El muntanyenc

Collserola

El nostre paisatge vegetal (II)

Download PDF

Publicat l’1-12-2013

Text: Josep Giralt Dols

Biòleg, muntanyenc i màster en medi ambient

 

Des d’Itàlia fins a València la comunitat vegetal predominant sembla que hauria estat l’alzinar, comunitat homogènia, de la qual ja vàrem parlar en un article anterior (http://www.elmuntanyenc.cat/el-nostre-paisatge-vegetal-i/).

A Collserola i a la Serralada Litoral, l’alzinar s’hauria desenvolupat tant a la solana com a l’obaga i en qualsevol tipus de sòl ben constituït. Potser haurien quedat exclosos els llocs amb roquissars eixuts, on l’alzina no s’hi pot establir.

L’acció de l’home sobre l’entorn i el paisatge és ancestral. Les activitats humanes com l’agricultura, especialment la vinya i la ramaderia, han modificat de manera substancial el paisatge natural i han configurat un mosaic de comunitats vegetals diferents. Finalmemt, el creixement demogràfic i la tecnologia han creat una pressió sobre l’entorn natural desconeguda pels nostres avantpassats, que encara ha transformat més aquest paisatge natural.

La major part dels alzinars que cobrien aquest territori han estat destruïts. L’agricultura, l’ocupació del territori, l’aprofitament del bosc amb tales sistemàtiques, les infraestructures, el foc, … són activitats incompatibles amb l’estabilitat que necessita l’alzinar. Només s’han conservat relictes molt fragmentats d’alzinar en llocs de difícil accés: en obagues, on l’alzinar es recupera més ràpidament o en indrets protegits (Collserola, el Corredor, el Montnegre), on avui dia encara es poden observar grans exemplars d’alzina i de surera.

La degradació del nostre bosc mediterrani

Un cop destruït l’alzinar i depenent de la intensitat d’aquesta destrucció, s’estableixen diferents formacions vegetals caracteritzades per tenir una composició florística determinada que donen paisatges molt propis i definits, segons l’estadi de degradació de l’alzinar. Moltes espècies, estimulades per la insolació que ara reben a causa de la destrucció de l’estrat arbori, comencen a ser més abundants i canvien la fisonomia del paisatge. Ara ja no podem parlar d’un alzinar,  el paisatge ombrívol i humit típic de l’interior del bosc ha estat substituït per espais fortament assolellats, eixuts i erosionables, coberts per plantes adaptades a la insolació i a la forta sequera estival.

Fins i tot algunes plantes estan adaptades al foc, que malauradament tan sovinteja en el nostre territori. Aquestes plantes cremen amb facilitat perquè acumulen matèria orgànica morta, moltes concentren substàncies volàtils inflamables i, a més, tenen tiges divergents i fulles estretes i esparses que faciliten la ventilació i, en conseqüència, la combustió. Tot i això també aconsegueixen sobreviure, de manera que un cop cremades rebroten, com el garric i el bruc. D’altres, com els pins o les estepes, tenen fruits que quan s’escalfen amb el foc, s’obren i dispersen les llavors, escampant tant el foc com la grana. Aquesta manera de dispersar-se i de facilitar la inflamabilitat és un avantatge, perquè elimina els possibles competidors. Per això les pinedes, les garrigues i les brolles són tan inflamables.

Brolla amb pins, cremada l’agost del 1994, Serralada Litoral (Foto M. Vilaplana)

Les formacions vegetals resultants dels estadis de degradació de l’alzinar són diverses, depenent de l’aspecte i la vegetació dominant. Poden ser la garriga, la brolla i el prat sec (fenassar). Totes són ben presents en el nostre paisatge vegetal.

1. La garriga

La garriga és una comunitat vegetal estesa a casa nostra a conseqüència de la destrucció dels alzinars i molt adaptada al foc. El vegetal dominant en aquesta comunitat és el garric o coscoll. Els francesos en diuen chêne des garrigues, un mot molt il•lustratiu. Es tracta d’un arbust molt atapeït, en forma de coixí gros, que pot arribar a fer fins a 2 m d’alçada, de fulles petites, dures i brillants, sense pèls i amb el marge amb punxes. Fa aglans grossos com a fruit, és com una alzina nana i creix com una mata compacta i espessa, molt impenetrable i punxosa.

Garric (Foto J. Giralt)

El paisatge de la garriga és dominat pel garric, d’aspecte dens i amb una cobertura del sòl considerable, a l’ombra del qual creixen altres plantes adaptades a aquest entorn assolellat, eixut i inflamable .

Garriga a la Serralada Litoral (Foto J. Giralt)

Una planta que comparteix espai amb el garric és el llentiscle. Forma mates també encoixinades de fins a 2 m d’alçada, té fulles compostes amb el nervi central i els fruit vermells i fa una olor característica d’oli picant.
La seva forma i estructura contribueix a densificar encara més el conjunt i fer més impenetrable la comunitat.

Llentiscle (Foto P. Barnola)

Altres arbustos també hi són presents, com el tòxic matapoll i dins d’aquesta massa vegetal

Matapoll (foto J. M. Farreró)

Rogeta (Foto P. Barnola)

També hi ha herbes com la lleteresa o el llistó, que davant la majestuositat del garric queden totalment amagades, però que troben a la seva ombra un espai en aquest conjunt tan dens.

2. La brolla

És un matollar format com a conseqüència de la degradació més intensa de l’alzinar i de la garriga. És una formació vegetal més esclarissada que la garriga, amb clarianes, més permeable al pas de les persones, feta per una massa d’arbustos característics, com les estepes si el sòl és silícic o de romaní i bruc d’hivern si el sòl és calcari, a més d’un conjunt poc variat de plantes herbàcies. És una formació dominada pels arbustos, que poden tenir 1,5 m d’alçada i són molt amants de la llum i el sol. Alguns són aromàtics, com el romaní, la farigola i el cap d’ase; de fulles estretes, com el bruc o la ginesta; d’altres tenen punxes, com la gatosa i l’argelaga.

Cap d’ase (Foto R. Cabarrocas)

Bruc (Foto P. Barnola)

I tots són perennifolis, com és propi de la vegetació mediterrània. És una formació que molt sovint va acompanyada de pins i l’ambient sec, sobretot a l’estiu, la fa molt inflamable. La brolla amb pins és la formació vegetal més estesa a casa nostra.

És destacable la presència d’estepes, sobretot en les brolles de sòl silícic. Les diferents estepes, la blanca, la borrera i la negra, amb el seu escampall de flors i colors, donen un punt d’esplendor a la brolla a la primavera.

Estepa blanca, de flor rosada i pètals arrugats com de paper ceba (Foto P. Barnola)

Estepa borrera, de flor blanca i fulles rugoses (Foto S. Soler)

Estepa negra, de flors blanques i fulles primes d’un verd fosc i enganxoses (Foto G. Carrión)

3. El fenassar, el prat sec d’albellatge

Fenàs o albellatge (Foto J. Giralt)

L’abusiva pastura, especialment de cabres, i el foc reincident, debiliten les brolles de tal manera que la comunitat arbustiva es va afeblint i deixa pas a un prat sec, predominantment als vessants amb pendents assolellats de Collserola i la Serralada Litoral. El vegetal que domina aquesta comunitat és el fenàs o albellatge. És un vegetal de 1,5 metres d’alçada que sembla un matoll de cereal, de color de palla amb branques grises que surten de terra i formen un manyoc de moltes espigues, algunes verdes en èpoques de pluja, però de tonalitat esgrogueïda i resseca gairebé tot l’any. És un vegetal present a la sabana africana, que a casa nostra es troba en el seu límit més septentrional i confereix un paisatge amb aspecte sabanoide als nostres prats secs.

Aquests prats no tenen un mantell continu, sinó que hi ha clarianes i està dominat per l’albellatge però amb presència de moltes herbes perennes (fonoll, ruda, llengua de bou)

Fonoll (Foto G. Carrión)

i altres herbes enfiladisses, com la corretjola o el veçot i els circells, que s’entortolliguen per la tija d’altres plantes.

Corretjola (Foto J. Giralt)

Entre la brolla i el fenassar s’estableix un equilibri, de manera que amb el pas del temps i sense intervenció humana (focs, pastura,…), el fenassar va sent colonitzat per arbustos propis de la brolla i més endavant, per la introducció de mates de garric i de llentiscle, poden convertir-se en una garriga. Així el nostre paisatge esdevé un mosaic dinàmic de comunitats condicionades pel nivell d’impacte que suporta.

Garrigues, brolles i fenassars són comunitats vegetals que conviuen en un mateix territori i configuren un paisatge mediterrani ple de personalitat i caràcter. De la mateixa manera que són formacions vegetals pròpies de la degradació de l’alzinar, també ho són de la seva recuperació i esdevenen el trànsit natural cap a estadis de la vegetació cada cop més madurs. Depèn del grau d’impacte que reben aquests territoris que la seva maduració sigui possible. Una bona gestió del territori, una forta sensibilització ciutadana i eines de protecció és la millor garantia d’èxit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia