El muntanyenc

Ciència i medi

El Colorado Plateau (II). La flora, la fauna i el poblament humà

Download PDF

Publicat el 01-07-2013

Text i fotos: Manel Julivert

Especialista en  Geologia Estructural i Tectònica. Llicenciat el 1952 i doctor el 1957 per la Universitat de Barcelona. Entre 1957 i 1964 resideix a Colòmbia. Torna a Espanya a una càtedra de  la Universitat d’Oviedo i el 1976 es trasllada a Barcelona. Catedràtic emèrit des de l’any 2000. Ha viatjat àmpliament per tots els deserts del món i ha publicat un extens llibre sobre el Sàhara

Nota: Aquest article és la continuació de El Colorado Plateau (I). La geologia, que podeu llegir a  www.elmuntanyenc.cat/el-colorado-plateau/

La distribució de la vegetació

1: Arches. 2: Canyonlands. 3: Snow Canyon. 4: Zion National Park. 5: Bryce Canyon. 6: Glen Canyon. 7: Mesa Verde. 8: Grand Canyon. 9: Coconino Plateau, 10: Monument Valley. 11.Canyon de Chelly. 12: Painted Desert. 13: Walnut Canyon.

 Les diferències d’altitud entre les diferents parts del Colorado Plateau determinen l’existència d’una gradació de climes i, per tant, una estratificació en la vegetació. D’aquesta manera, es troben una sèrie de comunitats vegetals que tenen poc de comú entre si, des dels boscos de coníferes de les parts altes del Plateau, fins a una vegetació desèrtica, similar a la del desert de Mojave, com la que es troba a les parts baixes del Grand Canyon. Amb l’excepció d’algunes muntanyes isolades, les cotes més altes se situen a la vora oest de l’altiplà, al Paunsaugunt Plateau, situat a la regió del Bryce Canyon que es troba al voltant dels 2.500 m, i al Markagunt Plateau, a la regió del Cedar Breaks, on s’arriba als 3.000 m. Aquestes zones estan recobertes per boscos de coníferes, igualment com l’altiplà, una mica més baix, que voreja el Grand Canyon: el Coconino Plateau, al sud, i el Kaibab, al nord. aa)

 

Pi ponderosa (Pinus ponderosa), al Coconino Plateau

 

 

 

 

 

 

 

Matoll de manzanita, a primer terme, i al fons un bosc en què, entre altres arbres, hi ha el “white fir” (abet del Colorado; Abies concolor). Vora nord del Gran Canyon

 

Arctostaphylos patula Greene 2 Manzanita Arctostaphylos patula Greene

Als boscos de coníferes s’hi troben escalonades tres comunitats vegetals. Entre els 2.800 i els 2.600 m es troba un bosc caracteritzat per la presència d’avets, pícees (Picea pungens) i àlbers blancs. Entre els 2.600 i els 2.150 m el bosc inclou com a espècie més característica el pi Ponderosa (Pinus ponderosa), i entre la vegetació arbustiva l’anomenada manzanita (Arctostaphylos patula). Finalment, entre els 2.150 i els 2.000 m s’hi troba un bosc caracteritzat per una espècie de pi pinyoner (P. edulis) i el ginebró d’Utah (Juniperus osteosperma), i entre la vegetació baixa s’hi troba la iuca i el té mormó (Ephedra viridis).

 

 

Ginebró d’Utah (Juniperus osteosperma), al Coconino Plateau, a la vora nord del Gran Canyon

 Als cims més alts, que s’aixequen per damunt del nivell de l’altiplà, com les San Francisco Mountains, d’origen volcànic, el bosc desapareix i és substituït per una tundra herbàcia. A altituds menors, el bosc es va fent clar, fins a donar pas a una vegetació que en part s’assembla a la del desert fred de la Gran Conca (Great Basin) de Nevada i oest d’Utah, i que consta en part d’espècies endèmiques a causa de l’isolament. Al costat d’aquesta vegetació s’hi troben també gramínies, de vegades abundants, més pròpies d’una vegetació de praderia. Tan sols al Tonto Plateau, dins del Grand Canyon, s’hi troba una comunitat pròpia de desert càlid, com la del desert de Mojave. Finalment els fons dels rius, per la seva més gran humiditat, tenen una vegetació d’espècies arbustives d’acàcies, tamarius i salzes, de manera semblant als cursos secs dels deserts, però amb humitat al subsòl.

Bosc de trèmols (Populus tremuloides), vora nord del Gran Canyon

 

 

Te mormó (Ephedra), davant a l’esquerra i al fons ginebró. Dead Horse Point (Canyonlands, Utah)

 

Bosc de coníferes al Coconico Plateau

 

Bosc de trèmols i pins, al Coconino Plateau, a la tardor, quan els trèmols comencen a canviar el color de la fulla

En algunes parts el “Coconicno Plateau” presenta una vegetació baixa. Al fons de la fotografia,
les San Francisco Mountains, on el bosc és ja substituït per una tundra herbàcia

 

 

La fauna

La marmota habita a les zones més altes, con per exemple a Cedars Break (Utah)

La diversitat de climes i de vegetació comporta també una diversitat de vida animal. Uns animals propis de les zones més altes (Cedar Breaks, per exemple) són les marmotes. També el puma, anomenat lleó de muntanya, viu a les parts altes i, com a herbívor, l’anomenat mule deer (cèrvol-mula) per les seves grans orelles, és freqüent als boscos de les comunitats del pi Ponderosa i del pi pinyoner. Els esquirols són també freqüents en aquestes  localitats. A les zones per sota del nivell del bosc coexisteixen tant animals del desert com de la praderia, com ratolins, llangardaixos i diverses serps, i també guineus i coiots, si bé aquests poden trobar-se també a major altitud. Al mosaic de paisatges minerals s’hi superposa doncs un mosaic de paisatges biològics, amb zones de vegetació molt diferents, sovint situades molt pròximes unes d’altres.

El “mule deer” (cervol-mula), anomenat així per les seves gran orelles, es troba a les parts altes, freqüentment en boscos de les comunitats del pi ponderosa i el pi pinyoner. A la fotografia un “mule deer” al Coconino Plateau

L’existència de profunds congostos, de parets escarpades, fa que les comunitats vegetals pròpies d’altituds diferents es succeeixin ràpidament en vertical, i aquesta topografia també fa de vegades que existeixin barreres infranquejables per a determinades espècies d’animals. Així, per a les espècies pròpies del bosc, que viuen als boscos d’altiplà, als dos costats d’un profund congost, com per exemple el Grand Canyon, el congost representa una barrera, no tan sols per la dificultat topogràfica de creuar-la, sinó també per les condicions climàtiques que existeixen al seu fons. Això dóna lloc a una compartimentació de la fauna, que condueix, com a conseqüència, a la diferenciació d’endemismes locals, és a dir, d’espècies que viuen presoneres en illes ecològiques.

 

L’ocupació humana

Una panoràmica sobre l’altiplà del Colorado no seria completa sense unes línies dedicades a l’ocupació humana. Aquesta regió és interessant no tan sols per les seves peculiaritats del paisatge, sinó també per les restes que ha deixat l’ocupació humana. En aquesta regió s’hi troben gran part dels antics poblats dels indis anasazi, els descendents del quals són els que els espanyols anomenaven indios pueblos, i dels quals descendeixen els actuals hopi que habiten la First, Second i Third Mesa, al nord del Painted Desert. Els anasazi, que en la llengua navajo vol dir “els més antics”, van viure a l’altiplà del Colorado i part adjacent de la vall del Río Grande, en una regió que s’estén pel nord-est d’Arizona, el sud d’Utah, l’angle sud-oest de Colorado i la part nord-oest de Nou Mèxic, és a dir, per l’àrea de l’altiplà del Colorado.

La primera cultura que es coneix és la dels basket makers (fabricants de cistells), que era un poble que no va conèixer la ceràmica més que en el seu període final. Els basket makers fabricaven amb fibres vegetals diferents tipus de cistells, que utilitzaven tant per l’emmagatzematge i transport com per cuinar. Aquest poble no coneixia tampoc l’arc i la fletxa i utilitzaven tan sols llances que es llançaven  impulsant-les amb un llançador, anomenat atlatl, d’una manera semblant a la dels aborígens australians. A partir de l’any 700 de la nostra era, aquesta cultura va ser substituïda per la cultura Pueblo, caracteritzada per la seva rica ceràmica, per l’ús de l’arc i les fletxes, i sobretot per les seves construccions. Si bé amb diferències regionals, les construccions comencen ja en temps dels basket-makers, cap a l’any 550 de la nostra era. Es tractava d’habitacions circulars, parcialment excavades a terra i parcialment sobresortint-ne. A aquestes construccions se les anomena pit-rooms i pit-houses (habitacions i cases pou). L’entrada era pel sostre, mitjançant una escala de fusta. Aquesta forma d’accés es va conservar després, quan cap a l’any 800, les cases van ser construïdes totalment a la superfície formant pueblos. Restes d’aquests pueblos es poden veure a la part alta de moltes taules, com Mesa Verde o a Tusayan i Walhalla, a les vores sud i nord del Gran Canyon, respectivament.

Cliff Palace, una part del poblat dels indis Pueblo al parc nacional de Mesa verde (Colorado)

Edificis del Cliff Palace, una part del poblat dels indis Pueblo al parc nacional de Mesa Verde (Colorado).

En aquest període les cases són rectangulars, però es conserven algunes habitacions circulars anomenades kives, que eren llocs cerimonials i de reunió. Finalment, els últims poblats anasazi, i els més espectaculars, són els construïts a les parets dels canyons, de vegades en llocs aparentment inaccessibles. Les construccions de Mesa Verde i del Canyon de Chelly són particularment espectaculars. L’actual reserva dels indis hopi és d’uns 80 x 110 km, i forma un enclavament dins del territori navajo. El turisme i el gust actual per l’artesania han fet renéixer entre els hopi el cultiu de la ceràmica i l’orfebreria, amb formes que a partir dels dissenys tradicionals, incorporen els corrents actuals. Són típiques dels hopi les nines kachina (kachina tihu) que inicialment eren unes nines que representaven els esperits i que es donaven als nens com a iniciació als ritus propis.

Altres ocupants més recents de l’altiplà del Colorado són els navajos, que hi van arribar des del nord, entre els segles XIII i XIV, desplaçant-se sota la pressió dels indis utes. Els navajos es van establir en gran part del territori anasazi que van trobar ja desocupat, ja que els anasazi van abandonar els seus poblats per a desplaçar-se més al sud, probablement a causa de variacions climàtiques i de males collites. Els navajos es van instal·lar en alguns canyons, com el Canyon de Chelly, que conserva interessants restes anasazi, però que va ser després un dels refugis dels navajo, durant els anys de les seves incursions contra els colons instal·lats en terres veïnes. Actualment el Canyon de Chelly continua habitat per una comunitat navajo, que viu dels pocs recursos que dóna la regió i de les visites turístiques al canyó, cosa que solament es pot fer acompanyat d’un indi navajo. Els navajo dins la història. A finals del s XVIII l’expansió espanyola arribava al seu màxim dins del territori d’Amèrica del Nord, encara que, a diferència de Nou Mèxic o de la costa de Califòrnia, on es van instal·lar missions i va haver-hi una colonització més o menys efectiva, la regió del Colorado Plateau va continuar essent de fet un territori indi que va ser només penetrat per expedicions isolades. La primera va ser la de Coronado, el 1540, que va arribar al Grand Canyon. Altres expedicions posteriors van ser les de Espejo que va creuar el Pinted Desert el 1583 i la de Tomás Garcés que va fer el descens d’un dels afluents del Colorado. L’arribada dels espanyols, amb la introducció del cavall, als finals del s. XVII, va modificar la vida del natius. El cavall va augmentar extraordinàriament la capacitat de moviment dels navajo, que van començar a dur a terme incursions, i encara que al principi els conflictes amb els espanyols eren escassos, n’hi va haver un increment a l’últim quart del s. XVIII. Com a conseqüència, el 1805 es va enviar una expedició de càstig sota el comandament d’Antonio de Narbona, i que va arribar al Canyon de Chelly, on aquest fet està representat per una pintura navajo a una paret del Canyon del Muerto, que és una ramificació del de Chelly. Segons la versió espanyola, l’expedició va trobar un gran nombre d’indis atrinxerats en parts quasi inaccessibles, i hi va entaular combat durant tot un dia, causant un gran nombre de baixes entre els indis. Però, la versió que es conserva entre els navajo és molt diferent. Segons la seva tradició, la majoria del homes estaven absents, caçant, i el resultat va ser la massacre de gran número de vells, dones i nens. El lloc, una balma a la roca, es coneix amb el nom de Cova de la Massacre.

“Newspaper Rock”, Canyonlands, a l’oest de Monticello. Petroglifs de diferents èpoques, des dels “basquet makers” fins al 1300 (uthas i navajos)

Després de la independència de Mèxic, els conflictes van continuar amb els mexicans, i posteriorment amb els Estats Units, quan aquestes terres van passar a les seves mans. Es van succeir, llavors, les incursions des indis, les expedicions de càstig i els tractats de pau, que tenien escàs valor, ja que els navajo estaven dividits en multitud de grups, fins que el 1863 la cavalleria americana va dur a terme una important acció, penetrant al Canyon de Chelli. Aquesta acció va conduir a la progressiva rendició de la majoria dels navajo, que van ser conduïts a una reserva situada a Fort Summer, a Nou Mèxic, on es van estar durant quatre anys, vivint en condicions molt dures. Després d’aquests quatre anys es va decidir que els navajo tornessin a les seves terres, i el 1868 es va firmar un nou tractat, establint una nova reserva. Els navajo estan actualment governats per un consell tribal i tenen escoles i hospitals, però en gran mesura segueixen uns formes de vida i una economia tradicionals. La comunitat navajo consta en l’actualitat d’unes 120.000 persones i la seva reserva té una extensió d’uns 60.000 km2, encara que en general de terres bastant inhòspites. Els navajo i els hopi són els dos grups indis més importants que habiten el Colorado Plateau, però existeixen també d’altres reserves, com la dels utes, a l’angle sud-est, els hualapai, al vorell del Grand Canyon, els zuni i d’altres.

El Colorado Plateau avui

La vida moderna ha produït un impacte, com és natural, a l’altiplà del Colorado. Però, malgrat això, gran part de l’altiplà es conserva poc afectat. De la seva extensió, de més de 33.000 km2, més d’una quarta part correspon a reserves índies, prop del 5% a parcs naturals, ja sigui nacionals, estatals o tribals i una mica més del 15% són boscos nacionals i reserves de vida salvatge, Així doncs, un total de quasi el 50% de la superfície de la regió està protegida o sofreix només una agressió limitada. Però fins i tot la meitat restant té una densitat de població baixa. De fet, les úniques poblacions importants són Flagstaff, amb uns 35.000 habitants i Saint George, amb uns 13.000, i la primera es troba completament excèntrica, a la vora sud de l’altiplà. Altres nuclis de població, com Kanab, Monticelo, o Kayenta tenen tan sols uns pocs milers d’habitants, i Page, que és un centre recreatiu important, per la proximitat del Llac Powell, en té tant sols uns 7.000. Al Colorado Canyon existeix, naturalment una zona amb hotels, a més de les construccions pròpiament del parc, i un petit aeroport des del qual es poden fer vols amb avioneta o helicòpter sobre el Grand Canyon, però la part afectada és petita. A la reserva índia dels hualapai s´hi ha construït una passadís en forma d’U, amb el terra transparent, que sobresurt del vorell uns 20 m, i des el qual es pot veure el fons del canyó, 1.219 m per sota, obert al públic l’any 2007, i que s’anomena Grand Canyon Skywalk. El Colorado Plateau continua essent, doncs, un lloc d’amplis espais oberts i ofereix al visitant una multitud de llocs d’interès i de paisatges conservats en el seu estat natural.

Enllaços

http://camissonia.blogspot.com.es/2011/10/eastern-sierras-onion-valley.html

https://www.google.es/search?hl=ca&site=imghp&tbm=isch&source=hp&biw=1280&bih=685&q=Colorado+Plateau+flora

https://www.google.es/webhp?sourceid=chrome-instant&ion=1&ie=UTF-8#hl=ca&sclient=psy-ab&q=colorado%20plateau%20animals%20plants&oq=&gs_l=&pbx=1&fp=910c0c2d8f6d43eb&ion=1&bav=on.2,or.r_cp.r_qf.&bvm=bv.44442042,d.d2k&biw=1280&bih=685

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia