El muntanyenc

Collserola

El nostre paisatge vegetal (I)

Download PDF

Publicat el 01-09-2013

Text: Josep Giralt Dols

Biòleg, muntanyenc i màster en medi ambient

 

Presentació

Ara ha fet 50 anys que es va publicar el llibre “El paisaje vegetal barcelonés” del professor Oriol de Bolós. Aquesta obra va representar una profunda immersió en el coneixement de la vegetació de la regió metropolitana barcelonina. La tasca realitzada pel aleshores catedràtic de la Universitat de Barcelona Oriol de Bolós elaborant, analitzant i estudiant  prop de 500 inventaris de diferents paratges de la regió metropolitana, donen una idea de la seva capacitat de treball i de síntesi. Dotat d’una gran profunditat científica  descriu amb tota mena de detalls la multitud d’associacions vegetals que conformen el nostre paisatge i encara avui posa a disposició dels botànics i ambientòlegs una eina altament eficaç per millorar la gestió del nostre entorn natural.

Oriol de Bolós, coautor de l’obra en quatre volums de la Flora dels Països Catalans ha estat per molts dels seus alumnes la referència que, a partir de la seva solidesa científica,  ha esperonat la defensa del nostre medi natural i el nostre paisatge. La defensa mediambiental neix amb el coneixement i Oriol de Bolós hi ha contribuït de manera decisiva amb la seva aportació en el món dela Botànica i la Geobotànica

Aquests articles volen ser una pinzellada actualitzada que emfatitza i divulga allò que el propi Oriol de Bolós en diu “lo mediterráneo” reflectint els trets més característics de la vegetació de casa nostra i posant a l’abast del món excursionista una mirada dirigida al món vegetal, al seu coneixement i a la seva defensa.

 

El nostre bosc mediterrani. L’alzinar 

Un paisatge vegetal es caracteritza per un conjunt de plantes que es distribueixen i creixen d’acord amb la seva adaptació al medi, especialment al factor climàtic i al tipus de sòl, però també amb l’equilibri competitiu que s’estableix entre les espècies vegetals, que poden interactuar entre elles, fins i tot ajudant-se a crear condicions favorables per les plantes veïnes (crear ombra, modificar el sòl, etc). Això vol dir que els nostres boscos i les seves versions degradades, garrigues i brolles, segueixen unes pautes de distribució dels vegetals que formen associacions característiques, amb la presència de plantes també particulars i sempre les mateixes, que s’agrupen per afinitat de factors ambientals, tant climàtics com de requeriments del sòl, i que estan en un equilibri competencial. És evident que en aquesta comunitat, les plantes inadaptades o ineficients competitivament no hi són, així doncs, en indrets de condicions ambientals similars, sempre o gairebé sempre hi ha la mateixa comunitat, amb les mateixes plantes, i a la inversa, només que variï el substrat, variarà la comunitat vegetal.

Quan aquí, a casa nostra, a Collserola o la Serralada Litoral, observem un bosc madur i exuberant, hi veiem un conjunt de vegetals on acostuma a predominar un arbre que es fa característic, l’alzina, acompanyada a vegades per pins, a les solanes, i alguns roures, a les obagues. Aquest bosc d’alzines, l’alzinar, ho és en tant que sense les alzines la fisiognomia del seu conjunt es veuria tan alterat que les plantes característiques que componen aquesta comunitat desapareixerien i es convertiria en una altre conjunt diferent. L’alzinar és una comunitat densa, que crea penombra al seu interior i crea un microclima d’humitat i temperatura molt particular. No compleixen aquesta condició les bosquines de pins. Malgrat que ho veiem com un bosc, només són un conjunt de pins on el sotabosc pot ser molt divers segons els factors ambientals, així doncs, no forma una comunitat en el sentit estrictament botànic.

Alzinar a la Serralada Litoral (Foto: J. Giralt)

Alzinar a la Serralada Litoral (Foto: J. Giralt)

Pineda de pi pinyer a la Serralada Litoral (Foto: M. Vilaplana)

Pineda de pi pinyer a la Serralada Litoral (Foto: M. Vilaplana)

 

En aquests alzinars hi prolifera un estrat arbustiu amb marfull, arboç, aladern, galzeran, que s’acompanyen de lianes com l’heura, l’arítjol, l’esparreguera, l’englantina, i tantes altres. A més hi té presència una falguera, la falzia negra, i hi escassegen les herbes, però en llocs ombrívols s’hi pot trobar la viola boscana.

 

Galzeran (Foto: J. Giralt)

Galzeran (Foto: J. Giralt)

Marfull (Foto: M. Vilaplana)

Marfull (Foto: M. Vilaplana)

Falzia negra (Foto: J. Giralt)

Falzia negra (Foto: J. Giralt)

 

Tots aquests vegetals tenen uns trets diferencials que defineixen unes propietats eminentment mediterrànies, descrites a continuació:

Característiques de la vegetació mediterrània

  1. 1. L’alzinar és un tipus de comunitat vegetal que té la seva màxima expressió en indrets de clima mediterrani, és a dir, indrets amb ambient temperat, amb estius secs i càlids, un període més fresc corresponent a la primavera i la tardor i amb hiverns suaus, amb glaçades molt ocasionals i rares. Les pluges (600 l/m2 l’any de mitjana a Barcelona) es reparteixen entre un màxim a la tardor i a la primavera, essent tan l’hivern com l’estiu períodes secs, sense pluges. Si representem en un mateix diagrama anual (ombrotèrmic) les temperatures  i la pluviositat de manera que a cada unitat de temperatura li fem correspondre el doble de pluviositat, podrem visualitzar el període en què la pluviositat està per sota dels valors de la temperatura, és a dir, que la pluviositat és mes petita que el doble de la temperatura. D’aquest període en diem que som en un període àrid.

    DIAGRAMA OMBROTÈRMIC BADALONA

Podem dir doncs que el clima mediterrani es caracteritza per tenir un període àrid, (ratllat en el gràfic) corresponent aproximadament a l’estiu, en què la temperatura alta va acompanyada de la falta de precipitacions. Aquest període àrid és el període més crític, en el qual més pateixen les plantes, de manera que han d’evitar la deshidratació i adaptar-se a l’eixutesa. L’ambient  predominant mediterrani és tal que unifica les característiques morfològiques i fisiològiques dels vegetals i els confereix unes propietats molt particulars.

No cal dir que dins del qualificatiu mediterrani hi ha una àmplia variabilitat, que pot anar des de la versió més plujosa i septentrional, de Montpeller, fins al més eixut i subdesèrtic, d’Oriola. En el nostre cas ens centrarem en la versió intermèdia, corresponent a Collserola i Serralada Litoral, amb un sòl àcid, de llicorella o granític.

  1. 2. Aquesta singularitat climàtica obliga la vegetació a adaptar-se, de manera que el creixement es fa més lent, dominen doncs els arbres petits (10-15 m ), com l’alzina, amb fusta compacta, dura, eixarreïda. La fusta de l’alzina no sura com la del pi. Així reconeixíem, de petits, les baldufes bones de les dolentes, que eren més toves.
    Arbres petits d’alzines (Foto: J. Giralt)

    Arbres petits d’alzines (Foto: J. Giralt)

De sempre, l’explotació de l’alzinar (carbó, llenya, suro) ha estat una explotació delicada i molt tècnica per poder treure’n rendiment.

  1. 3. L’aspecte d’un alzinar varia molt poc d’una estació a l’altra, perquè la majoria d’arbres i arbusts no perden la fulla a la tardor. Es tracte de vegetals perennifolis, verds tot l’any. Perdre aquella matèria que ha costat tant de produir pot ser un exercici poc rendible i si hi afegim que els hiverns acostumen a ser suaus, sense glaçades, les fulles poden restar a la planta tot l’any sense dificultat. Això no vol dir pas que no canviïn les fulles, ho fan quan envelleixen i no totes alhora. De fet el sòl de l’alzinar no resta cobert de fullaraca cada any per la mateixa època. Aquesta propietat ens aproxima més al paisatge d’un bosc subtropical que no pas al paisatge centreeuropeu de fulla caduca, que podríem considerar-lo una raresa enfront el caràcter general perennifoli dels vegetals d’arreu.
  1. 4. La lluita contra la deshidratació esdevé el principal objectiu dels vegetals al clima mediterrani i la manera de fer-ho és reduint la superfície per on es perd l’aigua per transpiració. Les fulles solen ser, doncs, petites. Així hi ha menys superfície exposada, solen ser dures, es trenquen al doblegar-les perquè tenen poca aigua (esclerofil·les), solen ser lluents, cobertes de ceres, que és una manera de reflectir la llum com un mirall i acumular menys energia calòrica. L’aspecte general del bosc és d’una massa de vegetals de color verd fosc i refulgent.

 

Alzines verdes a l’hivern (Foto: J. Giralt)

Alzines verdes a l’hivern (Foto: J. Giralt)

Fulla lluent d’alzina (Foto: J. Giralt)

Fulla lluent d’alzina (Foto: J. Giralt)

Aladern (Foto: J. Giralt)

Aladern (Foto: J. Giralt)

Arboç (Foto: J. Giralt)

Arboç (Foto: J. Giralt)

Una altre manera de combatre la transpiració és embolcallar el revers de les fulles amb un borrissol, així es crea un ambient humit al voltant dels porus per on s’evapora l’aigua i n’afavoreix la retenció.

 

Revers de la fulla d’alzina, plena de borrissol (Foto: J. Giralt)

Revers de la fulla d’alzina, plena de borrissol (Foto: J. Giralt)

Les estratègies per evitar la deshidratació poden ser molt variades, com per exemple les estepes, que tenen unes fulles que en l’època desfavorable es dobleguen i marceixen fins a nivells crítics, s’esmicolen al prémer la fulla amb la mà, i quan torna a ploure es revifen contra tot pronòstic. Els botànics en diuen malacofil·les.

 

Fulla d’estepa borrera (Foto: J. Giralt)

Fulla d’estepa borrera (Foto: J. Giralt)

 

Una manera de reduir encara més la superfície de deshidratació és fabricar fulles estretes i primes, linears, com els pins, el romaní i la farigola, o bé deixar la planta sense fulles, com la ginesta. En aquests casos és la tija la que és verda i fa la fotosíntesi.

 

 

 

 

Fulles linears del romaní (Foto: J. Giralt)

Fulles linears del romaní (Foto: J. Giralt)

Ginesta, pràcticament sense fulles  (Foto: J. Giralt)

Ginesta, pràcticament sense fulles (Foto: J. Giralt)

Hi ha plantes que són com els cereals (albellatge), freqüents en els prats eixuts sabanoides de casa nostra, que cargolen la fulla i deixen a l’interior el revers ple de pèls per crear un ambient humit que fa que resisteixin bé la sequera.

 

Aspecte sabanoide de l’albellatge (Foto: J. Giralt)

Aspecte sabanoide de l’albellatge (Foto: J. Giralt)

  1. 5. També és una adaptació les fulles que s’han transformat en punxes, molt típic a casa nostra, com són la gatosa o l’argelaga. En aquest cas, però, sembla més una mesura dissuasiva contra dels herbívors, ja que el creixement lent dels vegetals no compensa la gana dels animals. q)
Fulles en forma de punxa de la gatosa (Foto: Salvador Soler)

Fulles en forma de punxa de la gatosa (Foto: Salvador Soler)

En aquest mateix ordre de coses, les resines i les essències, així com la llet o làtex d’algunes plantes, és un mitjà també dissuasiu contra els herbívors, tot esperant que siguin llepafils amb el gust.

 

 L’essència de la farigola (Foto: Francesc Planellas)

L’essència de la farigola (Foto: Francesc Planellas)

PGI s

Llet o làtex de la lleterassa (Foto: Giralt)

 

  1. 6. En aquest règim climàtic àrid, la superfície del sòl està ben seca, tant per la manca de pluja com per la insolació que pateix. L’aigua, doncs, es troba a fondària i és per això que a l’alzinar hi predominen els arbustos i els arbres en contra de les herbes i les gespes, les arrels ramificades i fondes dels arbusts i arbres guanyen en eficiència per xuclar tota l’aigua.
  1. 7. Una de les principals característiques de l’alzinar i que l’acosta al bosc subtropical és la proliferació de lianes. Plantes enfiladisses (arítjol, vidiella, heura,…) que aprofiten els circells que tenen per vinclar-se i abraçar les tiges i els troncs d’altres plantes per ascendir a les zones més lluminoses del bosc.
Arítjol amb circells (Foto: J. Giralt)

Arítjol amb circells (Foto: J. Giralt)

Heura (Foto: M. Vilaplana)

Heura (Foto: M. Vilaplana)

Heura enfilant-se per sureres (Foto: M. Vilaplana)

Heura enfilant-se per sureres (Foto: M. Vilaplana)

Aquest conjunt d’arbres, arbustos i lianes dóna un entramat espès, fosc i punxós que el fa impenetrable, com si es tractés d’una selva.

 

  1. 8. Aquesta climatologia tan temperada fa que les èpoques més florides siguin les èpoques plujoses, de manera que, a més de la primavera, la tardor també és una època de màxim esplendor. Les florides de tardor (olivarda, bruc d’hivern,  arboç) en el clima mediterrani s’allarguen fins ben entrat l’hivern, de manera que no és estrany veure plantes florides a ple mes de gener o febrer (marfull, aladern, foixarda, caps blancs,) cosa totalment impensable en zones centreeuropees. És doncs possible veure, a qualsevol època de l’any, plantes amb flor.
Bruc d’hivern (Foto: Pere Barnola i Albert Mallol)

Bruc d’hivern (Foto: Pere Barnola i Albert Mallol)

Foixarda a l’hivern (Foto: Jacirene Maciel i Josep Maurici Mallol)

Foixarda a l’hivern (Foto: Jacirene Maciel i Josep Maurici Mallol)

  1. 9. Quan es fa una clariana la manca d’aigua la fa persistent en el temps i és on hi creixen herbes anuals que floreixen sobretot a la primavera, tot i que n’hi ha que ho fan a l’hivern! Un cop han deixat la grana, la planta mor i quan les condicions tornin a ser favorables la grana germinarà. Aquest potser és el paisatge més variable que es dóna dins de la persistent estabilitat del paisatge de l’alzinar.

El paisatge vegetal mediterrani té una personalitat molt acusada, tant que les plantes que hi predominen són les espècies mediterrànies, representades en un 57%, i les foranes, eurosiberianes, un 19%, que no deixen de ser invasores i omplen hàbitats molt particulars (fondalades, vessants molt obagues, rierols). El 24% restant són espècies que es troben pertot arreu, pluriregionals i que tenen escàs significat geogràfic.

Per aquest motiu aquesta singularitat tan específica de la nostra vegetació i del nostre paisatge tan fràgil cal preservar-lo i protegir-lo. I la millor manera és conèixer-lo i reconèixer la seva originalitat.

 

Bibliografia:

El paisaje vegetal barcelonés. Oriol de Bolós. Universitat de Barcelona, 1962

La vegetació dels Països Catalans. Ramón Folch i Guillèn. Ed. Ketres, 1981

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència