El muntanyenc

Esports

Caminar

Download PDF

Publicat el 02-04-2014

Text: Josep Gordi

Fotos: de l’autor i  consell de redacció

Soc un professor de Geografia amant de la meva feina i dels arbres. M’interessa divulgar els valors culturals i espirituals que atresoren els arbres i la natura.

Presentació

Un article i un llibre. En Josep Gordi va contactar amb El Muntanyenc quan estava buscant financiació, a traves del micromecenatge a internet, per publicar el seu llibre “Natura i espiritualitat”. Actualment ja està publicat.


Portada del llibre

Des del meu punt de vista, per començar  el contacte amb la natura convé  establir una ruta planera i a ser possible que transcorri per paisatges coneguts i propers a la nostra residència, amb l’objectiu que sigui factible repetir-la tranquil·lament en diferents èpoques de l’any i , a ser possible, que ens permeti sortir a peu des de casa.  Per tant, intentem fugir de l’espectacularitat i acostem-nos a la senzillesa de les platges, dels camins de ronda, dels camps de conreu, dels boscos de ribera, dels alzinars i de les pinedes que són a prop de nosaltres.

Per exemple, a mi en els dies de tardor quan la tramuntana o el mestral han netejat el cel m’agrada deixar la ciutat i sortir a passejar –abans de la posta del sol–, per les carenes de la vall de la riera de Gallecs, situada al cor del Vallès. És un moment únic i irrepetible ja que les coloracions vermelloses que deixa el sol en amagar-se per les muntanyes properes, com Montserrat o Sant Llorenç del Munt em fa donar gràcies i em genera pau i harmonia interior. Al llarg d’aquestes agradables passejades tardorals gaudeixo de l’observació dels diferents arbres que trobo a peu del camí, en els marges propers o en els diferents bosquets que es mantenen en aquesta vall vallesana. Com que és una caminada quasi quotidiana, recordo, amb claredat, les petites i arrodonides alzines, les siluetes dels plàtans, pollancres i àlbers del fons de vall i la dels pins pinyoners del bosc de can Torres o de can Veire. Quan torno al meu habitacle i sense saber perquè m’envaeix una estranya serenor interior.

5 Els Cortins (La Mola)

Els Cortins (La Mola)

En conclusió, cal cercar itineraris fàcils i propers per tal de poder-los repetir tranquil·lament al llarg de l’any i així viure amb intensitat el canvi estacional o el ritme diari, és a dir, les sortides o postes de sol.

En un altre nivell hi ha l’opció de caminar grans distàncies, tot seguint camins de pelegrinatge o, simplement, per conèixer a un altre ritme paisatges i gent. Josep Maria Espinàs ens ha deixat nombrosos textos resultat de les seves caminades o Jordi Girard [1]que en el 2013 va iniciar la volta a Catalunya en 50 dies a peu i que esmenta que caminar el torna al que és natural, al que és essencial i al que sempre funciona.

Una altra opció és caminar descalç per un prat alpí o per la sorra de la platja. De ben segur que gaudirem de tot un conjunt de noves sensacions.

En alguna ocasió hauríeu d’assajar l’opció de caminar de nit ajudats d’un frontal o sense, aprofitant una nit de lluna plena. La nit afavoreix la verticalitat ja que la  foscor del que ens envolta ens fa aixecar la mirada cap a la volta celeste. Si decidiu sortir a caminar de nit cal que ho feu lluny de les ciutats per tal d’evitar la contaminació lumínica i atmosfèrica que aquestes generen. El que cal és cercar atmosferes netes que ens permetin gaudir i visualitzar correctament el cel.

SONY DSC

Entre conglomerat i matolls

També us recomano l’experiència de passejar per dins del bosc. Entrar dins el forest és endinsar-se en un univers propi i, normalment, sense gaires petjades que ens recordin l’acció de la societat. Com que a casa nostra és difícil caminar per boscos planers, el bosc porta implícit l’esforç de superar desnivells i aquesta realitat genera una dificultat afegida important

En ocasions, submergir-se dins l’univers forestal és entrar dins d’un marc ple de simbolismes i pors. El forestal italià Alfonso Alessandrini[2] ens diu que la passejada pel bosc pot  esdevenir també una caminada humanista ja que el bosc està ple de corriols, com la vida mateixa i, per tant, de decisions. També és ple d’entrebancs, esforços i reptes. Ara bé, si els sabem trampejar, el bosc es converteix en un espai ple d’olors i sensacions. Però, segons Alessandrini, el més important d’endinsar-se en el bosc és que ens situa en el marc natural on esdevenim veritablement el que som: una espècie més intentant sobreviure.

En parlar de caminar pel bosc en vénen a la ment els versos de Joan Maragall sobre la fageda d’en Jordà:

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud:

S’atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d’aquell lloc profund,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

És pres de la fageda d’en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

3 Vall de la Nive (Bearn)

Vall de la Nive (Bearn)

Que interessants i alliçonadores les paraules del poeta sobre caminar pel bosc: cal fer-ho tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del silenci, i un acaba sentint-s’hi presoner.

L’atleta Kilian Jornet[3] ens descriu els sentiment de por que li genera el bosc: “La por de perdre’ns, de no trobar la sortida, d’un atac sobtat d’un llop, ens espanta, i, irracionalment, a cada petit soroll o en percebre un moviment, girem el cap esperant l’atac, busquem la sortida d’aquest pou profund per por de morir, indefensos enmig de la natura. Crec que és la por de morir la que ens espanta quan no estem en contacte amb res d’humà”.

Parlem també de l’esforç que genera l’ascensió al cim d’una muntanya que requereix un bon estat de forma i una certa familiarització amb els perills i respecte que té i mereix tot cim. Ara bé, si ja tenim aquest domini del propi cos, de la tècnica i de l’espai per on ens hem de moure, pujar dalt d’una muntanya és una experiència que no us heu de perdre. Coronar el puig d’una serra o un cim elevat és una empresa emocional i visual si el temps ho permet. Juanjo Garbizu[4] utilitza les ascensions a la muntanya com una eina per millorar com a persona ja que entén que a la muntanya si ha d’anar sense complexos però també sense velocitat, cal tenir temps per menjar-te l’entrepà i la fruita que allà tenen un gust diferent; fins i tot el cervell funciona a un ritme més profitós i diferent. El lema del seu llibre és: “muntanya amunt es pensa millor”.

Per moltes persones experimentar l’amplitud panoràmica que ofereix el punt més alt d’una muntanya és un sentiment de comunió amb el cosmos. Voldria reproduir-vos unes paraules de l’ermitana del Montsant Montserrat Domingo vers el fet que tant important és el camí com l’ascensió al cim.

Si tot adreçant-nos al cim, percaçant

la fruita d’or, hem patit i hem gaudit

i hem tret lliçons de les coses,

i hem esdevingut millors,

per què entristir-nos, si en arribar a dalt,

no hi trobéssim tot allò que esperàvem?

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Entre alzines, llenticle i pedra seca (Menorca)


[2]  Alessandrini, Alfonso. Pensare el bosco. Roma. Edizione Abete. 1993.

[3] Jornet, Kilian. Córrer o morir. Barcelona. Ara llibres. 2012.

[4] Garbizu, Juanjo. Monteterapia. Barcelona. Ed. Dieresis. 2013

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia