El muntanyenc

Cultura

El Paisatge al Cinema

Download PDF

Publicat el 14-06-2016

Text: Miquel Montserrat

L’autor, amb molt sentit de l’humor, ens ha fet arribar el seu perfil:

Comunicador, soc de Gràcia, però, ai!, del 43. I reconec que fins el 63 no vaig veure cap cosa muntanyera que no fos des de “l’avió del Tibidabo”. Desprès he millorat una mica en tots els aspectes …menys uns 30 o 40.”

 

El paisatge resulta ser com un tema nou, que ja hauria d’haver estat més tractat.  Perquè muntanyencs, corredors, golfistes i senderistes idolatren el paisatge, igual que ho fa l’amplíssim món dels fotògrafs. Ara bé, el títol d’aquest text és tan vast que em limitaré a donar quatre idees aïllades.  Un tast. 

Tanques de Pedra seca. Menorca (Foto: Miquel Vilaplana)

Tanques de Pedra seca. Menorca (Foto: Miquel Vilaplana)

Vindria a ser tot allò que contemples a l’aire lliure. No és doncs cada un dels (infinits) escenaris qualsevol sinó sols aquell que interacciona amb un espectador. Que no només podria ser humà, una formiga deu veure orografies meravelloses a ran de terra.

És doncs un escenari que podem llegir. O, més senzill, és tal i com veiem el Territori. Naturalment que en un momento dado, perquè al cap d’un segon ja pot ser del tot diferent. O no. I tingueu clar que els observadorslectors també en poden ser infinits. Millor oblidem la radical personalització que sempre volem fer (“m’agrada”, ”no m’agrada”).  Perquè els paisatges són allí …, fins i tot quan no els apreciem.

Hem de defugir la idea que el paisatge sigui per força natural, verge, net, pintoresc, bonic o allò que en diem turístic. No. Pot ser artificiós, brut, “suat”, lleig o dramàtic. Com qualsevol dels descurats i/o degradats bunyols arquitectònics del nostre país, verdaders anti-paisatges. O pitjor pot ser el Valle de los Caídos.  I també pot ser que estigui tot ple de figures humanes en lloc de ser un espai buit, i seré.  Ara bé, dits els advertiments, procuraré referir-me aquí sobretot al que més ens evoca la paraula paisatge, com per exemple quatre muflons i dues marmotes en un paratge verd, i suís.  És a dir, una emoció amable i, si pot ser, estètica.  Pel meu gust, no gaire grandiloqüent. Sense el sol caient wagnerianament sobre l’horitzó.  Una contemplació que porti a l’estimació.  Com bé deia Budd Boetticher :“El director de cine que no s’estima el paisatge de fons que ha triat no és un bon director”.

Travessa Queralbs Mollò

Travessa Queralbs Mollò. (Foto: Miquel Vilaplana)

 Això m’obliga a marcar ja dues grans vessants en els paisatges del Cine. Els funcionals, els que s’usen per embolcallar l’Acció, i els que són com un personatgeen sí mateix (notòriament als Documentals). Tots són signes, són plens de Significat. I sí que reconeixeré que el centre de la contemplació cinematogràfica serà la congruència, i no la major o menor amabilitat. Doncs no és pas igual la típica imatge de l’Àrtic amb un torb furiós que ho emboira tot, que la mateixa exacta però radiant, amb una foca fent panxing al sol. (Com no són idèntics tres paisatges de la gespa del Nou Camp des del mateix punt : un sense pilotes, un de quan hi juguen i l’equip guanya, o un de si l’equip perd). I és que allò Objectiu i allò Subjectiu van junts en les mirades. Tan sols a posteriori ho podrem destriar bé. Admeto que també hi ha el paisatge neutre, el que serveix tot terreny. Si veiem crisantems o cireres florits de cop sabem, sense més, que la pel·lícula passa al Japó.  Tant s’hi fa si es tracta d’una comèdia amable com si és un drama esgarrifós.  O tant si hi surten samurais com si hi és en Godzilla.

 Agafem per exemple els films dits de l’Oest. Bàsicament la representació ens oferirà dos escenaris tòpics, el desangoixanti l’angoixant.  Però, ull.!, tan característic és un com l’altre, tan paisatge és un com l’altre. El territori del primer és la extensa i relaxant praderia, amb un riuet al mig, i al darrere retallades les Rocalloses. Bon rotllo. El del segon és el carrer fangós d’un mig urbanitzat poblat, on hi veiem el bar saloon , a Cal ferrer, el dels queviures, la presó, un Banci segur que unes quantes pistoles. (I que ningú em digui que això no és un clar, contundent i, segons com bonic, paisatge. No menys bonic que El Capitán, aquells imponents quers solitaris que sempre treia en John Ford en la terra dels navahos).

Mc

El Capitan (Foto: Miquel Vilaplana)

Bé, d’acord, això darrer també és com una postal mentre que aquells carrers sòrdids no en serien cap. Però és que ja us he dit que no identifiqueu mai paisatges amb postals. En Samuel Fuller remugava Quan filmo a Paris la gent se m’enfada si en algun moment no s’assembla a la postal amb la Torre Eiffel.   Penós, però pura realitat, oi?

 El cine vol ser, en principi, amable amb l’espectador. Fins i tot quan ens vol horroritzar és perquè creu de bona fe que algun espectador ho reclama així. O també accepta les vessants visuals més desagradables, com quan es filma dins unes mines, o quan sota el mar –que també és un paisatge!- veus que t’ataca un tauró, o un gran pop.  Però l’atracció, per al públic habitual, ve del conjunt, i sobretot de la narració, no pas de l’escenari, per amable que sigui. Tot i així el paisatge és tan bàsic en el cine, i en tots els audiovisuals, que no caldria ni subratllar-ho. Només, que hem de passar a ser-ne més conscients.

No menys que en Josep Pla quan deia :Jo que no vaig conèixer l’amor en les persones el vaig conèixer en els paisatges.

El Castellot. (Foto: Miquel Vilaplana)

El Castellot. (Foto: Miquel Vilaplana)

Per cert, l’Observatori del paisatge català (consulteu-lo)  dictamina que aquí tenim 135 paisatges diguem que Premium, tot dividits en 7 grups molt diferents, per vegueries. (I consulteu el concepte detopofilia,o també la Llei catalanadel Paisatge del 2005).   En resum, malgrat els nyaps que deia -més de 135!- també la nostra varietat-idiosincràtica- comparada amb la d’altres països és immensa. I com sabeu Girona en fou el darrer plató.  Però, ep!, sense oblidar que uns quants films en català han escollit com a escenari els lúgubres Polígons. Que tot s’ha de dir.

O sense amagar que el director Mario Gas Cabré també va afirmar :Cap paisatge és millor que el Paisatge Humà.  Seria tota una altra discussió que aquí no podré encetar.

 Quins territoris preferiu com a escenaris de cinema?  Teniu des de les florestes de l’Orinoc, les tres grans cataractes, o el Canyó del Colorado fins els meravellosos llacs de Plitvitce, el Pedraforca, o la península de San Juan de Gaztelugatxe. Teniu des de Nova York, les Rambles, i Venèzia, i Bamberg, fins a Notting Hill, la Costa d’Amalfi i Positano o alguna lluna de Júpiter.  I des dels abrics troglodites de Les Eyzies a la Patagònia xilena, o el bosc que camina d’en Macbeth, o Angkor, o algun gran Buda estirat.  I la nòria de Viena.  Però jo prefereixo acabar amb el record d’aquell desert pla, infinit com la Super-Panavisió-70 mms, que ens oferia David Lean a “Lawrence de Aràbia”.  Sí, aquell en què només s’hi veien dos puntets a l’horitzó, dos.  Un era Lawrence, i l’altre, a sota, el seu dromedari!

Lawrence d'Arabia i el seu dromedari. ( Foto: livestream.com )

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència