El muntanyenc

Collserola

El bandolerisme a Collserola en l’època del barroc (1)

Download PDF

 Publicat el 01-03-2013

Text: Domènec Miquel

És director de la revista GAUSAC (Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès)

 Fotos: Miquel Vilaplana

 

Barcelona des de Collserola

La serra de Collserola forma part del sistema litoral i esdevé teló de fons de la ciutat de Barcelona. El conjunt resta delimitat per dos rius, el Besòs i el Llobregat, les valls dels quals ofereixen la possibilitat de vorejar-lo. Tanmateix, per accedir a la comarca del Vallès, des de l’antiguitat hi havia diversos camins més curts que travessaven la muntanya, com encara avui ho fan diferents carreteres. No és, doncs, un territori gaire extens, unes 8.000 ha, colonitzat des de l’edat mitjana per un escampall de masies, moltes de les quals el pas del temps ha fet desaparèixer. Aquesta presència humana en els segles XVI i XVII, també significa que la superfície de bosc era força menor respecte de l’actual i que la seva continuïtat restava interrompuda pels camps de conreu associats a cada habitatge. Diem tot això perquè s’entengui que, en l’època del barroc, Collserola era un territori geogràfic massa petit i massa habitat com perquè els bandolers poguessin establir-s’hi de forma permanent, sense el perill de ser ràpidament trobats i fets presoners. Això, però no significa que restés lliure de la seva presència, tot al contrari, el trànsit de persones i mercaderies que implica el veïnatge amb la capital del país feren que sovint fos l’objectiu de saltejadors ocasionals o de quadrilles organitzades en altres bandes, que s’hi desplaçaven per fer alguns cops de mà.

L’estudi del bandolerisme barroc de Collserola presenta un problema de fonts, ja que el delicte de trencadors de camins (nom que rebien els bandolers) estava reservat a la justícia reial, de forma que els arxius locals proporcionen molt poca informació al respecte. Tot i això, els llibres parroquials de defuncions recullen un reguitzell de morts violentes que, evidentment, tenen a veure amb assalts no documentats en els llibres de batllia. Entre els anys 1546 i 1600, per exemple, hi ha 17 morts enregistrats a la parròquia de Sant Pere d’Octavià i una en la de Sant Cebrià de Valldoreix. A grans trets, les víctimes eren gent que travessava la serra tornant de Barcelona, on possiblement havien fet alguna venda i, per tant, portaven diners a sobre, cas d’Antoni Revella, de Janot Miquel o de Mn. Ramon Moles. Però també podien ser habitants de les masies la muntanya que és negarien a refugiar els bandolers o que oferiren resistència en el saqueig de llurs cases, com madó Guàrdia (de can Gordi) que rebé un tret d’arcabús i fou degollada, o de Montserrat Calders (de can Llobet) a qui feriren d’un tret de pedrenyal per després rematar-lo a punyalades.

Voltants de can Gordi

Les causes d’aquest estat de violència són múltiples, però, al marge de les grans bandositats nobiliàries que no sembla afectar la contrada, existeix un bandolerisme dels humils que té a veure amb l’increment del cost de la vida i amb una crisi econòmica generalitzada a partir del primer quart del segle XVII. En el període de 1601 a 1625, trobem 28 morts per aquesta causa a la parròquia d’Octavià, dada que triplica amb escaig la comentada anteriorment i que palesa com la penúria podia abocar a l’activitat delictiva. Com en l’etapa anterior, la major part de les víctimes foren transeünts, alguns d’ells gent d’ofici que havia de desplaçar-se d’una banda a l’altra: el notari Ambròs Castells, que fou enterrat en la capella del Roser del monestir; el cirurgià Francesc Bocal, el paraire Pere Mercader, els sastres Joan Vilar i Vicenç Bargalló. Resulta curiós observar la pràctica absència de pagesos en la llista de morts, els quals semblen substituïts per criats seus, alguns d’ells immigrants occitans. També es constata l’assalt a masies, altra vegada Can Gordi, can Borrell i fins i tot un mas de la plana com era Can Vulpelleres. Cal pensar, però, que l’assassinat és sempre un cas extrem motivat per la resistència oposada, o l’intent de fugida per cercar ajuda. Dins aquest segon període hi ha dues víctimes notables. La primera, el 1606, és la mort per un tret de pedrenyal del criat del veguer del Vallès, la màxima autoritat comarcal en la repressió del bandolerisme. La segona és en Francesc Figueres, el batlle de Sant Cugat, que morí el 1621 a causa d’una escopetada. En ambdós casos és possible que la causa fos més una venjança que un estricte robatori.

Santa Maria de les Feixes

En general, els assaltats optaven per la vida i deixaven que els malfactors s’emportessin allò que els plaïa més. Com exemple, veieu la transcripció d’un rar document de denúncia rigorosament inèdit. El llenguatge s’ha adaptat a les formes actuals per facilitar-ne la lectura:

Nosaltres, Pere Calsina, Josep Morros i Jeroni Bassols, traginers, denunciem a la Cort de Vostra Mercè el Sr Batlle, com dimarts, que contàvem catorze dies del present mes d’octubre de 1636, no dubtaren alguns fills de perdició poc temorosos de Déu i de la justícia temporal, entre les sis i set hores de la matinada, venint nosaltres de la ciutat de Barcelona a la present vila de Sant Cugat del Vallès, amb uns matxos carregats, a la que fórem en un lloc on s’acostuma a donar palla als animals, que està a mitja costa, estan allí veiérem venir dos homes envers nosaltres amb ses capes roges. I un portava unes mostatxeres y el de les mostatxeres era un home de bona estatura y l’altre petit, que començava a posar barba, armats ab sos pedrenyals y arribats a nosaltres ens digueren si teníem vi, que els omplíssim les carabasses. I jo, lo dit Pere Calsina, respongui que no en tenia, però que si volien diners per anar a refrescar que els en donaria, com efecte els vaig donar, dient que quan fossin a Barcelona refrescarien. I quan tingueren los diners ens van dir: “mireu fadrins, tan dolents seriem d’una manera com d’altra, traieu tots els diners que porteu”. I així a mi em robaren deu rals de la bossa. I a mi, Josep Morros, em robaren quaranta rals. I a mi, Jeroni Bassols, cinquanta rals y onze canes de tafetà negre de tres pams d’ample, una peça de tela y una caixa. I després ens deixaren anar i nosaltres no els coneixerem.

Per un altre document sabem que el destinatari del tafetà negre era el paborde major, senyor de la vila de Sant Cugat i del terme del castell d’Octavià. En algunes ocasions els bandolers demanaven un rescat per la roba i així s’evitaven haver de malvendre-la. La predisposició a no oferir resistència va evitar que els traginers fossin maltractats i que en sortissin físicament indemnes. No sempre va anar així, com tindrem l’oportunitat de comprovar en un altre article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia