El muntanyenc

Entrevista

David Le Breton: La marxa és bàsicament una ètica

Download PDF

Publicat el 02-09-2015

Enric Faura entrevista David Le Breton

Enric Faura fa més de 40 anys que puja muntanyes arreu de Catalunya, dels Pirineus i dels Alps. Li agrada qualsevol manera d’anar a la muntanya, però és la neu i l’esquí de muntanya on en gaudeix més. Ha escrit llibres i articles publicats arreu, però ell diu que el que més li agrada és llegir llibres de muntanya i perdre’s per qualsevol vall pirinenca remota.

Traducció i transcripció  del francès de Maria Carme Vila, a qui agraïm la dedicació i l’interès  que hi ha posat (Consell de Redacció).

 

David Le Breton (Wikimedia, autor: Ji-Elle

David Le Breton (Wikimedia, autor: Ji-Elle

David Le Breton (1953), professor universitari i antropòleg francès va publicar l’any 2000 un llibret que aviat va esdevenir un petit èxit. Eloge de la marche, traduït a diversos idiomes (publicat en castellà l’any 2011 per editorial Siruela) i amb més de 50.000 còpies venudes, és un assaig sobre el fet de caminar, el senderisme i les seves bondats, així com el significat del camí.

De manera resumida Le Breton afirma que en una societat tecnificada i postmoderna com la nostra, un acte simple i gratuït com el de caminar és una forma de resistència, alhora que una provocació. Caminar és donar una puntada de peu a la modernitat. Caminar és obrir-se al món. Caminar torna a l’home el sentiment feliç de l’existència. Caminar permet pensar, preguntar-se, interrogar-se, meditar. Caminar dóna una nova dimensió al temps i l’espai. Caminar implica un estat d’esperit, una humilitat i una nova manera de mirar el món. Caminar és una forma de coneixença. Caminar és una travessa del silenci. Caminar és una invitació a una filosofia primigènia, simple però essencial. Quan el caminador es pregunta d’on vinc, a on vaig, qui és ell, esdevé filòsof. Hom no segueix un camí. El camí ens fa i ens desfà, ens inventa. Però caminar no és simplement practicar un esport. Caminar és una invitació al plaer, al retrobament de les sensacions del cos, al redescobriment i gaudi dels sentits. Existeix una ètica del camí que ens ajuda a acostar-nos al sentit de la vida.

FeLe Breton desenvolupa un assaig ni fred ni acadèmic, sinó més aviat sensorial, fet des de la passió, el convenciment i la sensibilitat. Amb intel•ligència i una enorme saviesa l’autor ens convida a gaudir de la vida i la felicitat mitjançant la màgica simplicitat de caminar. Le Breton constata que caminar sens fi per arribar enlloc no pretén conjurar l’escolament del temps i l’arribada de la mort que inevitablement és la fi de tot camí. Per a ell la meta és el camí.

La primavera de l’any 2010 l’Institut d’Humanitats i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona van organitzar un cicle de xerrades i conferències sota el nom de “Caminar. Divagacions pedestres”. Va obrir el cicle el professor Le Breton, a qui, mitjançant les gestions de l’Eliseu T. Climent, coordinador de les xerrades, vam poder entrevistar poques hores abans de la seva exposició.
Ara, gràcies a la tasca de traducció i transcripció de la Maria Carme Vila i a El Muntanyenc, aquella entrevista veu la llum pública. Les paraules de Le Breton són una invitació a llegir el seu llibre, però sobretot a reflexionar sobre el fet de caminar.

PREGUNTA (P): Quines són les raons que us van portar a escriure Elogi de la marxa?
DAVID LE BRETON (DlB): Hi va haver diverses raons. Era a principis del 2000, i estava escrivint un altre llibre que es titula L’adieu au corps (L’adéu al cos), que ha estat traduït a Mèxic i que analitza els imaginaris del menyspreu que envolta el cos en el món actual, la idea que cal, inevitablement, transformar el cos, canviar el cos. En el llibre analitzo tots els imaginaris del menyspreu del cos
(P): Teniu una visió una mica crítica de la cara contemporània, del cos?
(DlB): Sí. Tractava els imaginaris del menyspreu, com ara la crionització, la transferència mental a internet, la idea que el cos és obsolet, passat de moda, etc., i llegia textos una mica tristos, una mica durs, i al mateix temps, donat que sóc un gran caminador, vaig tenir ganes de tornar a trobar escrits bàsics sobre la sort que tenim de ser de carn, i vaig tornar a llegir les grans obres dels caminadors: Stevenson, Bachot, Pierre Sansot. Al final vaig publicar L’adéu al cos i un any més tard, Elogi de la marxa com a contrapunt que recorda precisament la pluralitat del món actual. Penso que hi ha una magnífica literatura sobre la marxa i tenia ganes de citar els innombrables autors que m’agraden i, a la vegada, compartir la meva experiència de la marxa.

(P):  La vostra visió de la tecnologia m’ha semblat crítica, molt crítica. Sou un tecnòfob?
(DIB):  No es pot dir que sigui tecnòfob, em limito a fer una anàlisi seguint la línia d’en Jacques Ellul, per exemple. Jo em sento molt pròxim a l’esperit d’en Jacques Ellul, de l’Ivan Illich… No es tracta de denunciar la tècnica com a tal, jo agafo l’avió, tinc internet, tinc cotxe, etc., sinó de denunciar certs abusos i, a més a més, pel que fa el cos, demostrar fins a quin punt la tecnologia sotmet totalment el cos, més sovint per mal que per bé; i precisament aquesta és la raó per la qual la marxa és, en certa manera, una forma de resistència política, ja que és recuperar la nuesa del món al mateix temps que la nuesa del cos marca una actitud.

L’alpinisme és una activitat de diàleg amb la mort que dóna intensitat a la vida

El Ripollès (Foto: Miquel Vilaplana)

El Ripollès (Foto: Miquel Vilaplana)

(P): Teniu el costum de caminar, de fer senderisme ?
(DlB): Sí, i tant! De sempre.

(P): La marxa té diferents cares: hi ha el senderisme, l’alpinisme, l’escalada, i una altra, la marxa dels habitants de la ciutat que volen descobrir la natura. Vos, per quina us decanteu ?
(DlB): Per totes, les practico totes. M’agrada caminar pel bosc, per la urbà. És més, en el meu llibre he escrit un llarg capítol sobre la marxa urbana. Barcelona, per exemple, és una de les ciutats més belles del món per caminar. És una ciutat inesgotable. La setmana passada vaig ser a Roma. Caminar per una ciutat tant maca com Roma dóna una felicitat immensa. La marxa urbana ens proporciona plaers, sensacions una mica diferents dels de la muntanya, el bosc o el desert. Cada vegada és una experiència, una fenomenologia que, evidentment, té altres característiques, però en la qual trobem les grans dades antropològiques de la marxa: ens fa pensar, ens fa estar disponibles, ens relaxa i ens ensenya a obrir-nos al món…

(P): Què representa, per a vos, la natura?
(DlB): Per mi, la natura és com una prolongació del cos. Però alhora la natura és cultura, evidentment sempre transformada per l’home. És un paratge que convida més aviat a deambular; la naturalesa (entre cometes), és l’arbre, la terra, la pedra, els camps, els animals que s’hi troben, però també hi ha construccions i zones molt urbanitzades.

(P): Vos afirmeu que la marxa és una altra manera de tornar-se a apropiar del cos.
(DlB): Sí

(P): Per què ?
(DlB): Penso que hem entrat a l’era de la humanitat asseguda, ho he dit sovint. Seiem tot el dia, seiem al cotxe, seiem al despatx, al tren, a vegades ens quedem parats en embussos que poden durar molta estona. Tenim la impressió que a les nostres societats el cos s’ha tornat superflu, el cos ja no serveix per res. Per molts dels nostres contemporanis el cos fa nosa, de manera que poden fer esport durant quatre o cinc hores al gimnàs, córrer o caminar sobre una cinta estàtica… Mireu, jo penso que la marxa és precisament una manera de tornar-se a apropiar d’un tot sensorial que en el món actual està totalment amagat pel nostre ritme de vida.

(P): La societat actual defuig l’experiència sensorial?
(DlB): Es tracta de recuperar a la vegada la capacitat de rebre sensacions a través de la paraula, el plaer de veure, el plaer de sentir, d’assaborir, de tocar, d’olorar…

(P): Així doncs la marxa és una activitat epicúria? És quelcom pels sentits? És una manera de viure com els epicuris?
(DlB): Sí, es podria dir que sí, perquè caminar vol dir viure com un ésser humà, no pas dominar, ans estar a nivell d’home, amb bones maneres…

(P): Però, aquesta manera de fer està en oposició amb la societat ?
(DlB): No, sí i no, més aviat és…

(P): Amb l’estàndard…
(DlB): Ah, sí! A contrapeu, un joc de paraules, a contrapeu, un vocabulari més aviat futbolístic, a contrapeu amb les grans tendències del món contemporani. Per mi la marxa es troba en el mateix cantó que l’amistat, la lentitud, la conversa, que és allò gratuït, superflu, mentre que a les nostres societats vivim immersos en el culte de la urgència, l’eficàcia, la velocitat, la comunicació, l’utilitarisme, etc.

(P): Això vol dir que la marxa és una mena de contestació social… i política?
(DlB): De resistència, de resistència política, de manera que, deixant a part les manifestacions polítiques i d’altra naturalesa (marxes com la d’en Gandhi o la d’en Mao), el sol fet d’anar a caminar, el recurs a la marxa, el recurs al bosc, el recurs al desert, representa forçosament un plantejament polític, el de girar la cara a les autoritats que ens dominen per tal d’obrir-se el seu propi camí. El caminador és el seu propi mestre d’obra, ja no se sent dominat pel temps, és ell el que organitza el seu temps, ell decideix què ha de fer i quan, ell decideix sobre la seva vida. És ben clar que no s’oposa frontalment a l’Estat, que no està en guerra amb l’Estat, senzillament agafa un altre camí.

(P): Però tot això és una mica subversiu, no ?
(DlB): Sí que ho és, en el sentit que no cal jugar del tot el joc, el joc de les regles socials de l’Estat.

(P): Proposeu una altra manera de viure ?
(DlB) Sí!

(P): A partir de la marxa…
(DlB): Sí, podria ser.

(P): Una manera de viure, d’entendre el món, de treballar…
(DlB): Sí!

(P): Economia, política…
(DlB): Doncs sí.

(P): Un veritable revolucionari…
(DlB): No ho sé. És una forma de resistència, una resistència tranquil•la. No es tracta d’alçar les armes contra l’Estat, es tracta, senzillament, d’obrir llibres, es tracta de mirar…

(P): És un problema per l’economia, pel treball…
(DlB): No, no n’estic segur. Jo em sento molt pròxim al moviment anti-utilitarista francès de l’Alain Caillé, del Marcel Mauss…, i penso que existeixen altres formes econòmiques possibles més enllà del neoliberalisme del qual veig en tot moment els estralls.

(P): Us sentiu identificat amb el… decreixement?
(DlB): Sí, almenys són aquestes les idees que m’agraden. La sociologia no està dintre les meves competències, i no disposo de tots els arguments. Mai he escrit sobre el decreixement, però he de dir que són unes idees que m’agraden. De totes maneres penso que dins del capitalisme són possibles altres formes econòmiques basades més aviat en la solidaritat, el repartiment del treball, dels valors. Hom pot concebre un sobresalt humanista, entre cometes, a l’interior mateix del capitalisme actual. Jo no sóc pas contrari al capitalisme de manera absoluta. Penso que ara mateix anem cap al fracàs.

(P): Aleshores la marxa és una actitud individual o social?
(DlB): Ambdues, perquè, tal com passa amb moltes pràctiques d’avui dia, també hi ha una dimensió social, ja que mai s’havien vist tants caminants, la marxa s’està convertint en una forma important d’esbarjo.

El caminador és una persona que surt del seu cotxe

(Foto: Miquel Vilaplana)

Carena del Taga mirant cap al nord (Foto: Miquel Vilaplana)

(P): Pot tenir alguna conseqüència política i social, econòmica…
(DLB): Sí! Per mi sempre hi ha conseqüències, ni que fos sentir-se bé amb un mateix, bé amb la vida, bé amb els altres… Quan camineu amb els companys, amb la parella, amb els fills, amb els amics… és una manera d’estrènyer els lligams de l’amistat, els lligams de l’amor…, és sentir-se viure, és sentir que es pertany al món.

(P): Penseu que els caminants actuals fan una acció de reivindicació o fan esport?
(DlB): Les dues coses. Al meu entendre, les dues, perquè crec que l’aspecte físic també és important quan es camina. Hi ha el plaer de caminar, de cansar-se. Més que un esport parlaria d’una activitat física. Perquè en l’esport intervé el rendiment que, en principi, no és massa la idea del caminant. Ell diu: “tinc tres hores per caminar”, i va al seu aire, ara es para, ara pot fer una migdiada…, mentre que si fos un esport hauria d’anar de pressa. Per a mi no és això; però dins la marxa teniu a la vegada aquesta dimensió social, vull dir que hi ha centenars de milions d’occidentals, ara mateix, a les nostres societats, que recorren a la marxa. Ahir, quan caminàvem per Montserrat, hi havia, per exemple, famílies, famílies vol dir, a vegades, criatures que avancen a poc a poc, gent que es para constantment per parlar, gent que mira el paisatge. La meva companya i jo anàvem més despresa perquè físicament estem en forma. Hi ha mil maneres de caminar, hi ha la individualització i també hi ha aquest aspecte social.

(P): Actualment hi ha un ressorgiment de la marxa?
(DlB): Sí

(P): També hi ha un increment de l’automòbil.
(DlB): Sí, hi estic d’acord.

(P): Com s’entén aquesta aparent contradicció?
(DlB): És una resistència, un contrapunt, una mena de contrapoder. Cada vegada ens veiem més obligats a agafar l’automòbil. Es impossible avui dia no tenir cotxe, no tenir el carnet de conduir. El carnet de conduir s’ha convertit en un títol de ciutadania, si no el teniu sou un marginat. Així, doncs, estem obligats a tenir cotxe, i a la vegada el cotxe ens molesta i ens empresona. Es així com jo el visc, el cotxe. Doncs, necessitem sortir del cotxe, és més, en el llibre explico que per mi «el caminador és una persona que surt del seu cotxe perquè està tip de sentir-se acorralat a dins ». La marxa és doncs una manera de fugir del cotxe, tot i que a vegades cal agafar-lo per anar a 20 o 30 quilòmetres més enllà; després, durant tot el dia ens sentim lliures. Per anar a caminar també podem agafar el tren o una bicicleta.

(P): No hi ha perill que la marxa esdevingui un producte comercial?
(DlB): Sí, és cert, hi ha aquesta ambivalència. Hi ha gent que fa el camí de Sant Jaume, la volta al Montblanc, un trekking a l’Himàlaia com un mer producte turístic. Però, a la vegada, no hem de ser malèvols perquè no són els pitjors productes turístics, se’n poden imaginar de pitjors, i crec que hi ha gent que tindria por d’anar sola. Podem imaginar persones una mica grans per exemple que s’atreviran a fer-ho en grup i que caminaran lentament però que mai ho farien soles. I jo em dic que de totes maneres val més això que altres formes de consumisme. És veritat que alguns recorreguts són una mica molestos per la quantitat de gent que hi trobem, però també em dic que ja està bé, que són recorreguts familiars. Tampoc podem entrar en un integrisme de la marxa i defensar només la marxa en solitari encara que sigui la que ens agrada i que practiquem. Cal que ens acomodem a la gentada, perquè en cap cas són persones dolentes, sempre és gent extremament simpàtica.

(P): Existeix una relació entre aquesta manera de caminar i el nivell cultural?
(DlB): Sí i no. És segur que afecta més les classes mitjanes que els ambients ultra privilegiats o molt populars perquè en els ambients populars no es necessita massa gastar energia, si es pot dir així. Desgraciadament, les persones obligades a un important desgast físic, quan arriba el cap de setmana, tenen més ganes de reposar que d’anar a caminar. En canvi en les classes mitjanes de les qual nosaltres formem part, passem la major part del nostre temps asseguts als nostres despatxos, això fa que tinguem ganes de moure’ns el cap de setmana o al vespre; pel que fa les persones molt privilegiades, crec que la marxa, tant se’ls en dóna. Van a les seves piscines privades o als camps de golf.

(P): Com enteneu la popularitat del Camí de Sant Jaume?
(DlB): Crec que poca gent camina per motius religiosos, per raons de catolicisme. Més aviat el fan persones que cerquen una espiritualitat personal però que s’endinsen per camins col•lectius perquè estan connotats, marcats per la tradició, per la història, i d’altra banda, el camí està ple d’innombrables llocs d’acollida, tot i que, al meu entendre, el que compta és, sobretot, l’espiritualitat personal.

(P): En el llibre parleu de l’espiritualitat de la marxa, però no es tracta d’una espiritualitat religiosa…
(DlB): No, per això he escrit «espiritualitats» en plural.

(P): I quina és l’espiritualitat no religiosa?
(DLB): La dimensió d’allò que és sagrat. Per mi la marxa és politeista, la marxa no és mai monoteista. Per què és politeista? Perquè quan aneu d’un lloc a un altre, canvieu totalment d’ambient, és una mica com si us trobéssiu sota la mirada, sota l’esperit dels llocs, un geni dels llocs que és diferent d’un indret a un altre; així doncs, per mi, la marxa és precisament aquest politeisme que representa passar d’un geni del llocs a un altre, i que cada vegada us convida a comportar-vos de maneres molt diferents. Un hom no és el mateix, per exemple, a la muntanya, a la vora del mar, a la ciutat…, però cada vegada el geni dels llocs és present i us acompanya, us ofereix la seva hospitalitat, però també us pot rebutjar, perquè a vegades hi ha llocs en els quals ens sentim refusats, hi ha llocs on tenim por, i a vegades no entenem gens per què tenim por i diem “no, no hi vaig”.

(P): Així, la marxa també és un camí d’espiritualitat?
(DlB): Sí, sempre és un territori d’espiritualitat. Al meu entendre, sempre, perquè sempre hi ha metafísica en la marxa. És més, quan camineu, el vostre esperit sempre divaga.
(P): Penseu que l’home occidental fa un camí d’espiritualitat? Busca l’espiritualitat?
(DLB): Sí. Va cap a una recerca metafísica; es pregunta: «qui sóc?». Veig la immensitat, veig arribar la nit i…, «què sóc davant les nits, davant les estrelles, què sóc davant la immensitat de l’univers?» I de fet, el caminant es fa sempre les tres grans preguntes filosòfiques : «qui sóc?», «on vaig?» «què puc esperar?» Tots els altres caminants li diuen : «on vas?». Ell mateix demana als altres : «on vas?» Com veieu, ens movem dins les grans preguntes filosòfiques.

(P): La marxa també pot ser una manera de fugir d’una realitat difícil?
(DlB): Sí, és cert, perquè en la marxa hi ha una recerca de guarició, és més, molts dels que caminen són persones que pateixen, que viuen una crisi existencial. Passa amb gent que fa llargues caminades, per exemple els que van a Sant Jaume o a qualsevol altre lloc; són a vegades persones que lluiten amb la malaltia o amb una depressió, o que tenen algun problema i que van a buscar en la marxa una manera de relativitzar llurs dificultats, una manera de dissoldre llur malestar. També en parlo una mica en el meu llibre, ho deveu recordar. És el que jo mateix vaig viure, de jove, per les carreteres del Brasil després d’una ruptura radical amb la societat francesa en què vivia. Era molt jove i vaig fer la volta al Brasil, no sols a peu, vaig fer molt auto stop, vaig agafar vaixells, etc., però vaig caminar molt i molt, i penso que aquelles caminades que no s’acabaven mai, eren per mi una manera de difuminar el mal de viure que sentia. Al cap d’un temps, en algun lloc, es troba l’inici d’una guarició. Molta gent camina per trobar una guarició, per tornar a trobar un lloc en el món que tenen el sentiment d’haver perdut.

(P): És possible caminar i alhora implicar-se en el repte social, econòmic i polític d’aquest món?
(DlB): No es pot viure sempre en el compromís. Crec que també es necessiten moments per recuperar l’alè, recórrer al bosc, al desert o a la muntanya pot ser una manera d’agafar forces per tornar amb més entusiasme, amb més ànim per tirar endavant una lluita social necessària, però, de totes maneres el fet de caminar ja és viure els valors alternatius de l’amistat, la solidaritat, la lentitud, la cortesia, la gratuïtat, etc. Per tant, no sols és una fugida, també és un exemple, és donar l’exemple que són possibles altres vides.

Sempre hi ha metafísica en la marxa

Cala Figuera, Mallorca (Foto: Miquel Vilaplana)

Cala Figuera, Mallorca (Foto: Miquel Vilaplana)

(P): Caminar permet de conèixer el temps d’una altra manera? Permet viure el temps?
(DlB): Sí, perquè un univers de lentitud… La lentitud és el que correspon a la condició humana, som homes de la lentitud, avancem pas a pas, a la mateixa velocitat que un ase o una vaca, mentre que el cotxe, el tren o l’avió són totalment contraris a la condició humana. Quan agafem l’avió, per exemple, ens sorprenem, deu hores més tard, de trobar-nos a Tòquio o a Los Angeles. Estem perduts perquè no ens ha vagat de dominar el temps. La marxa és, en tot moment, el domini de la durada, de l’instant, és part important dels nostres ritmes biològics. D’altra banda, trobem els orígens de la condició humana perquè, ja sabeu que els prehistoriadors diuen que la humanitat va néixer dempeus, és a dir, adoptant una positura vertical. És més, el fet de mantenir-se verticalment va originar l’alliberament de les mans, les mans es van fer més àgils, la cara també va deixar de ser una cara animal per fer-se més singular. Per tant, ho devem tot a la marxa, i no obstant sembla que les nostres societats contemporànies occidentals obliden que a l’inici érem homes arrelats a una biologia, i ens fiquen dins dels cotxes, dins dels trens o dels avions que es desplacen molt més de pressa que nosaltres i que a la vegada són perillosos. Mireu el tribut que paguem al cotxe. Jo mirava el nombre de morts durant el cap de setmana de Pasqua a Catalunya ; és terrorífic: una quinzena de persones han perdut la vida. D’alguna manera, això és l’ordalia. Abans, el Divendres Sant es podia dir “hi ha quinze persones en la població, quinze persones potser molt joves, enamorades, apassionades de la vida, però aquestes quinze persones moriran d’accident de cotxe”. Amb la marxa això no passa; quan camineu no teniu cap perill. La marxa està doncs profundament arrelada en la condició humana; el cotxe, en canvi ens fa violència en certa manera, produeix cansament nerviós i ens fa vulnerables a l’accident, perquè, en aquest cas he parlat de morts, però també hi ha els ferits.

(P): És possible trobar una ètica a partir de la marxa?
(DlB): Sí. La marxa és bàsicament una ètica, de la qual us parlava més amunt, l’ètica de la cortesia. Quan dos caminadors es creuen, es saluden o intercanvien un somriure, intercanvien informacions sobre si hi ha un obstacle més enllà, o bé sobre un alberg magnífic…, ens trobem dins d’una ètica de la cortesia, de la lentitud, de l’amistat, de la solidaritat; si veieu un caminador que no té aigua, li acostareu la vostra cantimplora, compartireu un entrepà, també conversareu. Caminar vol dir conversa pura, vol dir que parleu de tot i de res, és el plaer de sentir-se en un lloc donat sense tenir-ne cap necessitat.

La marxa és un camí d’espiritualitat

Barri de l'Alfama Lisboa (Foto: Carme Artigas)

Barri de l’Alfama Lisboa (Foto: Carme Artigas)

(P): Em sembla entendre de les vostres paraules que parleu d’humanisme.
(DLB): Sí, sí, es podria dir així.

(P): La marxa és humanisme?
(DlB): És… un ressorgiment humanista en un món ultraliberal i de violència econòmica, de menyspreu de l’home; “societat del menyspreu” com diu el filòsof Axel Honneth. La marxa és el contrari de la societat del menyspreu, és un món en què es viu profundament el reconeixement de l’altre.

(P): La marxa és gratuïta?
(DLB): Totalment inútil i supèrflua.

(P): I quin és el resultat d’un acte gratuït i inútil?
(DLB): El plaer. Fer l’amor també és gratuït i inútil. Llegir un llibre també és inútil.

(P): També heu estudiat els perills.
(DLB): Sí, he treballat molt sobre els perills.

(P): A Catalunya, i també a França, hi ha una gran tradició d’alpinisme…
(DlB): Efectivament.

(P): A l’escalada hi ha comportaments de risc molt importants. Per què aquesta relació entre l’alpinisme, l’escalada i el risc ?
(DlB): El risc, evidentment, és una confrontació simbòlica amb la mort. Quan ens exposem al perill escalant una muntanya, també ens demanem qui som davant la muntanya, i el fet d’arribar a pujar al cim dóna el sentiment d’estar a la alçada, de tenir les qualitats necessàries. L’enfrontament simbòlic amb la mort d’alguna manera justifica el fet de viure, ens dóna sensació de poder, un arrelament al món que molts perden en la vida del dia a dia, així doncs, per mi, l’alpinisme és una activitat de diàleg amb la mort que dóna intensitat a la vida. El fet de fer front de manera simbòlica a la mort és donar intensitat a la relació amb el món, és tornar a captivar, amb alegria, l’existència.

(P): Bé, i ja, per acabar, quin tipus de marxa us estimeu més?
(DlB): Uf! És difícil de triar. Hi ha llocs que m’apassionen. En la meva experiència personal, són el Canadà i molt especialment la Colúmbia Britànica, les Muntanyes Rocalloses.

(P): A Europa?
(DlB): D’Europa m’encanta l’illa de Madeira. Caminar per allà és sublim, i com que a més a més també m’agrada molt el mar, la combinació de mar, muntanya baixa i marxa, és sinònim de felicitat.

(P): A França?
(DlB): A França, les Cevenes, evidentment. Sí, les Cevenes que Stevenson va immortalitzar, i és cert que a les Cevenes és fabulós perquè s’hi van trobant rius on banyar-se, és salvatge, és magnífic, és possible també estar moltes estones sol. També m’agrada molt els Vosges, l’Alsàcia. Els Vosges, que es troben prop de Estrasburg, també són imponents. Per mi és fàcil anar-hi perquè estan a trenta minuts amb cotxe. S’hi poden fer caminades meravelloses.

(P): Coneixeu alguna cosa de Catalunya?
(DLB): Barcelona, si parlem de marxes urbanes, diria que Barcelona és, sens dubte la ciutat més bella que conec. No ho dic perquè hi he vingut convidat; m’he quedat bocabadat davant la bellesa d’aquest ciutat, vagi on vagi; bellesa arquitectònica, bellesa de paisatges també ; però l’arquitectura és absolutament sorprenent; hi ha museus a tot arreu i són totalment prodigiosos, i t’hi pots aturar. I he conegut Montserrat, m’ha fascinat.

(P): Esteu treballant en alguna nova publicació sobre la marxa?
(DlB): Estic recopilant textos sobre la marxa. Voldria tornar a sentir la felicitat que em proporciona aquest tipus d’escriptura perquè els meus últims llibres eren llibres durs, Adolescència i entrada a la vida, sobre el malestar dels adolescents i les conductes amb risc dels joves… També vaig escriure una novel•la policíaca extremadament negra que es titula Mort a la carretera, i després, fa unes quantes setmanes, vaig publicar un altre llibre que es titula Experiència del dolor, tots ells són llibres que tracten més aviat del vessant obscur, entre cometes, de la condició humana, per això ara m’agradaria tornar al vessant lluminós i reprendre textos que es refereixin a la marxa, i ja en tinc, he començat a realitzar un petit treball sobre aquest tema.

(P): A moltes persones no els interessa la marxa.
(DlB): Malauradament teniu raó, és una llàstima.

El caminador és el seu propi mestre d’obra

Barcelona (Foto: Miquel Vilaplana)

Barcelona (Foto: Miquel Vilaplana)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia