El muntanyenc

Esports

EL Mount Washington: el pitjor temps del món

Download PDF

Publicat el 05-03-2014

Text i fotos: Josep Maria Aymà Aubeyzon

Nascut a Barcelona a l’any 1949 . Viatger i excursionista. Aficionat a la climatologia.

 

Era a Boston per pocs dies i un cop acabades les gestions que hi havia de fer, vaig voler aprofitar el temps com un bon aficionat a les muntanyes mirant de pujar a un pic emblemàtic dels Apalatxes, el Mount Washington (1.917 m), a uns 20 km de la frontera amb el Canadà. Era finals d’octubre del 1988.

A a

Vista del Mont Washinton

Abans d’anar-hi em vaig informar a l’Appalachian Mountain Club, a Boston, una associació que ja coneixia, on em vaig trobar molt còmode i ben acollit. Tenen un refugi al peu d’aquell cim, des d’on va bé sortir per pujar-hi d’hora l’endemà.

-Mala sort -em van dir-, perquè aquest cap de setmana al Resort de Pinkham Notch hi fan un taller de músics i estarà tot ple, a més, és el dia d’Acció de Gràcies-. Quan sé que em perdo una oportunitat única és estrany que desisteixi sense més.

-Potser hi haurà alguna baixa…

-Sempre és possible, però no el puc pas autoritzar. Vostè mateix… Si no hi ha lloc, haurà de dormir a terra.

Em va semblar com un convit. Entre uns dos-cents participants, bé era possible que hi hagués una baixa. Encara que fos un pic no gaire alt, em feia il·lusió veure com eren els Apalatxes en aquella zona, viure l’experiència de la tardor d’allí, amb la frontera al davant, o saber com marcaven els americans un itinerari d’aquest tipus. A més, segurament veuria molt de paisatge des de l’autocar mateix. I quin paisatge!, amb els aurons vermellosos com ja havia vist des del tren entre Nova York i Boston. A més, tindria l’oportunitat de viure unes hores en un refugi del club més important de la costa est. Totes aquestes raons, i més, m’empenyien a anar-hi.

Localització del Mont Washinton

L’autocar em va permetre veure no sols uns bells paisatges, sinó també comprovar que la petjada francesa encara és viva en aquelles contrades des dels temps de les primeres colonitzacions. Tothom sap que per sobre d’aquella frontera es parla en francès (a la regió del Quebec), però potser no és tan sabut que hi ha poblacions a la banda dels Estats Units on encara es parla en francès, encara que sigui gairebé exclusivament entre la gent gran. Ho vaig comprovar al mateix autocar, on dues senyores d’edat anaven a la ciutat de Berlin, on em van informar que el francès era la llengua popular; així, no és estrany de veure topònims com Montpelier.

Situació del Mont Washinton dins del White Mountain National Forest

Situació del Mont Washinton dins del White Mountain National Forest

  Arribat al magnífic resort i informat de la situació vaig tenir la sort que hi havia hagut, efectivament, una baixa, i ho vaig aprofitar per dormir en una confortable habitació compartida. Vaig deixar dit que l’endemà pujaria al Mount Washington, amb totes les meves dades. Em van fer firmar un full d’autoresponsabilització. Aparentment, tot una mica exagerat per pujar una muntanya on a dalt de tot hi surt un trenet turístic de fum i hi passa una pista. Després d’haver sopat a cos de rei, perquè els músics del taller no van voler que en el dia d’Acció de Gràcies sopés tot sol i em van convidar a una festa gastronòmica.

L’endemà vaig llevar-me molt aviat i vaig sortir caminant fort, ben abrigat, ja que el fred era intens, set graus sota zero, amb un dia clar. Estava advertit que a la tarda el temps canviaria i que començaria a nevar. A la sortida no hi havia neu, però pel camí hi havia bastant de gel.

A d

Fred glacial pujant al Mount Washington

Em vaig sorprendre de trobar alguns cartells “amenaçadors” on es deia que en aquella zona el temps pot canviar molt de pressa i que la temperatura pot baixar de manera sobtada uns quants graus. També hi deia que molta gent poc previsora hi havia deixatla pell. Com que tot plegat coincidia amb el consell més que recomanat d’anar-hi acompanyat, em vaig sentir molt impulsat a pujar-hi com més aviat millor, no fos cas. Vaig pujar tan veloç com vaig poder, sense cap dubte sobre el camí, molt ben indicat.

Molts cartells adverteixen del perill del canvi sobtat de temps

Molts cartells adverteixen del perill del canvi sobtat de temps

 

Arribat a dalt, tot era intensament gebrat i amb neu glaçada, incloses les instal·lacions com el repetidor de televisió, l’observatori, etc. Al fons vaig veure com una columneta de fum pujava cap al cel entremig dela blancor. Era el trenet turístic que partia avall, en direcció contrària per on jo havia arribat.

El simpàtic trenet de fum puja i baixa des de la banda oposada al refugi

El simpàtic trenet de fum puja i baixa des de la banda oposada al refugi

 

La veritat és que hi hauria pujat amb molt de gust, no tan sols per l’experiència d’anar-hi, sinó sobretot perquè la perspectiva era feréstega: un fred imponent i amb la previsió que el temps canviaria cap a pitjor, cosa que ja podia comprovar que era certa, perquè s’estava girant vent i la temperatura ja era de 13 graus sota zero, segons vaig saber després. Evidentment, estava ben sol dalt d’aquella planura glaçada i des d’allí vaig poder confirmar que la pista que em podia portar cap al refugi tenia efectivament molts quilòmetres i hi hauria arribat de nit amb una nevada que es veia venir.

Cartells indicadors a cim del Mont Washinton

Cartells indicadors a cim del Mont Washinton

 

M’havia estudiat bé el mapa detallat que havia comprat a la seu del Club. Ho tenia molt clar i decidit: baixaria per una drecera que em portaria directament al refugi, tal com m’indicava aquell mapa. Per tant, em vaig posar a buscar-la amb decisió, però el glaç l’havia esborrat. Aquesta recerca em va fer perdre una hora, amb la qual cosa ja no em quedava temps ni per optar pel recurs fàcil de la pista, hagués trigat el que hagués trigat. Finalment, vaig trobar indicis de la drecera sota la capa de neu i gel; no semblava que ningú n’hagués trepitjat l’herba la tardor passada. Només començar-la em vaig adonar que seria difícil de seguir-la perquè estava molt desdibuixada, plena de matolls. No hi devia passar ningú. Quan els camins estan tan perduts, malament, sempre fan de mal seguir; l’única forma en aquests casos és trobar la “seva lògica” per salvar els esculls.

Al cap de no gaire estona va sorgir el primer problema seriós: no tenia continuïtat, desapareixia, i retornar ja era impossible, per l’hora. Però la situació encara va empitjorar al cap de mitja hora: el perdo completament. Pujo, baixo, cerco cada pam. Tot embardissat, cap indici. Assajo de provar entremig d’esvorancs, troncs i malesa. Vaig suposant per on deu anar i provant; però, de sobte, em topo amb una escala de gat per on per força he de descendir, amb els barrots coberts de gel, completament transparent. La baixo tenallat però amb decisió (havia estat un estiu sencer de vigia d’incendis en una torreta amb escala de gat i aquest exercici el tenia molt apamat).

Satisfet d’haver comprovat que havia baixat sa i estalvi i de confirmar que per allí passava efectivament la drecera, em topo amb una segona “prova”, com si fos una gimcana, francament terrorífica. Una altra escala, però aquesta no era de gat, sinó ajaguda, amb uns 45 graus d’inclinació, que salvava un precipici com ara “la presó” de la serra de Busa, però inclinada i amb barrots arrodonits. En aquest cas sí que vaig tenir pànic, perquè era molt difícil poder-la passar, “baixar”, amb el gel i la por del precipici a sota. Amb lentitud i agafant-me molt fort vaig anar baixant graó a graó. Tot i que l’escala, de fusta, no semblava que pogués petar, tampoc era gens clar que m’aguantés bé. Després d’uns minuts infinits vaig poder arribar a l’altra banda, al final! Allí em va semblar que ja cap altre entrebanc podria ser més difícil i que, per tant, era probable que arribés al refugi. Efectivament, encara que ja fosquejava, el camí es va anar fent cada vegada més evident, probablement per la gent que havia arribat des de la banda del refugi i desistia en veure aquella escala que els obligava a “navegar” per sobre d’un precipici. Així, ja veient-me encaminat i salvat, vaig continuar la baixada amb més convicció. Per joia infinita, vaig arribar al cap de poca estona a una carretera que portava ja al refugi. Passava un camió, que em va fer senyal que hi pugés perquè ja estava nevant i s’havia fet fosc, però, posats a fer, ja vaig preferir arribar al refugi pel propi peu. Només veure’l, al cap d’un parell de revolts, vaig veure la felicitat. El refugi! “Arribo!”

Menjador del refugi (Foto: Tracy Lee Carroll)

Menjador del refugi (Foto: Tracy Lee Carroll)

Més que ben acollit, vaig ser aclamat, perquè els responsables, veient que començava a nevar i ja era fosc estaven patint en veure que el qui havia pujat al Mount Washington encara no havia tornat. Pràcticament hauria estat impossible intentar un rescat (on, per quin camí?…). Immediatament es va fer nit tancada i va començar una nevada contundent que va durar totala nit. Celebren que “ha arribat el que havia anat al pic sol: és viu”. Els explico que he hagut de baixar per una drecera. “Quina drecera?”; “Three husbands”; “Què, quina?”. Algú li respon: ”Sí, és una per on ja no hi passa ningú, està abandonada, és difícil i perillosa. L’havien feta uns caçadors, antigament”. Vetaquí! Em vaig prendre alguna cosa calenta i vaig dormir com un tronc. Quina felicitat!

L’endemà em vaig llevar feliç i vaig gaudir del millor matí del món, ben assegut en magnífiques butaques entremig de músiques de Mozart, Schubert, un quartet de Beethoven, més enllà Dvorak, tots els amics compositors hi eren, en companyia dels amics músics. Neva i les finestres mostren només blancor. Dins, escalfor, música, bromes, bonhomia, la butaca, la taula rodona, fusta, diaris, revistes, la llar de foc amb espetecs. Celestial. Música i escalfor, què més vull? Puc confirmar que al Mount Washington s’hi pot trobar el pitjor temps del món. I també el millor refugi: de l’infern al cel. Fa 25 anys d’això, però hi ha coses que no canvien.

EL MOUNT WASHINGTON: EL PITJOR TEMPS DEL MÓN

Per què havia patit tant? Doncs, sobretot, pel temps, en aquest cas pel clima d’allí. Si no hagués estat perquè estava advertit mil vegades del “clima perillós”, hauria pogut baixar tranquil·lament per la pista i tal dia farà un any, ja hauria arribat, o fins i tot hauria pogut baixar per la drecera sense tanta por que se’m fes tard. La por real era que el temps canviava i sabia que la temperatura baixaria ràpidament i no hi hauria salvació en plena muntanya. Tot això ho sabia, però només d’una manera boirosa. Quan ja vaig ser de retorn, amb calma, vaig voler comprovar de què anava allò que en deien ells “el pitjor temps del món”. Perquè, certament, a simple vista no sembla gens perillós pujar1.300 metres, en uns set quilòmetres, per camins, i arribar a un paratge que fa de pic, un altiplà, que disposa d’instal·lacions (encara que aleshores no hi hagués ningú). Res fa pensar en un gran perill. Però el perill hi és, i fort.

El Mount Washington es troba en una zona amb una vista extraordinària, la qual cosa vol dir que no té abric muntanyós al davant. En aquestes condicions hom comprèn que si el vent rola venint del nord (directament del pol, en aquest cas) arribarà tan ràpid com bufi de fort i tan gèlid com si fóssim en ple Àrtic. La mateixa serralada fa d’embut. Per aquestes raons les dues variables més temibles d’allí són: el canvi ràpid, pràcticament sobtat, de la temperatura, i la força del vent. I com més fort bufi del nord més dràsticament i ràpidament baixarà la temperatura. I mentre que el vent pot superar els 300 kmper hora (s’arriba als 400 km/hora), la temperatura pot baixar ben bé per sota dels 30º sota zero (l’any 2004 van registrar 42º sota zero).

A i

Taula de temperatures i precipitacions sobre el mont Washington

Per això aquest còctel atmosfèric transforma el lloc en un desafiament excursionístic que a simple vista no ho sembla, amb l’hotel, un trenet turístic i una carretera. Tot plegat és molt “civilitzat”, però cal prendre totes les precaucions, fins i tot a ple estiu. Hi han mort 134 persones des del 1849. Aquest seria el resum fet amb paraules casolanes. Per a informació més completa i científica se’n pot trobar molta a Internet. Vet aquí una selecció:

1. Web divulgatiu de l’Observatori del Mount Washington, amb webcams i informació del lloc.

http://www.mountwashington.org/

2. Entorn del Mount Washington, Wikipedia ofereix informació molt completa (clima, història del lloc, etc.)

http://en.wikipedia.org/wiki/Mount_Washington_(New_Hampshire)

3. En aquest web es reprodueix un article que estudia el clima del Mount Washington, escrit per qui va ser-ne el director de l’Observatori, on segons sembla es va escriure per primer cop el concepte “el pitjor clima del món”.

http://www.davidalbeck.com/hiking/worstweather.html

Finalment, la revista National Geographic hi va dedicar algunes planes a l’edició del febrer del 2009.

LA SERRALADA DELSAPALATXES

Les muntanyes Apalatxes són un sistema de serralades de plegament de la costa est de l’Amèrica del Nord, que abasten des de Terranova i Labrador, al Canadà, fins a Alabama, als Estats Units, al llarg de més de 3.500 km.. Són l’element morfològic de més elevació de la part oriental de l’Amèrica del Nord, paral·lel a la costa. El sistema està format per muntanyes antigues, del Paleozoic, amb relleus suavitzats per la perllongada acció dels agents exògens. Les muntanyes d’Escòcia en són la continuació d’abans que els continents se separessin. En general no tenen gaire altura, amb el punt més elevat amb el Mount Mitchell, situat a Carolina del Nord, de 2.040 m.

http://en.wikipedia.org/wiki/Appalachian_Mountains

EL SENDER

El sender paisatgístic nacional dels Apalatxes (Appalachian National Scenic Trail) és una ruta que transcorre al llarg d’aquesta serralada. Es va planificar l’any 1921 i passa pels estats de Geòrgia, Carolina del Nord, Tennessee, Virgínia, Virgínia de l’Oest, Maryland, Pennsilvània, Nova Jersey, Nova York, Connecticut, Massachusetts, Vermont, Nou Hampshire i Maine. Una extensió no oficial, coneguda com el sender internacional dels Apalatxes (International Appalachian Trail o Sentier International des Appalaches) continua al nord fins al Canadà, al final de la serralada, on entra a l’oceà Atlàntic. La major part del recorregut es troba a les “zones salvatges”, encara que algunes parts travessen ciutats, carreteres i rius. El sender dels Apalatxes és ben conegut per un gran nombre d’excursionistes, alguns fins i tot intenten fer tota la ruta en una sola temporada. Hi ha molts llibres, guies, mapes, pàgines web i organitzacions d’aficionats que es dediquen a la causa del sender. El sender dels Apalatxes, el sender de la Divisòria Continental (Continental Divide Trail) i el sender de la Cresta del Pacífic (Pacific Crest Trail) constitueixen l’anomenada Triple Corona del senderisme de llarga distància als Estats Units.

http://www.appalachiantrail.org/

EL REFUGI

Per anar-hi des de Boston es pot agafar un autocar que deixa davant mateix del refugi en mig dia. L’àmbit del refugi és esplèndid i encara que pertany a l’Appalachian Mountain Club, de Boston, tothom hi pot sojornar, si bé és aconsellable reservar plaça per dormir-hi. No és estrany que al refugi hi facin workshops o tallers. A més del sender que puja al Mount Washington, hi ha algunes possibilitats més per fer excursions. Els preus són assequibles.

http://www.outdoors.org/about/newsroom/photos/pinkham-image-gallery.cfm#interior

2 Comments

  1. enric faura08/03/2014 at 20:10

    bona aventura!

  2. Francesc Rubi20/12/2014 at 17:44

    EMOCIONANT!!!

    Cercava informació sobre els sender dels Apalatxes i he trobat la teva pàgina. Enorabona!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència