El muntanyenc

Cultura

El Pic sud-est de la Pica d’Estats, Senyal de “Sullo” o punta Gabarró

Download PDF

Publicat el 06-06-2014

Text: David Vilaseca

David Vilaseca Basco, pirineista. Ha publicat en diverses revistes especialitzades com ara: Vèrtex, Muntanya, Excursionisme o Monografies del Montseny, i en d’altres com El 855 o La Lluna en un Cove. El 2010 i el 2013 va guanyar el premi de periodisme del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Es autor del llibre “Emili Juncadella, aventures d’un burgès als Pirineus (Cossetània 2004). 

 

6-P-Gabarro-des-de-Pica-red

La Punta Gabarro vista des de les ultimes rampes de la Pica, a la vessant francesa. (Foto: Jordi Cutrina)

Qui hagi anat alguna vegada a la Pica d’Estats, potser s’haurà preguntat per què el vèrtex geodèsic es troba aferrat a la Punta Gabarró, i no al mateix cim de la Pica que està just al seu costat. La història té la seva gràcia, perquè sembla ser que la instal·laren allí l’any 1871 al no poder fer el curt tram de cresta aèria que separa ambdós cims, ja que no volien arribar-hi per la vessant francesa de l’Arieja.

Detall d'un mapa del massís i delimitació de la frontera, escala 1:25.000

Detall d’un mapa del massís i delimitació de la frontera, escala 1:25.000

Actualment aquest tros de cresta oriental que uneix el pic Rodó de Canalbona, amb la Punta Gabarró i la Pica, es coneix popularment amb el nom de via Gabarró; un curt itinerari, agrest i elegant, que fou divulgat pel doctor Pere Gabarró i Garcia (1899-1980), des que l’any 1933 hi va fer una ascensió en solitari. Aquest pic sud-est de la Pica però, abans no tenia altre nom que el de Sotllo, que és com es denominava  d’antic tot el vessant català d’aquesta muntanya, i que a França un bon dia anomenaren “Sullo”, perquè l’enginyer francès no va saber interpretar bé el nom de Sotllo que li van dir els pastors de la zona. Cal tenir en compte també que el topònim Pica d’Estats provenia de França, i que es va començar a popularitzar quan el pirineista Charles Packe l’inclogué en la seva guia sobre els Pirineus de l’any 1867. Ceferí Rocafort ja ho explicava cap a finals del s. XIX quan deia que el nom Estats només figurava en algunes cartes franceses, i que al país tothom l’anomenava pica de Sotllo.

Alpinistes al cim de La Pica mirant cap a la Punta Gabarró en una foto de l'any 1932. (Foto: Albert Oliveras CEC)

Alpinistes al cim de La Pica mirant cap a la Punta Gabarró en una foto de l’any 1932. (Foto: Albert Oliveras CEC)

El doctor Gabarró però, no va ser el primer a passar per aquesta cresta, ja que tenim notícia que el 1883 ho feu el pirineista francès Maurice Gourdon, acompanyat per un tal Al. Rasdicoulier i uns guies de Luishon. Segons l’escriptor i pirineista Henri Beraldi, aquests guies del Club Alpí Francès eren uns tals Bajun i Anguste. Presumiblement Guillaume Bajun i l’aragonès Rafael Angusto, originari de la Pobla de Castre, que era un dels guies habituals de Gourdon.

 

Escultura de fusta de l'explorador Maurice Gourdon exposada a la Fundación Hospital de Benasque. (Foto: David Vilaseca)

Escultura de fusta de l’explorador Maurice Gourdon exposada a la Fundación Hospital de Benasque. (Foto: David Vilaseca)

De fet, els científics francesos ja feia molts anys que havien explorat el Montcalm, i ja l’any 1789 el topògraf Henri Reboul hi planejà una ascensió. La primera expedició de la qual tenim noticia fou la del botànic Pyramus de Candolle, que ja hi va pujar un llunyà mes de juliol de 1807, molt abans que els militars Jean-Baptiste Coraboeuf i Jean-Prosper Testu hi construïssin una torre l’any 1827. Unes expedicions aquestes en les quals és molt probable que es pugés a la Pica, donada la proximitat i nul·la dificultat des d’aquell vessant.

Els militars espanyols encarregats de la triangulació geodèsica arribaren a la zona durant la campanya de 1866, i s’instal·laren al poblet d’Àreu, des d’on exploraren la zona i cercaren el senyal del Montcalm. Aquell mateix any s’havia signat el tercer dels tractats de Bayona entre Espanya i França per tal d’establir la frontera definitiva des d’Andorra fins al Mediterrani, una frontera que pel que fa a la província de Lleida ja s’havia concretat sobre el paper en l’anterior tractat de 1862 i que seguia principalment el fil de les crestes.

 

El Montcalm vist des de La Pica. (Foto: Jordi Cutrina)

El Montcalm vist des de La Pica. (Foto: Jordi Cutrina)

Tal i com ens descobrí el pirineista Francisco Termenón en un magnífic article a la revista Pyrenees nº 252, el dia 7 d’agost aquella expedició militar va sortir en direcció a Andorra cercant el senyal que hi havia al cim del Montcalm, ja que desconeixien la seva situació exacta, i el dia 15, un assistent anomenat Manuel Oncín[i] arribà fins al cim creuant el nevat port de Sotllo.

Segons Termenon«La señal de Sulló (pues así se denominó a la de la Pica, y así se denomina aún hoy, por eso figura en los mapas siempre el topónimo Sullo al lado del vértice) es la que sustituyó a la de Montcalm de la triangulación francesa. Esta no pudo usarse pues su horizonte al sur quedaba limitado por la mayor altitud de la Pica. Fue Manuel Oncín quien recomendó el cambio en su campaña de 1866 tras visitar ambas cimas»[ii].

L’any 1893, el geòleg català Lluís Marià Vidal, del Centre Excursionista de Catalunya, es va proposar repetir l’itinerari que havia fet Maurice Gourdon, però quan va arribar a la punta sud-est, els seus guies es negaren a avançar sobre aquells precipicis.

Vista de la Punta Gabarró la Pica d'Estats i el Pic Verdaguer des del cim del Montcalm, un vuit de juliol de 1891. (Foto: Lluís Marià Vidal CEC)

Vista de la Punta Gabarró la Pica d’Estats i el Pic Verdaguer des del cim del Montcalm, un vuit de juliol de 1891. (Foto: Lluís Marià Vidal CEC)

Ell mateix ho explicà ben clarament en un article al butlletí del CEC el 1897: «Ara comprenem per què la torreta i la graella de fusta que formen el senyal geodèsic estan aixecades en el pic de baix [Punta Gabarró] i no en el central, que és el culminant. El camí que hem fet és el més indicat per la topografia: és el que varen fer els oficials enviats per l’Institut Geogràfic al fer la triangulació del primer ordre; primer arribaren al pic de baix i, al trobar-se amb la impossibilitat d’escalar per aquest costat del pic central, malgrat no haver-hi més que 26,12 metres de desnivell –es a dir, poc més de l’alçada d’una casa –varen fixar el senyal en aquest lloc.»

Aquests oficials, entre els quals hi havia militars i civils, sabem que hi varen construir una torre de pedra durant la campanya de l’any 1871, posant-hi també una bandera, que propicià que durant uns anys els de l’Arieja coneguessin el cim com a Pic du drapeau Espagnol. «Sense senyalar l’oficial ni la data, observem que aquest any es va construir un senyal de pedra seca de tres metres d’alçada a sobre la muntanya Sotlló sobre el seu cim més meridional, avui anomenat Punta Gabarró».

Els militars doncs, no varen travessar la cresta, però si el que volien era posar el seu vèrtex geodèsic al cim del pic més alt, d’altra banda la opció més lògica, ho haurien pogut fer sense gaires problemes pujant per la seva ruta normal, o sigui des del nord, travessant el port de Sotllo i anar vorejant en direcció al coll de Riufred. Per alguna raó però, aquells militars no volgueren arribar-hi per territori francès. Cal tenir en compte que les relacions entre Espanya i França s’havien anat espatllant des del 1868, quan el príncep Leopold de Hohenzollern, cosí del rei de Prússia, va ser candidat al tron espanyol; unes relacions amb el regne de Prússia que no agradaren als francesos, i que no van ser sinó una causa més perquè al juliol de 1870 esclatés la guerra Franco-Prussiana, que duraria fins al maig de 1871.

Amb aquesta premissa a aquells topògrafs i geodesistes espanyols els restava només una altra possibilitat, que era pujar directament des del mateix coll de Sotllo, enfilant-se pel fil estricte de la cresta cap al cim que avui anomenem Verdaguer, encara que segurament els hagués resultat també una opció igualment complicada.

Grup d'alpinistes baixant de La Pica a l'any 1930. (Foto: Antoni Miralda CEC)

Grup d’alpinistes baixant de La Pica a l’any 1930. (Foto: Antoni Miralda CEC)

Actualment la Punta Gabarró apareix classificada així en el llistat dels tres mils que va publicar Juan Buyse el 1990: «3.115 m. Es la punta SE de la Pica, en la que se asienta la señal geodésica. El doctor Gabarró, veterano pirineísta, dedicó muy especial atención al macizo de la PICA D’ESTATS, a la cual ascendió numerosas veces y por todas sus vías y aristas, popularizando la «Vía Gabarró», que passa por esta Punta SE.[iii]

Tot i que la roca d’aquest tram de cresta no és massa bona, la via Gabarró és un dels millors itineraris que podem fer per tal d’assolir el sostre de Catalunya, espectacular i força assequible, si prenem un mínim de precaucions. En aquell temps però, degut al seu aïllament i al desconeixement que encara hi havia d’algunes zones frontereres, l’emplaçament dels vèrtex geodèsics generà molts maldecaps. Pujar a la Pica o alguna de les seves puntes des del Pallars no era gens fàcil, i mostra d’això és que quan Jacint Verdaguer hi va pujar a finals d’agost de 1883, ho feu des de França, tal i com ho feren pràcticament tots els excursionistes catalans durant dècades, sortint des de la cabana de Carlà o des dels Orris de Pujol.

El Montcalm des d'Auzat, un 17 de juliol de 1882. (Foto: Eugène Trutat Biblioteca de Tolosa de Llenguadoc)

El Montcalm des d’Auzat, un 17 de juliol de 1882. (Foto: Eugène Trutat Biblioteca de Tolosa de Llenguadoc)

[i] Segons Termenon, Manuel Oncín no era militar, i la denominació “assistent” era la utilitzada pels diplomats de la Escuela Especial de Topografía Catastral, la primera promoció de la qual data del 1862.

[ii] Albertomartinez.desnivel.com/blogs/2013/01/17/los-militares-van-saliendo-del-armario/

[iii] Buyse Juan. Los tresmiles del Pirineo. Martinez Roca, 1990. Pàg. 247

Un commentari

  1. enric faura08/07/2014 at 14:24

    molt interessant, felicitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia