quatre-cents cinquanta anys i el recel, la desconfiança i l’odi als nouvinguts encara perviu entre els nadius, de qui tant poc es parla, ja que quan a Europa teníem notícies de l’Amèrica del Sud sempre eren de persones blanques nascudes o emigrades allà, com si els nadius no existissin o, en tot cas, gairebé sempre en el paper dels dolents, cosa que en realitat no és pas així.

Sempre amb la perspectiva del que vaig saber més tard, puc descriure el que va succeir aquell matí davant dels nostres ulls.

Tothom coneix que les vaques i bous eren desconegudes a Amèrica, ja que els animals de tir o per a l’alimentació que tenien eren únicament els guanacs, les llames i les vicunyes, i que vaques i cavalls hi foren portats pels conqueridors ja en les primeres expedicions. Doncs bé, en aquell recinte encerclat de pedra hi feren entrar un bou de potser tres-cents cinquanta quilos, que per a ells era el toro, o sigui la representació dels invasors estrangers. Un cop al mig, agafaren el còndor, per a ells símbol de totes les essències i representació genuïna dels nadius, al qual havien alimentat, drogat i emborratxat, i el varen lligar acuradament sobre el toro, li van posar flassades com a cella per no fer-li mal, com si fos un cavaller, i li van lligar les potes per sota la panxa del bou. Després es retiraren tots i, enfilats sobre el cercle de pedres, deixaren l’animal en llibertat.

Era impressionant veure la lluita entre els dos animals. El bou feia tot el que podia per treure’s de sobre l’ocell i l’ocell, en veure’s sotraguejat, clavava les urpes a la panxa del bou i provava d’aixecar el vol, cosa que no li era possible perquè estava lligat. També picotejava el cap del bou, del qual rajava sang en abundància. Encara que no volava a causa del pes, veure aquelles ales enormes bategant amb estrèpit i sentir el grallar desesperat de l’animal i el bramular del bou ferit per les urpes i el bec de l’ocell, era un espectacle vibrant i esgarrifós a la vegada. Talment semblava que l’ocell aixecaria el vol i s’emportaria el bou penjant. Al mateix temps, la cridòria dels espectadors era grandiosa, sobretot quan el còndor clavava una forta picada al cap del bou, que, frenètic, bramulava amb fúria. A mesura que el còndor atacava cada vegada més fort, els indis saltaven i ballaven com si realment tots estiguessin posseïts per algun esperit maligne.

No recordo el temps que va durar l’espectacle, però el bou ja mig dessagnat, es va anar atordint i de mica en mica es va anar arronsant fins a agenollar-se impotent. Llavors, la cridòria es feu clamorosa, ja que en humiliar-se el bou, els indis, un any més, celebraven la idealitzada victòria, no del còndor sobre el bou, sinó de l’indi sobre el blanc conqueridor.

Després, uns quants homes entraren a la plaça i, amb molta cura, deslligaren el còndor i l’ompliren d’afalacs i moixaines, alhora que li tornaren a donar carn i aquell beuratge alcohòlic que li feien empassar amb tanta dificultat per culpa del seu bec. Aquell líquid era una espècie de pisco, un licor molt fort, fet en part amb un tipus d’atzavara similar a la que a Mèxic es fa servir per fabricar el pulque i el mescal.

Un cop l’animal saciat, es va ajocar i amb un golgloteig similar al que fan els galls dindis, però més compassat, restà en repòs durant molt de temps, al mig de totes les persones allà congregades, que començaren una espècie de dansa rodejant-lo, mentre cantaven una cançó molt repetitiva, que potser era hipnòtica per a l’animal, qui finalment va quedar, aneu a saber si adormit o ebri del tot. Els indis, en veure la quietud de l’ocell, també restaren en silenci ajaguts, i com postrats, i potser durant un parell d’hores allà no es movia res. Tot d’un plegat el còndor va fer un espeternec i amb un fort moviment d’ales es va alçar. Llavors els indis, amb grans alegrois i cants salmòdics, el varen deslligar, el van portar vora el cingle, i amb una empenta el varen deixar que caigués a buit, mentre l’acomiadaven amb càntics alegres i repetitius. L’animal, en veure’s lliure, va començar a bategar les ales, i amb un fort gralleig i planejant amb l’ajuda del vent, va començar a ascendir a gran altura. Alhora, els nadius, amb grans crits i gestos d’acomiadament, saludaven aquell animal que, per ells, era com una senyera. Finalment, ja molt lluny, es va perdre de vista. Els quítxues, un any més, teòrics vencedors de l’enemic invasor, arreplegaren les coses que tenien per terra, esquarteraren el brau, segur que per menjar-ne la carn, i al cap de menys d’una hora ja tots baixaven muntanya avall amb grans càntics i rialles. Tenint en compte que el poblat més proper que coneixem nosaltres quedava potser a uns setanta quilòmetres, aquella gent devia caminar gairebé dos dies, si no és que n’hi havia d’altres de desconeguts per nosaltres.

En Tarcisi i jo també deixàrem el lloc del ritual i tornàrem muntanya amunt fins arribar on ens esperaven els nostres amics alemanys, que atès el gran retard, ja temien per la nostra integritat i seguretat.

Els vàrem explicar breument el que havíem pogut presenciar i quedàrem que l’endemà a la matinada començaríem la baixada al fons del con, amb les aixades i altres eines per procedir, al més de pressa possible, a l’extracció del tresor. Era evident que els indis ja no tornarien.

L’esquelet del cavall, ja ben pelat, romania prop de les roques, com un vigilant del tresor que nosaltres esperàvem trobar l’endemà.

Celebració  de Tot Sants a la plaça del llogarret d’Alota, a l’altiplà xilè (Foto: Miquel Vilaplana)

Celebració de Tot Sants a la plaça del llogarret d’Alota, a l’altiplà xilè (Foto: Miquel Vilaplana)

 

 

Biografia, llibres i entrevista de l’autor

Blog de l’autor

Notícia de la primera novel·la de l’autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència