Cultura
Diari fotogràfic d’una estada a Venècia
Publicat el 12-04-2016
Text. Miquel Vilaplana
Geòleg jubilat, alpinista i viatger. Ha escrit sobre muntanya i actualment filma documentals histórics de l’escalada catalana.
Fotos: Carme Artigas, Miquel Vilaplana i els autors citats
Professora de física i química jubilada, excursionista i viatgera
Per a la Pilar i la Lola
A mitjans de maig de 2009 vàrem fer estada a Venècia durant una setmana. Els dies ens van donar temps per viure pausadament i vam marxar-ne amb recança i enyor anticipats. La ciutat era buida de forasters, exceptuant Sant Marc i el museu Peggy Guggenheim. La Galeria de l’Acadèmia estava deserta. Vam descobrir una ciutat nova, tranquil·la i silenciosa, i els carrers, esglésies i restaurants del centre funcionaven amb aquell anar fent tant del nostre mar. Al vespre la gent que treballa a la ciutat s’en va a casa, al Lido i als pobles de terra ferma. La ciutat es suspèn, immòbil. Passejar-hi de matinada, al vespre o de nit és trobar olors, sabors, colors, converses i paisatges, els canyissars de les illes o els quadres en la foscor dels Schiavionni i les formes tremoloses reflectides als canals. La Fenice i les campanes de tants campanars sonant alhora i la llum lateral als carrerons sempre il·luminant el gran escenari de Venècia. Els motors discrets i distants del tràfic fluvial i la marinada o la migdiada al vaporetto.
Perdem alçada per aterrar a l’aeroport Marco Polo per damunt del llençol blau marí de la Llacuna i les ratlles blau cel dels canals de navegació excavats en els fangs del fons d’aquestes aigües somes.
Entrem a la sereníssima república per mar. El vaixell fa escala a Murano abans d’arribar al brogit de San Marco on transbordem a la línia 1 fins Sant Angelo i caminem pel moll del Ramo del Teatro els pocs metres que hi ha fins a la porta de l’ hotel.
Encetem la tarda vagarejant pels carrers del barri de Santa Croce i San Paolo. Ens endinsem a través dels carrerons, esglésies i campi que s’assemblen i confonen tant al viatger. Ens orientem pel sol,
És una passejada erràtica i tranquil·la per un barri on s’escolta el venecià en les converses de la gent, paletes, botiguers, ciutadans que fan una pausa bevent prosecco al bar ,amb tres taules a fora, refrescant-se en aquest maig calorós. Calma, llum i silenci sorprenen el viatger urbà occidental. El ressò dels passos anticipa als vianants.
Cap al tard sortim al piazzale Roma i pugem al vaporetto; és quan la ciutat es buida. El Canal Gran s’encalma i el sol baix deixa una pàtina rosada a les teulades i a la cúpula de San Simeon Piccolo, que s’acosta i després s’allunya, i la mirada troba noves formes i colors mai diferents ni iguals del tot, sempre concordants. Desfilen les cases i els daurats dels palaus. Escoltem les converses i mirem la gent que puja i baixa del vaixell per tornar a casa. El temps s’atura fins que arribem a San Angelo.
Retrat d’una dona veneciana (Vittore Carpaccio, 1510, Galeria Borghese, Roma)
Un martinet blanc entre les gòndoles al moll dels Schiavoni. Les zones humides costaneres, planes i amb aigua abundant, són ambients de bon habitar. Com els ocells migratoris en els seus viatges de pas, la llacuna vèneta va servir als humans que fugiren del caos de la terra ferma per bastir palafits sobre barres bellugadisses de llim i sorra fina i aixecar ciutats mil•lenàries
Moll dels Schiavoni des del campanar de San Giorgio Maggiore. La ciutat s’eleva sobre la Llacuna i domina la costa arenosa i baixa de terra ferma, al fons. El mar, els molls i el conglomerat de cases són coronats per la mola de San Zanipolo i la petita Scuola Maggiore de San Marco. A la dreta San Giorgio dei Greci i el seu campanar inclinat. Un país aixecat sobre les barres de sediments fluvials d’equilibri inestable
Pont de la Madoneta (barri de Santa Croce i San Paolo).
Pont sobre un canal (barri de Santa Croce i San Paolo). Treballadors descansant al pont del Rio Terrà, a quatre passes del campo de Santa Maria Gloriosa dei Frari. La llum del sol de la tarda omple l’església i surt pel rosetó. Els murs de l’antic convent, més baixos, resguarden l’arxiu de l’Estat i un jardí amb cedres
Canal Gran mirant a llevant amb el sol ponent. Orient i Occident, Roma i Constantinopla. La llum rosada sobre l’aigua i el pont Degli Scalzi o de la Ferrovia . Un sant al capdamunt de la façana dels Scalzi es gronxa damunt del norai seguint el vaivé de la barca. Esglésies i campanars, San Geremia i, a la dreta, les cúpules de San Simeone Piccolo retallen el cel
Església de La Salute, interior. Els edificis nobles i moltes cases són de pedra calcària de la península d’Ístria, un marès, de colors clars i lluminosos i de bon treballar. La llum que entra a les esglésies s’hi reflecteix i il•lumina els mosaics del terra
Canal de Cannaregio. El tràfic passa sota el pont dels Tre Archi quan desemboca a la Llacuna pel nord. Fa un maig d’estiu i dinem a l’ombra de les cases baixes, a la banda de ponent del moll. És un restaurant casolà on s’escolta el venecià, les sobretaules són llargues i ningú no sembla tenir pressa. A l’hora que som, el canal té un tràfic discret de barques de mercaderies, congelats, begudes, alguna barca ambulància i la dels escombriaires. Deixem passar l’entrada de la tarda i ens acostem a la veïna l’església de Sant Giobbe, la primera renaixentista que es va construir a la ciutat. L’interior és fresc i la la cortina rosa de la porta filtra la llum i descansa els ulls
La basílica de Santa Madonna dell’Orto es va construir enmig dels horts del nord de la ciutat. És d’un gòtic airós i elegant que combina el rajol i la pedra d’Ístria. És veneciana cent per cent en tot. Preparant una exposició, uns homes pugen enormes i pesants caixes de fusta per un muntacàrregues adaptat a una escala de mà. La retolació de les caixes diu: “Gerrers xinesos de terracota de la tomba de Qin Shi Huangdi”. L’escala es va vinclant mentre penso “quina companyia deu haver gosat vendre la pòlissa d’assegurança?”
Un carrer de Venècia a mig matí, la memòria no pot retenir tants noms. Una dona gran va a comprar
El despatx del rector de Santa Maria Formosa
Navegant cap a la plaça de Sant Marco de matinada
Carrer d’entrada a la plaça de San Marco per l’oest
Jardí del barri de Cannaregio
Un campo del barri jueu a la tarda, després de la sortida d’escola. Va ser en aquest barri on va nèixer la paraula ghetto
Rio Menua o de la Verona. Les aigües verdoses del canal s’escampen per tot Venècia resseguint els carrers porticats on hi ressonen les passes dels vianants
Nau lateral de la Basílica de Na. Sa. de l’Assumpció (illa de Torcello, s. IX-XI)
San Giorgio Maggiore amb el primer sol
Cúpula i basílica de San Giorgio Maggiore. Des del campanile, contemplem el sol de tarda sobre la llacuna i el canal de la Giudeca
La illa de San Michele, cementiri de Venècia, des del Moll Nou (Fondamenta Nova)
Cementiri de San Michele al matí
“In questo tempio si venera il corpo di Santa Lucia Vergine e Martire”
Altres articles del mateix autor a “elmuntanyenc”:
Caminades naturalistes Tenerife Part II. Biosfera i itineraris
Caminades naturalistes per l’illa de Tenerife. Part I
La Cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul
Crònica d’una escalada a la via Estasen del Calderer
