El muntanyenc

Esports

Crònica d’una escalada a la via Estasen del Calderer

Download PDF

Publicat l’1-12-2013

Text i fotos: Miquel Vilaplana

Geòleg i professor jubilat  de geologia, alpinista i viatger

Presentació

Al juny de 1928 la cordada formada per Lluís Estasen, Josep Puntes, Josep Rovira i Jofre Vila van petjar el cim del Calderer, al  Pedraforca, després d’haver escalat per primera vegada els sis-cents metres de la imposant cara nord. Fou la primera gran paret escalada a  Catalunya, un preludi essencial.

A l’Enric Faura pels camins oberts

Són les sis de la matinada. Quatre escaladors surten del santuari del Gresolet i s’enfilen pels pendents boscosos i els prats que porten al peu de les grans parets nord del Calderer i del Pollegó Superior del Pedraforca. Tres hores feixugues mentre la llum rosada encén la punta llunyana del cim i la ment rumia inquieta  les incerteses d’una aventura que fa dos anys que dura. Coneixen bé el massís ja que n’han explorat i escalat tots els cims i totes les puntes importants. Però avui pot ser el final d’un gran repte: aconseguir la primera via d’escalada a la paret nord del Calderer, de 700m de recorregut.

És un dia especial. I ho serà també per a la història de l’escalada catalana. Per primera vegada, quatre homes assoliran el cim del Calderer escalant la seva paret nord. Però mirem  enrere!

Un reduït grup de muntanyencs cohesionats per Lluís Estasen (1890-1947), representen a Catalunya l’alpinisme modern dels anys 20. Escalen, fan alpinisme  i esqui de muntanya. Escalen a Montserrat, als Pirineus, on encara hi ha cims verges, petgen per primer cop crestes, parets i corredors. Fan travesses d’alta muntanya a l’estiu i a l’hivern. També fan cims als Alps. Són aventurers i exploren nous camins, més enllà d’on, ramaders i caçadors primer, i excursionistes científics i naturalistes després, havien arribat. Són els excursionistes esportius que connecten amb l’esperit, la mentalitat i la tècnica de l’Europa alpina que portaran a Catalunya.

Calen tres dies per fer que una sortida al Pedraforca sigui productiva. Llargues combinacions de trens Barcelona-Guardiola de Berga i amb sort, els camions del carbó, permeten anar i tornar en dos dies, i el del mig és per escalar. Els hi queden només 200 m desconeguts en la vasta muralla calcària del Calderer. Volen enllaçar els trams escalats en intents anteriors i completar la primera via de la paret.

Una cordada amb Estasen, escalant a la paret nord de Pedraforca (Foto: arxiu fotogràfic Lluís Estasen, C.E.C, nº 1338546146288)

Al setembre de 1926 van desgrimpar la cara nord des del cim del Calderer amb l’ajut de la corda, per explorar la paret i buscar-hi una línia d’escalada, fins que un desplom els hi barrà el pas. És el primer intent d’Estasen, Guilera i Vila: buscar el camí per dalt. Lluís Estasen, escalador inquiet i resolutiu, lidera el retorn al cim escalant dues terceres parts de la via i, quan fosqueja, els tres homes de la cordada són al cim.

Som el 30 de juny de 1928. Són les sis de la matinada. Quatre escaladors van buscant camí per la base de la paret entre replans herbosos i pin negre, torrents secs, tarteres i cons d’allau. Guanyen alçada fins al coll que forma el Dit de Riambau amb la paret nord. A l’oest el buit de la canal de Riambau i al davant els 700 m de paret, cel amunt. Ataquen un esperó franc i amb bona roca i el segueixen un centenar llarg de metres fins al desplom inexpugnable de l’intent de 1926. Estasen ataca  fent un flanqueig a l’esquerra, on els peus i les mans s’aferren a la roca sobre un buit de 200 metres i creua un esperó. Arriba a un replà herbós batejat  com el Jardinet Penjat. Ha obert la tirada clau de la via, que obre definitivament el camí al cim. Aquest pas encara s’anomena avui el flanqueig de l’Estasen. Només porten una corda i, sense cap pitó i per línies cada cop més definides, arriben al Calderer (2.493 m).

D’esquerra a dreta el Cabirols, l’Orella del Gat, el Calderer i el Pollegó Superior, punts de
trobada de les rutes d’escalada de les parets nord del Pedraforca

Podem imaginar-nos Lluís Estasen, Josep Puntes, Josep Rovira i Jofre Vila dalt del cim?. Dos anys d’intents, amb pantalons bombatxos i americana, barret, motxilla i una corda. Paciència, incertesa, voluntat i passió, sobretot passió per a l’exploració i l’aventura. La paret nord del Pedraforca queda sota els seus peus. S’ha superat  una barrera mental i un camí que portarà una llarguíssima cua.

Vull però reproduïr ara un fragment de l’article de E. Faura (op. cit.), que situa  aquesta escalada en el context europeu: -” A pesar que para el momento histórico y las circunstancias de la época se considerasen a las primeras ascensiones por la cara norte del Pedraforca como empresas de gran dificultad y peligro, analizadas con los criterios de otros países quedarían un tanto relativizadas, ya que no sobrepasan el IV grado, y en los Alpes hacía años que se realizaban ascensiones extremas, en los Dolomitas se forzaban los sextos grados, o simplemente en el lado francés del Pirineo ya en el siglo pasado se había ascendido al Couloir de Gaube o se había trazado una vía de características similares en la cara norte del Midi d’Ossau. A menudo es conveniente la comparación de diferentes contextos para valorar el alcance real de cada actuación”.

25 de juny de 2007.

Com si vinguessin de molt lluny sento crits. En Marc m’interpel·la amb urgència: “Recupera corda!”. Surto de la meva cabòria assegut al Jardinet, al final del flanqueig clau de la quarta tirada. L’he escalat lentament tocant cada presa amb reverència històrica per sentir sota els peus de gat i a les puntes dels dits, les preses fredes d’aquesta travessia penjada i que cal escalar amb decisió, ja que els passos queden amagats darrere de l’esperó. Aventura, decidir això o allò, moments d’incertesa que cal resoldre. Potser aquests són els sentiments essencials de l’escalada, moment a moment. I la descoberta, l’aventura més enllà de la ressenya, escalar per on abans han escalat altres persones, però amb el mateix esperit de la primera vegada.

En Miquel a la travessia del Jardinet Penjat, pas clau de la via (Foto: Marc Dinarès)

En Marc és aquí mateix, però el sento lluny i ressonant per tota la paret. Treu el cap i somriu. És feliç, com jo. Som on volem, fent allò que ens motiva. Només hem de llegir la informació de la paret, de la roca, i escalar. Vigilar el cel que comença a ennuvolar-se, abrigar-nos, menjar i beure. Necessitats primitives en el medi ancestral on els humans vam evolucionar explorant. I ho sabem fer.

Hem sortit de casa a les 6 h i ara som al peu de l’esperó d’atac. Com que no coneixem bé la part occidental de la paret, no hem  arribat al Dit sense escalar, però la imponent agulla és un far sempre visible que ens ha indicat el peu de via. Hem hagut de fer alguns passos de V per arribar-hi.

Són les 10:15 h, una hora més tard de l’horari previst. Caminem fins al cim del Dit per veure la via i el superb amuntegament de plaques, díedres, canals i replans de la cara nord. Després ens encordem i comencem l’escalada. Passem pel “pitó de l’Estasen”[1]. No conec gaire el meu company d’avui, però m’hi he sentit segur des del començament, i sé que quan arribem al cim ens sentirem més propers.

Rampes i crestes fàcils per sobre del Jardinet. Al fons el refugi Estasen i la Jaça dels Prats

En Marc escalant el darrer mur difícil que porta a la cresta i a les canals de sortida

Els llargs en van succeint i anem lleugers. El temps ha canviat, del sol i el cel serè a núvols de ponent que es van tancant. Passem el flanqueig del Jardinet Penjat. Després escalem a l’ensemble, sempre buscant pitons vells i merlets o col·locant proteccions flotants. Més amunt, escalem els llargs finals per la variant directa, ja que el cel es cada cop més negre i la tempesta es mastega. A les reunions assaborim el silenci i la solitud que hi ha avui a la muntanya. És feiner i no trobarem ningú en tot el dia, ni tal sols cotxes a la pista. Això ha canviat molt poc des de 1928. Només el refugi, a la Jaça dels Prats, que em recorda la mort sobtada d’Estasen aquí, en pujar per  posar la primera pedra del refugi que portaria el seu nom. El seu legat és present i nosaltres en som testimoni.

 

Canals de sortida. Per ponent núvols negres i veloços s’acosten als cims del “Pedra”. Forcem el ritme tant com el terreny permet

Al cim del Calderer. La tempesta s’acosta

 

Comença a bufar vent de ponent que xiula als esperons. Sentim el soroll d’alguna pedra que cau en algun punt d’aquesta enorme paret. M’agrada pensar que potser són els cabirols. I altre cop el vent i el silenci. Som a tocar del cim i els núvols són negre carbó. Però coneixem bé els descensos del Calderer i no ens inquietem. Hi arribem després de tres hores i tres quarts d’escalada. La nostra cordada funciona com una màquina vella i rodada, com si hagués escalat abans moltes altres vies. Ens posem tota la roba. I ens arraulim al pedró per fer una  foto de  i descansar.

Després desgrimpem  i rapelant seguint fites i marques de pintura. Aviat posem els peus a l’Enforcadura. Baixem per la tartera cap al refugi.

Hem acabat la cresta i els ràpels del descens cap a l’Enforcadura. La tempesta ens empeny cap al sol

Hem acabat la cresta i els ràpels del descens cap a l’Enforcadura. La tempesta ens empeny
cap al sol

Des dels anys seixanta del segle passat hem escalat abans moltes altres vies a les parets del “Pedra”, la majoria de més envergadura i dificultat tècnica que l’Estasen. L’atzar i les circumstàncies ens han portat finalment a un itinerari que, sumant longitud i bellesa en un escenari sever, ens acosta al compromís de l’alpinisme i a l’esperit dels pioners, que també és el nostre.

Quan hi arribem cauen grosses gotes d’aigua tèbia. Finalment no ens mullarem. Les canals i els diedres seran torrents que regaran els prats i els boscos

Bibliografia

 Ballart, Armand Recordando a Lluís Estasen, G.A.M.E magazine, Anuario Grup. Alt. Mont. Español, n 18, “Pedraforca” monogràfic, p. 23, Barcelona, 2011.

Dalmau, Joan Miquel. Pedraforca. Todas las ascensiones i escalades.Zaragoza: Barrabés Edit., 2003.

Faura, Enric. El  webmuntanya.net, és probablement la millor font de consulta ràpida i organitzada de la història del pirineisme en general i català en particular. Consta d’articles i llibres de l’autor, en català i castellà i diversos complements i lligams. Imprescindible .

Faura, Enric. “El Pedraforca, cuna de la escalada  catalana”. http://www.muntanya.net/

Faura, Enric. “Juli Soler i Lluís Estasen. Excursionistes pioners a la Val d’Aran. Vèrtex 194.

Guilera, J.M.Excursions pels Pirineus i els Alps, Barcelona: Llibreria Catalònia, 1927.

Iglesias, Josep.Lluís Estasen. Granollers: CEC i Ed. Montblanc, 1965.

Jolis, Agustí, Simó de Jolis, M. Antònia. El massís del Pedraforca. Col Llibre de  motxilla. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1978.

Jolis, Agustí, Simó de Jolis, M. Antonia,. Alt Berguedà i Cardener. Barcelona: CEC, 1965.

Jover i Garcia, Joan. Pedraforca. Guia d’escalades. Col. Aetos 1. Barcelona: Ed. Pleniluni, 1990.

Piferrer, Laura. “Via Estasen al Calderer, Pedraforca- Berguedà”. Vèrtex.

www.feec.org/Publicacions/fitxes_vertex/fitxa.php/76


[1] Al setembre  de 1930 Estasen, Guilera, Oliveras y Roig fan la segona ascensió. Porten dos pitons de diversos quilos de pes i en claven un per treures pes de sobra; l’altre tampoc el fan servit (E. Faura, op.cit)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència