El muntanyenc

Ciència i medi

El Colorado Plateau (I). La geologia

Download PDF

Publicat el 31-01-2013

Text i fotos: Manel Julivert

Especialista en  Geologia Estructural i Tectónica. Llicenciat el 1952 i Doctor el 1957 per la Universitat de Barcelona. Entre 1957 i 1964 resideix a Colombia. Torna a Espanya a una càtedra de  la Universitat de’Oviedo i el 1976 es trasllada a Barcelona. Catedràtic Enmerit des de l’any 2000. Ha viatjat ampliamente per tots els deserts del mon i ha publicat una extens llibre sobre el Sàhara.

El vast territori de l’oest dels Estats Units, a l’oest del meridià 100 i fins a la Sierra Nevada, presenta característiques geogràfiques, geològiques, climàtiques i humanes que el singularitzen. Als ulls dels europeus és un territori buit on els assentaments humans, fora de les ciutats,  semblen anecdòtics. Dins d’aquest territori s’individualitza un gran altiplà dominat  pels colors rogencs de les roques que afloren arreu degut a l’aridesa del clima i on una flora i fauna escadussera i adaptada li donen el contrapunt. El riu Colorado i  els seus afluents han modelat  un seguit de canyons de tota mida que compartimenten el vast altiplà en mesas,  culminades per formes rocoses residuals que formen part de l’imaginari col·lectiu i que ens han arribat pel cinema del gènere western. Contemplació, viatge, cultures precolombines, naturalisme, excursions, escalada i protecció ambiental són algunes de les raons que fan d’aquest paisatge,  patrimoni de la humanitat, un territori irresistible.

El Colorado Plateau, d’uns 330.000 km2 d’extensió,  es troba l’oest dels deserts de la Gran Conca, de Mohave i de Sonora i consisteix en un conjunt de taules (mesas) separades per profuns congostos (canyons). L’isolament de les taules dona lloc a una disposició escalonada del tipus de vegetació i a l’existència d’endemismes locals de la fauna. A la regió es troben ademés una serie e restes dels indis que l’habitaven. Actualment, queden unes reserves ocupades pels indis hopi i pels navajo.

Els parcs del Colorado Plateau 1: Arches. 2: Canyonlands. 3: Snow Canyon. 4: Zion National Park. 5: Bryce Canyon. 6: Glen Canyon. 7: Mesa Verde. 8: Grand Canyon. 9: Coconino Plateau, 10: Monument Valley. 11. Canyon de Chelly. 12: Painted Desert. 13: Walnut Canyon

El Colorado Plateau. La regió compresa entre les Muntanyes Rocoses i Serra Nevada està formada per dues províncies fisiogràfiques diferents: la Basin and Ridge Province i el Colorado Plateau. La primera d’aquestes províncies està ocupada bàsicament pels deserts de la Gran Conca, de Mojave, de Sonora i de Chihuahua, i consisteix en una successió de planures, rodejades per unes cadenes de muntanyes que les isolen unes de les altres. Cada una d’aquestes planes tancades, els americans, prenent paraules de l’espanyol, l’anomenen un bolson, i a la plana argillosa i salina que tenen al fons i que pot contenir una llacuna salada, l’anomenen playa. Aquesta disposició és particularment manifesta als estats de Nevada i part oest d’Utah, a l’anomenat desert de la Gran Conca, però també es manifesta en els deserts de més al sud, si bé no tan clarament. Els deserts americans tenen força coberta vegetal, si es comparen, per exemple, amb el desert del Sàhara.

A l’est dels tres primers deserts se situa una zona de mesas (taules) i canyons (congostos) que forma el Colorado Plateau. Aquest altiplà, a més gran altitud que els deserts abans citats, no és pròpiament un desert, si bé a algunes zones se’ls ha donat aquest nom, com és el cas del Painted Desert. La coberta vegetal d’aquest altiplà és molt variable i hi ha autors que n’inclouen una bona part dins dels deserts de la Gran Conca i de Sonora. En tot cas, el Colorado Plateau és en bona part de la seva extensió, una zona àrida, sovint amb un sòl arenós, i fins i tot amb zones de dunes vives, si bé també posseeix zones de boscos i de cultius. El Colorado Plateau ocupa una extensió de 330.000 km2, i la seva superfície té una forma vagament circular, amb el seu centre prop del punt on es toquen els quatre estats de Utah, Colorado, Arizona i Nou Mèxic, conegut amb el nom de Four Corners (Quatre Cantons). L’altitud del Colorado Plateau varia en general entre els 1.500 i els 2.200 m, i s’hi encaixen profundament el riu Colorado i els seus afluents, donant un paisatge de profunds congostos (canyons) separats per amples taules.

La coberta vegetal falta en algunes àrees, si bé en altres pot haver-hi espessos boscos. On la coberta vegetal falta, les roques exerceixen un marcat control del paisatge, i donen  una varietat realment espectacular de formes del relleu i de colors. Sobre aquest paisatge s’hi ha creat un conjunt de parcs naturals que s’escalonen pels seus congostos i taules. En aquesta regió, les formes d’erosió esculpides a les roques, els ràpids canvis de vegetació, conseqüència dels forts desnivells topogràfics, i els vestigis arqueològics, es combinen de tal manera que fan que el Colorado Plateau pugui considerar-se una de les regions més fascinants dels Estats Units.

El perquè de l’aridesa. A l’oest de les grans planes de l’oest americà, entre les Muntanyes Rocoses i la Sierra Madre Oriental de Mèxic, d’un cantó, i la Sierra Nevada i la Sierra Madre Occidental, s’estén un franja allargada, de terres de clima àrid, que arriba cap al nord fins més enllà del límit septentrional dels estats de Nevada i Utah. L’existència d’aquesta franja àrida és una conseqüència del control climàtic que exerceixen l’orografia i les dues masses d’aigua, del Pacífic i del golf de Mèxic. Durant l’hivern, els vents humits procedents del Pacífic, i les precipitacions a què donen lloc, queden aturats per la Sierra Nevada. A l’estiu, és la massa d’aigua del golf de Mèxic la que controla l’arribada dels vents humits, que poden penetrar des del sud, seguint el camí entre els dos conjunts de serralades. Per això, és a l’estiu quan es produeixen les pluges, que sovint són tempestuoses. Però a l’estiu les temperatures són altes i molt sovint les pluges són el que s’anomena “pluges fantasma”, perquè l’aigua s’evapora abans d’arribar a terra.

Les roques i el relleu. Geològicament, el Colorado Plateau està format per una successió d’estrats d’uns 6.000 m de gruix, que s’han dipositat durant un lapse de temps de prop d’uns 500 milions d’anys, des de l’inici de l’era primària, ara fa uns 542 milions d’anys, fins a principis del terciari. Durant tot aquest temps, el que ara és el Colorado Plateau, va ser unes vegades un mar de poca fondària, d’altres una gran plana recorreguda per rius que arrossegaven gran quantitat de sediments i d’altres va estar formada per grans llacs o maresmes, o va ser una plana coberta per dunes. Durant l’era secundària, els dinosaures van deixar en el fang les seves petjades, que són visibles en diverses localitats, marcades sobre aquests fangs, ara convertits en pedra.

Els estrats del Colorado Plateau s’han mantingut horitzontals fins a l’actualitat, o han sofert lleugers bombaments, malgrat el temps transcorregut i de les vicissituds per les quals ha passat l’escorça terrestre. L’alternança de nivells tous (argiles) i de nivells durs (arenisques i en menys grau calisses), unida a l’acció erosiva dels rius que s’encaixen profundament són la causa que el relleu consisteixi en un sèrie de taules, escalonades a diferents nivells i tallades per profunds congostos . Les taules es formen a causa de l’horitzontalitat dels estrats, la seva superfície, plana, és la superfície d’un estrat, i la seva vora, vertical o escalonada, està tallada en els estrats durs que formen la taula o, en el segon cas, en una successió d’estrats durs (generalment d’arenisca) i argilosos.

Grand Canyon. South Rim. Arizona

El Grand Canyon (fig. 1), excavat pel riu Colorado, és el més espectacular de tots, però també són notables el Glen Canyon, del mateix riu Colorado, inundat per l’embassament del llac Powel, els del sector conegut com Canyonlands, on conflueixen el Colorado i el Green River, el Canyon de Chelly, el de Mesa Verde, i els del Parc Nacional de Zion. Entre els congostos dels rius es disposen les taules. Algunes d’elles han sigut degradades per l’erosió, fins a quedar reduïdes a una sèrie de pinacles, molt característics, per exemple al Monument Valley (Figs. 2 y 3).

Canyon de Chelly, des del Spider Rock Overlook. Arizona

A les roques del Colorado Plateau predominen en general els tons vermellosos, ja que majoritàriament estan formades per argiles rogenques o arenisques tenyides de roig per la presència d’òxids de ferro. Existeixen, però, altres coloracions, i de vegades el paisatge és una mostra bigarrada de colors, provocada sobretot per la presència de ferro en forma oxidada (colors roig i ocre), o en forma reduïda (colors verds i blaus) i per la presència de manganès (colors negres). La més espectacular barreja de colors es pot veure en aquelles regions en què la formació Chinle aflora a la superfície.

La formació Chinle, que consta essencialment d’argiles versicolors i capes negres de lava, es va dipositar durant l’era secundària (mesozoic), durant el període anomenat triàsic, fa entre 195 i 251 milions d’anys. On aquesta formació aflora amb més extensió és vorejant pel nord el curs del Little Colorado (Petit Colorado), en una franja d’uns 150 km de llarg per 20 a 50 d’amplada. A aquesta regió, els indis l’anomenaven Halchiitah, que vol dir “entre colors”, i més tard va ser denominada pels espanyols Desierto Pintado, nom que s’ha conservat sota la forma de Painted Desert (Fig. 2). Però la formació Chinle és notable no tan sols pels seus colors sinó també perquè conté una gran quantitat de troncs fòssils, que són les restes de boscos de fa uns 225 milions d’anys, en els quals vivien rèptils, grans amfibis i dinosaures primitius. Al Petrified Forest National Park es poden veure a terra grans extensions de troncs que l’erosió va posant al descobert en arrossegar els sediments tous en què estaven englobats (Figs. 3 i 4).

Fig. 3 Zion National Park. Zion Canyon Section (Court of the Patriarchs). Utah
Fig. 4 Painted Desert. Tower Point, al Patrified Forest National Park. Arizona

Les capes d’arenisca compacte, com les del grup Cutler, d’edat pèrmica, dipositades fa entre 251 i 299 milions d’anys, han donat lloc a la formació de congostos i de les vores abruptes de les taules. La White Rime Sandstone, anomenada així pel seu color blanc, forma un vorell molt característic a la part alta d’alguns congostos (Fig. 5).

Fig. 5 Painted Desert. Tower Point, al Petrified Forest National Park. Arizona
Fig. 6 Secció de tronc on s’observa com la mineralització va seguir les estructures originals de la fusta. Petrified Forest.

Però el més fondo i famós de tots els congostos és el Grand Canyon (Fig. 6), excavat en una zona en què els estrats estan bombats, formant un suau dom. Per això, a les seves parets es poden veure els estrats de tota la successió paleozoica, amb una edat que va des de l’inici de la era primària (paleozoic) fins al pèrmic, al seu final, i al fons del congost apareix fins i tot el substrat de tota la sèrie sedimentària, format per roques anteriors a l’era primària, algunes d’elles amb edats pròximes als 1.500 milions d’anys. Una capa més resistent que les altres, situada cap a mitja alçada, ha donat lloc a un ampli replà, anomenat Tonto Plateau, que amb els seus trets desèrtics contrasta fortament amb els boscos de pins Ponderosa que s’estenen per el Coconino Plateau, als dos costats del Grand Canyon.

Fig. 7 Canyonlands National Park, vista des del Green River Overlook. Utah
Fig. 8 Grand Canyon. South Rim des del Mather Point. El replà a mitja alçada es el Tonto Plateau. Arizona. Les roques per sota que formen unes parets mes verticals al fons de la vall son materials precàmbrics discordants.
Fig. 9 Dead Horse Point State Park. Meandre del riu Colorado des del Deat Horse Point. Utah
Fig. 10 Arches National Park, diaclasses verticals al Sand Dunes Arch. Utah. L’erosió segons aquestes diaclasses verticals acabaría donant lloc a un relleu de pitons

Altres formes del relleu molt característiques són els relleus residuals resultat de la quasi total degradació d’una taula i que poden ser simplement un conjunt d’alts pitons, únic testimoni en aquell lloc de l’anterior existència d’un estrat continu que es manifestava en el relleu per una taula (Figs. 7, 8,9 i 10). El Monument Valley, tant sovint vist a les pel·lícules de l’oest, és un cas d’aquest tipus de relleu (Figs. 11 i 12).

Fig. 11 Monument Valley. East Mitten Butte (esquerra) i Merrich Butte (dreta). Arizona
Fig. 12 Monument Valley. Totem Pole (isolat a la dreta) i Yei Bi Chei (el grup de l’esquerra). Arizona

Una altra forma característica d’un cert sector són els ponts o arcs naturals (Figs. 13 i 14), formats per capes de arenisques disgregables d’una part del grup Cutler i el conjunt Navajo Sandstone i Entrada Sandstone, que se li superposen. Aquest últim és el cas dels ponts i arcs naturals del Arches National Park, on es troben més de 500 formes d’aquesta classe.

Fig. 13 Arches National Park. Turret Arch i, al fons, la South Window,. Utah
Fig. 14 Arches National Park, Delicate Arch. Utah

Finalment, la formació Cedar Breaks, d’edat de principis del terciari, és a dir molt més moderna (199 milions d’anys més jove que les últimes capes de la era primària), ha donat les formes d’erosió del Cedar Breaks i del Bryce Canyon (Fig 15), que no és realment un congost sinó un penya-segat que condueix a una plataforma més baixa. Aquesta formació, més tova que les abans citades, ha pogut ser tallada per multitud de fils d’aigua, que en els moments de pluja baixen per la vesant donant així les fantàstiques formes d’abarrancament que la caracteritzen.

El paisatge que es pot qualificar com a mineral inclou encara alguns altres elements. Aquests són: formes volcàniques, que se superposen al relleu en forma de colades de lava, de pitons volcànics i de vegades de muntanyes volcàniques que s’aixequen per damunt de l’altiplà, testimoni d’un vulcanisme avui extingit. Finalment, un element particular és el Meteor Crater (Fig 16), del sud d’Arizona, que és un cràter de 1,25 km de diàmetre i 170 m de fondària, format per l’impacte d’un meteorit, caigut fa uns 49.500 anys. Aquest cràter va ser utilitzat per l’entrenament dels astronautes de l’Apolo.

Fig. 16 Meteor Crater,  Arizona (www: meteorwatch.org)

Les dunes roges. El Colorado Plateau, a les seves parts àrides, té algunes zones de dunes vives, de poca extensió i molt localitzades en l’espai. Zones de dunes vives són les del Monument Valley, les Pink Coral Dunes, prop de Kanab o les del Snow Canyon State Park, al sud-est d’Utah. Aquestes dunes són generalment de color roig, com és normal a les dunes de les regions desèrtiques, degut a la pàtina d’òxids de ferro que recobreix els grans de sorra. En altres parts, malgrat l’aridesa del clima i de ser el sòl de naturalesa arenosa, les partícules es mantenen unides gràcies a l’existència de microorganismes (cianobactèries i fongs), que formen el que s’anomena un sòl criptogàmic. Però aquest sòl és molt vulnerable i basta que sigui trepitjat perquè es trenqui la capa superficial, aglomerada, i el vent pugui degradar-lo, posant en moviment els grans de sorra i partícules més petites.

Nota: properament es publicarà El Colorado Plateau (II). La vida i el poblament humà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència