El muntanyenc

Ciència i medi

Caminades naturalistes Tenerife Part II. Biosfera i itineraris

Download PDF

Publicat el 08-03-2016

Text. Miquel Vilaplana

Geòleg jubilat, alpinista i viatger. Ha escrit sobre muntanya i actualment filma documentals histórics de l’escalada catalana.

Fotos: Carme Artigas, Miquel Vilaplana i els autors citats

Professora de física i química jubilada, excursionista i viatgera

Clima i biosfera

Les illes Canàries tenen estius  secs i hiverns  plujosos i les temperatures mitjanes anuals només varien en 5ºC, però  hi ha fortes desviacions  en aquest patró climàtic. La seva proximitat al tròpic i una colla de factors com el relleu i el current marí Canari, que repercuteix en els vents, dona a l’arxipèlag un clima mediterrani. En canvi, les precipitacions varien més d’una illa a l’altre, depenent de la orientació dels vessants (més precipitació al nord) i la proximitat al Sàhara (menys precipitació al sud de Gran Canaria, a Fuerteventura i a Lanzarote per l’acció del harmatà, el vent sec provinent del desert africà).

Fuerteventura, l'illa més oriental de l’arxipèlag, només té vegetació adaptada a l’aridesa (foto:Carlos Antolín)

Fuerteventura, l’illa més oriental de l’arxipèlag, només té vegetació adaptada a l’aridesa (foto:Carlos Antolín)

En la vegetació, aquests factors afavoreixen les florides persistents d’una colla d’espècies adaptades als diferents estatges de vegetació. Sigui en boscos, en prats o en estepes i zones de roca nua, els colors de la vegetació es combinen i contrasten damunt dels colors vius i saturats dels materials volcànics. La vida i la geologia es combinen per oferir-nos paisatges extraordinaris.

Centrant-nos en les illes occidentals, els alisis del NE, carregats de humitat, escalen les muntanyes i es condensen formant una capa persistent de núvols i de precipitació a tots els vessants nord –entre 800 i 1500 m i amb  1000 mm/any de precipitació mitjana–, que a Tenerife en diuen la marecia[i]. Als vessants sud passa el contrari ja que els alisis càlids i secs del SO no aporten humitat i eviten que la marecia del nord traspassi al vessant oposat. Això provoca ombra pluviomètrica i un paisatge radicalment diferent entre el nord, amb verdor i conreus humits i el sud, on predominen plantes adaptades a la sequera i conreus de vinya i palmera.

Imatge de satèl•lit amb el fenomen de la marecía que afecta el vessant nord de les illes centrals i occidentals. El sostre del mar de núvols és a la cota 1500 m (foto:Wikipedia)

Imatge de satèl•lit amb el fenomen de la marecía que afecta el vessant nord de les illes centrals i occidentals. El sostre del mar de núvols és a la cota 1500 m (foto:Wikipedia)

Esquema del mecanisme d'interacció dels vents alisis i altres factors en la formació del mar de núvols (foto: Wikipedia)

Esquema del mecanisme d’interacció dels vents alisis i altres factors en la formació del mar de núvols (foto: Wikipedia)

Podem dir que el clima, tot i ser mediterrani, dona una estacionalitat poc marcada i un mosaic de variacions florístiques a escales inusualment petites.

A Tenerife, els estatges de vegetació són els següents (Bramwell D. i Bramwell Z., op. cit.):

Denominació de l’estatge Cota (variable) Situació (caminades)
Alta muntanya seca, amb vegetació arbustiva de ginestes, herbes diverses i líquens 1900-2500 m Tota la illa (PN Las Cañadas)
Pinedes de pi canari 800-900 (fins a 1400 al N) Tota la illa (Aguamansa-Camino del Agua)
Bosc subhumit perennifoli format per quatre espècies de lauràcies; en zones més seques hi predomina el bosc de bruc i faya[ii] amb (Erica i Myrica, respectivament). Molt malmesa per l’home, són relíquia de la laurisilva, el bosc mediterrani del sud d’Europa i el nord d’Àfrica de fa 15-40 milions d’anys 400-1500 Sobretot als massissos del Teno i d’Anaga, amb humitat elevada per la marecia (Anaga)
Bosc termòfil de sabina, ullastre i llentiscle 200-600 m Vessant nord
Matoll suculent de plantes crasses o semiàrid d’argelaga i, arran de mar, plantes halòfiles 0-700 m Vessant sud (malpaís de Gúimar, Montaña Grande, Montaña Colorada)
Estatges de vegetació de l'illa de Tenerife (foto: Wikipedia)

Estatges de vegetació de l’illa de Tenerife (foto: Wikipedia)

T6 a T11

L’estatge de matoll suculent de plantes crasses o semiàrid d’argelaga i, arran de mar, plantes halòfiles (Malpaís de Güímar)

L’estatge de matoll suculent de plantes crasses o semiàrid d’argelaga i, arran de mar, plantes halòfiles (Malpaís de Güímar)

L’estatge de bosc termòfil de sabina, ullastre i llentiscle (Barranco Madre del Agua)

L’estatge de bosc termòfil de sabina, ullastre i llentiscle (Barranco Madre del Agua)

L’estatge de bosc subhumit perennifoli format per quatre espècies de lauràcies; en zones més seques hi predomina el bosc de bruc i faia amb (Erica i Myrica, respectivament

L’estatge de bosc subhumit perennifoli format per quatre espècies de llorers (lauràcies); en zones més seques hi predomina el bosc de bruc i faia amb (Erica i Myrica, respectivament)

L’estatge de bosc de pi canari que mostra la transició a l’estatge superior d’alta muntanya seca, amb vegetació arbustiva de ginestes, herbes diverses i líquens. Coronat pel pic Sombrero de Chasna (2405 m); la taca blanca no és neu sinó afloraments de pedra tosca (cast. piedra pómez)

L’estatge de bosc de pi canari que mostra la transició a l’estatge superior d’alta muntanya seca, amb vegetació arbustiva de ginestes, herbes diverses i líquenes; el cim és  el Sombrero de Chasna (2405 m) i la taca blanca no és neu sinó afloraments de pedra tosca (cast. piedra pómez)

La flora canària, amb moltes espècies endèmiques, reflecteix un origen molt antic. Hi ha fòssils de fulles i de fruits, trobats en estrats de tota la conca mediterrània fins al sud de Rússia, que són de plantes idèntiques a  les actuals de Canàries, Madeira i les Açores.

La interacció entre la varietat del clima i dels microclimes de les illes, el seu l’aïllament físic i la selecció natural, han afavorit la formació de noves espècies, moltes d’elles endèmiques, tant en l’àmbit de l’arxipèlag com en el de les diferents illes. Aquest patró també afecta la fauna i, en general, a tota la biosfera canaria. L’estratificació de la vegetació, en un territori comparativament petit com és Tenerife, es pot observar en poques hores, a peu o en cotxe.

Aquelles Canàries exuberants narrades pels primers europeus ja no existeixen. La reducció generalitzada dels boscos per implantar l’agricultura de monocultiu, la ramaderia de cabres, la sobreexplotació de les aigües subterrànies i les urbanitzacions costaneres han afectat a tots els ecosistemes illencs. Moltes espècies endèmiques s’han extingit i d’altres estan en perill d’extinció. En els darrers anys hi ha hagut tímides mesures proteccionistes arran de la pressió de la comunitat científica mundial i del moviment ciutadà (Bramwell D. i Bramwell Z., op. cit.).

L’observació de la fauna és difícil com arreu amb l’excepció de dues espècies de llangardaix, el negre o “tizón” i el blau o gegant de Tenerife.

El llangardaix “tizón” (Chinamada)

El llangardaix “tizón” (Chinamada)

Caminades

 1 La difícil gestió de l’aigua: Aguamansa-Camino del Agua-barranc Madre del Agua.

Aterrem a Los Rodeos amb tots els companys del grup de l’Imserso i arribem a la ciutat i a l’hotel. Sojornarem a la costa nord, la més malmesa per l’acció antròpica immobiliària. Des de la porta de l’hotel   creuem el carrer cap a una botiga on un rètol brut i lleig diu:”Rent a Car. Ofertas”. Hi entrem per llogar un cotxe, però ens diuen: ”No, lo sentimos, no alquilamos coches; és que el ròtulo és muy antiguo”.

La botiga de cotxes de lloguer, exemple de l’atrotinament propi de les ciutats de turisme massificat (Puerto de la Cruz)

La botiga de cotxes de lloguer, exemple de l’atrotinament propi de les ciutats de turisme massificat (Puerto de la Cruz)

Però una flor no fa estiu i aconseguim un cotxe i pugem pels vessants del Teide fins al poble de Aguamansa per fer el Camino del Agua, que s’endinsa en el barranc Madre del Agua. Som al vessant sud, en el límit entre el paisatge sec i les pinedes. Ens mourem entre 1200m i 1350m en un recorregut circular de 2h per visitar les instal·lacions de captació i distribució de l’aigua del subsòl volcànic que antigament abastia pobles, camps i animals. L’home i la gestió de l’aigua sempre han anat de costat i l’eficiència d’obtenir-la ha set màxima en llocs com Tenerife, els deserts i, en general, totes les zones àrides del món.

Els magnífics boscos de pi canari del PN La Corona Forestal, municipi d’Aguamansa que contrasta amb el Teide despullat de vegetació

Els magnífics boscos de pi canari del PN La Corona Forestal, municipi d’Aguamansa que contrasta amb el Teide despullat de vegetació

Ens endinsem al bosc de pi canari pels drets camins entapissats de pinassa del Parque Nacional de la Corona Forestal (a partir d’ara PN) , rigorosament paral·lels als canals que surten de les mines d’aigua excavades al ventre dels vessants del volcà. De fet, els camins varen ser construïts per fer el manteniment de la xarxa hidràulica i és una cultura que es repeteix a altres arxipèlags (Açores, Madeira i Cabo Verde). A les Canàries hi ha milers de quilòmetres de túnels excavats a l’interior dels relleus volcànics per suplir la manca d’aigua potable i de rec disponibles. Les mines deriven cap als canals fets de basalt i coberts, i   i uneixen muntanya i plana, sovint amb pendents pronunciats; actualment estan en desús però ben conservats.

Una zona plana del canal que buscava l’aigua al barranc Madre del Agua i el camí de manteniment (PN La Corona Forestal)

Una zona plana del canal que buscava l’aigua al barranc Madre del Agua i el camí de manteniment (PN La Corona Forestal)

Un peu florit d’una de les nombroses espècies del gènere Echium. La més popular a Canàries és el taginaste vermell propi de l’alta muntanya seca

Un peu florit d’una de les nombroses espècies del gènere Echium. La més popular a Canàries és el taginaste vermell propi de l’alta muntanya seca

En aquesta cota del vessant sud, el paisatge està dominat pel mantell vegetal de bosc de pi canari, ombrívol i ventilat, però també s’hi pot observar la transició a l’estatge de sota, el bosc subhumit perennifoli, amb llorer, bruguerola i arboç, estepes, i herbes diverses. De tornada passem pel peu dels Órganos, un promontori fet de columnes de lava que sobresurt del bosc i trenca la uniformitat de la coberta forestal. El sobirà Teide es presenta amb tota la seva solemnitat.

 2 L’adaptació a l’aridesa: Malpaís de Güimar

Avui caminarem pel vessant sud-est de la costa tinerfenya, al Malpais de Güimar[iii], un glacis[iv] de laves aa[v] i piroclastos de les erupcions del petit volcà batejat Montaña Grande (278m), entre els nuclis urbans El Puertito de Güimar i El Socorro. La vall de Güímar, amb el poble homònim, forma una depressió allargada de NO a SE de 102 km2 que comença al vessant de les Cañades del Teide i acaba a la costa. Hi farem un recorregut circular de 2 h, on els colors saturats de les laves i greda contrasten amb els de una vegetació adaptada a la sequera, molt biodiversa i de gran bellesa. Hi podrem veure i fotografiar algunes de les espècies endèmiques de flora canària d’aquest estatge, com el cordón (una euforbiàcea), el balo, la leña santa, la tabaiba dulce, el cardoncillo, el cornical i el verol.

 Aspecte general de l’estatge de vegetació semi-àrid del vessant sud de Tenerife amb nombrosos peus de cardón (Euphorbia canariensis), espècie present a la zona costanera de tot l’arxipèlag, rara a les illes orientals. Viu en vessant secs i rocallosos, de còdols i en camps de lava (Malpaís de Güimar)

Aspecte general de l’estatge de vegetació semi-àrid del vessant sud de Tenerife amb nombrosos peus de cardón (Euphorbia canariensis), espècie present a la zona costanera de tot l’arxipèlag, molt rara a les illes orientals. Viu en vessant secs i rocallosos o de còdols i en camps de lava (Malpaís de Güimar)

Cardón, detall (Malpaís de Güimar)

Cardón, detall (Malpaís de Güimar)

Tres espècies característiques de l’estatge semiàrid; en primer terme dos peus de verol, en segon terme esquerra i dreta dos peus de balo i al fons cardón (Malpaís de Güimar)

Tres espècies característiques de l’estatge semiàrid; en primer terme dos peus de verol, en segon terme esquerra i dreta dos peus de balo i al fons cardón (Malpaís de Güimar). Les espècies de plantes del mapaís creixen directament al damunt amb molt poc sòl o damunt de les roques

També hi veurem molts individus del llangardaix negre tizón (Fig. T12), que alternen el moviment sobtat amb la immobilitat més absoluta, i són fàcils d’observar. A l’anada, el camí va separat del mar i a la tornada per la costa, on la vegetació minva o desapareix degut al aerosols salins del mar.

L’estatge basal tocant la costa es caracteritza per espècies molt adaptades a l’hostilitat del mesi, psammòfiles i halòfiles (adaptades a substrats sorrencs bellugadissos i a la sal, respectivament (Malpaís de Güimar)

L’estatge basal tocant la costa es caracteritza per plantes molt adaptades a l’hostilitat del medi, espècies psammòfiles i halòfiles (adaptades a substrats sorrencs bellugadissos i a la sal, respectivament (Malpaís de Güimar)

La vall de Güimar es va formar per un mecanisme d’esllavissada massiva de materials volcànics inestables associats a l’activitat sísmica del moviment del magma que anticipa una erupció ( fig. 13 Canàries 1). Acabada la caminada és molt interessant remuntar en cotxe el drets pendents asfaltats pel damunt dels nuclis poblats per veure el conreu de la vinya en  feixes estreies i cuidades, distribuïdes al damunt de les carenes separades pels profunds barrancs fets pels torrents. Aquest paisatge limita amb els boscos del PN Corona Forestal. Des d’allà es gaudeix d’una extensa panoràmica del sud de l’illa. Tots els camins i pistes pugen per las carenes de vinya esquitxades de cases i casetes d’eines. Amunt presideix el Teide, avall, les vinyes, les planes semiàrides i el blau marí de l’oceà.

Carenes i barrancs resultat de l’erosió torrencial en els vessants meridionals del Teide. Les carenes han estat treballades amb feixes estretes pel conreu de vinya (municipi d’Aguamansa)

Carenes i barrancs resultants de l’erosió torrencial en els vessants meridionals del Teide. Les carenes han estat treballades amb feixes estretes pel conreu de vinya (municipi d’Aguamansa)

3 El vulcanisme: PN Cañadas del Teide

Avui farem el dia complert caminant pel PN Cañadas del Teide. Al matí un recorregut circular fàcil per la zona de Roques de García, de només 75 minuts, però atapeït de punts de interès naturalista. Una geologia desbordant de formes i colors i la flora pròpia de les altes cotes canàries ens donen una jornada inolvidable. A la tarda passejarem del vessant est del volcà seguint la pista al refugio de Altavista.

Síntesi del paisatge del PN Cañadas del Teide: Conjunt de roques de colors clars de traquita, roca volcànica on el quars i el feldspat predominen; entremig hi ha restes foscos de colades de lava basàltica (esquerra) i al fons, sobresurt el Teide, format per colades la lava de diversos tons foscos (basalts) i afloraments de tosca blanca, al peu del petit cràter del cim, el més recent. La vegetació és pròpia de l’estatge d’alta muntanya semiàrida, una estepa de diverses espècies, com la ginesta del Pic o del Teide, en primer terme, florida. Al vessant dret s’endevinen nombroses plantes de taginaste vermell, comentat més avall (PN Cañadas del Teide)

Síntesi del paisatge del PN Cañadas del Teide: agulles i torres de traquita, roca volcànica on el quars i el feldspat predominen; entremig hi ha restes foscos de colades de lava basàltica (esquerra) i al fons sobresurt el Teide, format per colades la lava de diversos tons foscos (basalts) i afloraments de tosca blanca. La vegetació és pròpia de l’estatge d’alta muntanya semiàrida, una estepa de diverses espècies, com la ginesta del Pic o del Teide, en primer terme, florida. Al vessant dret s’endevinen nombroses plantes de taginaste vermell, comentat més avall (PN Cañadas del Teide)

Els Roques de García son relleus de agulles i torres, algunes de més de 100 m d’alçada, repartides a diferents nivells d’un relleu de barrancs i carenes de roques de colors molt vius i una flora adaptada a l’altitud. Els roques Dedo de Dios, Chinchado, La Catedral, i d’altres, alternen amb torrenteres i planes com el Llano de Ucanca fent un dels dos o tres paisatges més singulars de Tenerife. Aquests Roques són antics camins eruptius del magma des de la cambra magmàtica cap a la superfície, exhumats per l’erosió i ara envoltats per   colades i cendres posteriors a l’esfondrament, , procedents del vulcanisme que ha construït els edificis volcànics del Teide (3.718m) i del Pico Viejo (3.135m).

Paisatge geològic desolat del pla de Ucanca, ple de colades basàltiques modernes dipositades entre la vora sud de la caldera, al fons, i els roques de Garcia, concretament la torre La Catedral, de lava àcida i més clara amb columnes formades pel trencament de la roca per contracció després de la consolidació del magma. La persona de l’angle inferior esquerra ens dona la dimensió del paisatge (PN Cañadas del Teide)

Paisatge geològic desolat del pla de Ucanca, ple de colades basàltiques modernes dipositades entre la vora sud de la caldera, al fons, i els roques de Garcia, concretament la torre La Catedral, de lava àcida i més clara amb columnes formades pel trencament de la roca per contracció després de la consolidació del magma. La persona de l’angle inferior esquerra ens dona la dimensió del paisatge (PN Cañadas del Teide)

La caldera de Las Cañadas del Teide es va formar fa 800.000 anys pel col·lapse i enrunament d’una gegantina estructura rocosa formada per l’activitat volcánica anterior; té  forma circular i esta delimitada per un cingle continu anomenat correntment “la Pared”. Els magmes formats a l’interior de l’escorça a 1000ºC i sotmesos a elevades pressions, poden migrar a zones superficials aprofitant esquerdes i debilitats de les roques sòlides que l’empresonen. En la migración, la pressió va obrint camí al magma, cada cop menys calent i comprimit, que s’acumula en cambres magmàtiques superficials fins sortir a la superfície sòlida, marina o continental, fent el procés eruptiu. Un cop buidades les cambres, el pes de les roques superficials pes esfondrar aquest vastíssim buit; és el cas de la caldera de las Cañadas.

Imatge aèria del PN Cañadas del Teide amb lla superfície de la caldera, els topònims importants i els punts de les caminades proposada (PN Cañadas del Teide)

Imatge aèria del PN Cañadas del Teide amb la superfície de la caldera, els topònims importants i els punts de les caminades proposada (PN Cañadas del Teide)

La flora és abundant en espècies, algunes restringides a les cotes altes de las Cañadas; de totes, la més colpidora és el tajinaste rojo, una espècie adaptada a la sequedat i comparable, en estratègia reproductiva, a la comuna atzavara (Aloe vera) i a la Puya raimondi dels Andes peruans, totes elles altes, de fins a 3 o 4 metres i després de la primera florida es moren. La part floral té desenes de milers de flors en la única inflorescència, cosa que garanteix la pervivència de l’espècie en ambients molt secs i, en general, hostils.

Taginaste vermell, Echium wildpretii, la més bonica i popular espècie de les cinquanta que té el gènere Echium a l’arxipèlag. És summament rara però localment abundant (Roques de Garcia), només creix a Tenerife i a La Palma, en l’hàbitat de l’alta muntanya pel damunt dels 1900 m (PN Cañadas del Teide)

Taginaste vermell, Echium wildpretii, la més bonica i popular espècie de les cinquanta que té el gènere Echium a l’arxipèlag. És summament rara però localment abundant (Roques de Garcia), només creix a Tenerife i a La Palma, en l’hàbitat de l’alta muntanya pel damunt dels 1900 m (PN Cañadas del Teide)

Detall del Teginaste vermell

Detall del Taginaste vermell

Una herba de flor menuda, que va del blanc al lila i creix entre els blocs i les esquerdes de les colades (PN Cañadas del Teide)

Una herba de flor menuda, que va del blanc al lila i creix entre els blocs i les esquerdes de les colades (PN Cañadas del Teide)

A la zona de pàrquing dels Roques hi ha tota mena d’informació i és fàcil personalitzar-se una caminada que, ben aviat, ens deixarà sols entre els Roques i lluny del turisme.

A la tarda es molt recomanable agafar la pista del refugi del Teide (km 40’5 de la carretera de Las Cañadas TF-21) i caminar-hi 6 km fins a la Montaña Blanca i els Huevos del Teide. Un insòlit paisatge de colors ferrosos ens acompanyarà tota la tarda. Extensos camps de cendres i enormes estructures esfèriques basàltiques que tot-hom en diu bombes, però l’origen de les quals és discutir pelo vulcanòlegs,   emmarquen el cim aplanat de La Fortaleza, integrat a “la Paret” del NE del Teide.

Vessant est del Teride on predominen extenses superfícies, planes o no, de cinerites ataronjades i afloraments puntuals i grans boles basàltiques (Huevos del Teide). Al fons el cim aplanat de La Fortaleza (vegeu foto X)

Vessant est del Teide on predominen extenses superfícies, planes o no, de cinerites ataronjades i afloraments puntuals de laves  i grans boles basàltiques (Huevos del Teide). Al fons el cim aplanat de La Fortaleza

Les grans boles negres anomenades Huevos del Teide, algunes de 5 m de diàmetre, es troben al vess0ant est del pic i contrasten amb el color ataronjat de les cinerites de la zona (foto: sense autoria)

Les grans boles negres anomenades Huevos del Teide, algunes de 5 m de diàmetre, es troben al vessant est del pic i contrasten amb el color ataronjat de les cinerites de la zona (foto: sense autoria)

4 A través de la laurisilva: del poble de Chamorga a Roque Icoso (691 m)

 Ha arriba el dia de caminar  pel massí’s d’Anaga per fer un itinerari circular per dins de la laurisilva, aquest bosc mediterrani ancestral, relicte dels grans boscos dels temps geològics del Tertiary, en tenim moltes ganes. Afortunadament arribem a Chamorga amb el temps ideal per veure el passage en la seva salsa, en plena marecia —“aquella” que ha permès la conservació de pedaços d’aquest ecosistema—, dins la fantasmagoria de la boira i amb el bosc amarat d’humitat i de degotalls. El poble és bastant amunt del barranc de Roque Bermejo i és molt petit i silenciós.

Església del poblet de Chamorga envoltada pel bosc de laurisilva

Església del poblet de Chamorga envoltada pel bosc de laurisilva

A partir d’aquí i des de l’esglesiola blanca on aparquem, remuntem el tram superior del barranc, primer per horts estrets de l’amplada que dona la vall, i després immersos en la laurisilva, sempre per un magnífic camí que va guanyant alçada (rètol El Draguillo, PR TF. 6.1). La vegetació és exuberant i aclaparadora de tant bella, no parem de veure plantes i de retratar-les. No seria estrany trobar un grup de goril·les.

Els primers pendents després de vorejat els horts de Chamorga. La marecia amara els arbres i degoten

Els primers pendents després de vorejat els horts de Chamorga. La marecia amara els arbres i degoten

Cresta de Gall (Isoplexis canariensis), planta arbustiva de 1,5 m d’alçada de la laurisilva. Present a Tenerife i raríssima a la La Palma

Cresta de Gall (Isoplexis canariensis), planta arbustiva de 1,5 m d’alçada de la laurisilva. Present a Tenerife i raríssima a la La Palma

Cresta nord del massís d’Anaga, penjada a pic 200 m sobre la costa. Temps característic de les zones de laurisilva on la boira aporta la humitat imprescindible pel manteniment d’aquest bosc tan abundant al Terciari

Cresta nord del massís d’Anaga, penjada a pic 200 m sobre la costa. Temps característic de les zones de laurisilva on la boira aporta la humitat imprescindible pel manteniment d’aquest bosc tan abundant al Terciari

Al cap de 200 m de desnivell arribem a la cresta principal d’Anaga, que cau a pic sobre la costa nord. El vent va movent la boira i podem veure breument l’illot Roque de Dentro i el poblet de Las Palmas, llocs encara avui isolats. El camí s’orienta O-E i arribem al peu d’una agulla vermellosa, el Roque de Icoso, on mengem i parlem amb uns alemanys tant entusiastes com nosaltres per tot el que estem veient. Finalitzarem l’excursió per Montaña Tafada i arribem al poble per l’est, on el bar Álvaro se’ns fa irresistible i, a més, és l’únic que hi ha. La marecia es manté i no la deixarem fins que sortim d’aquest massís entranyable.

Roque de Icoso

A l’esquerra el Roque de Icoso. Malgrat que  laurisilva és un bosc d’arbres baixos, costa veure el seu interior des de fora. Noms en sobresurten els accidents geològics, aquí unes colades que han format grans forats

Arribada a Chamorga tancant l’itinerari

Arribada a Chamorga

5 Del massís d’Anaga a la costa nord: Chinamada-Punta del Hidalgo pel Barranco del Rio

Avui tornem al massas de Anaga a fer una caminada molt recomanable, el descens des del poble de Chinamada fins al poble de Punta del Hidalgo, a la costa, on hem deist el cortex. Hem llogat un taxi que, passant per Carboneras i creuant quilòmetres de laurisilva, ens ha deixat al punt d’inici. Som al damunt de l’escarpada costa NE de la illa.

El camí surt de Chinamada planejant pel vessant est del barranc del Rio

El camí surt de Chinamada planejant pel vessant est del barranc del Rio

Chinamada és un llogarret de quatre cases, algunes excavades en la tosca volcànica, on només sentim galls, gossos i el vent. El dia és gris però amb bona visibilitat cap a mar on s’endevina la costa assolellada. La part alta de la serra, atapeïda de vegetació, està emboirada de marecía, cosa que sumada a la gran amplada i fondària del barranc, ens ofereix un paisatge esplèndid i primigeni, propi d’aquest massís tan poc freqüentat. Cap al SO es despleguen els 590 m de desnivell del barranc del Rio; un camí molt ben traçat i gens perdedor que uneix aquestes dues poblacions resseguint sempre el marge dret orogràfic del riu Rio. No comptem pas el temps i durant tot el matí anem baixant calmosament observant, ara aquí, després allà, totes les meravelles que ens ofereix la natura.

Vista general del barranc del Rio i el poble de Punta de l'Hidalgo, final de la caminada

Vista general del barranc del Rio i el poble de Punta de l’Hidalgo, final de la caminada

Roque de los Pinos (542 m), un pitó de traquita resistent a l’erosió

Roque de los Pinos (542 m), un pitó de traquita resistent a l’erosió

De dins del barranc i de les carenes que el limiten sobresurten pinacles de roca blanquinosa una traquita —l’equivalent volcànic del granit—­­, que contrasta amb el vermell i blanc de les cendres i el negre de dics i filons de basalt. Com és habitual, els topònims ressalten les formes de relleu: Roque Dos Hermanos, Tope Carnero, i molts roques, de los Pinos, de Tenejia, de la Barca, Molano i de los Dragos.

Dic intrusiu basàltic vertical que talla el camí

Dic intrusiu basàltic vertical que talla el camí

L’aflorament continu que és el camí, ens permet veure una gran varietat de roques volcàniques que, més enllà del seu nom, formen una paleta que va del blanc als ocres i vermells de les tosques, al negre dels basalts en dics, colades i filons, tot plegat envoltat d’una vegetació arbustiva i herbàcia d’un verd sòlid que la grisor del dia ressalta encara més.

El llangardaix blau, molt popular a la costa nord i apreciat per la bellesa del dibuix i els colors de la pell

El llangardaix blau, molt popular a la costa nord i apreciat per la bellesa del dibuix i els colors de la pell

Paisatge característic del camí de baixada abans del mirador

Paisatge característic del cama, ben visible a la foto, de baixada abans del mirador

Mirador de Aguaide (600 m) i, a l’esquerra, pic de Dos Hermanos (344 m), ja a la costa

Arribem a les envistes del Mirador de Aguaide (600 m) i, a l’esquerra, pic de Dos Hermanos (344 m)

Hi ha una gran quantitat de forats, coves i cassoletes de totes mides fetes per l’erosió de la humitat i dels vents en les tosques dels vessants, des de mides que van de centímetres a metres.

La vall es va obrint i el cel blau relleva a la boira. Al vessant esquerra es distingeixen quilòmetres de canals que s’enfonsen a les muntanyes i que hem vist en caminades anteriors. Després de descansar i menjar en un mirador construït en un roque vermell, fem els metres que ens queden passant pel costat del Roque Dos Hermanos i arribem al final del barranc, el creuem i pugem al poble de la Punta del Hidalgo. Allà hi coneixem una piscina natural pública i gratuïta que s’omple en la plenamar. Un bany reparador amb cervesa i unes patates és la felicitat.

Punta de l'Hidalgo i la piscina natural d’aigua de mar, pública, gratuïta i amb bar

Punta de l’Hidalgo i la piscina natural d’aigua de mar, pública, gratuïta i amb bar

Tres de les obres de la bibliografia, molt recomanables

Tres de les obres de la bibliografia, molt recomanables

Bibliografia

Bramwell D. i Bramwell Z., Flores silvestres de las Islas Canarias, Ed. Rueda, 4a. Ed., Madrid 2001.

Carrecedo J.C: Geologia de Canarias, I. Editorial Rueda, Madrid, 2011.

Guia Geològica del Parque Nacional del Teide. I.G.M.E., Dir. i Coor. Roberto Rodríguez, Madrid, 2005. (consultable a la xarxa).

Enllaços

  1. a) Carrecedo, J.C.- Los volcanes del PN del Teide
  2. b) https://es.wikipedia.org/wiki/Teide (Pàgina molt completa)
  3. c) http://ca.wikipedia.org/wiki/Tenerife#Clima
  4. d) Blog Miguel Bravo

http://www.miguelbravo.com/VARIOSTEMAS/volcanes%20canarias/canariasvolcanes.htm

https://youtu.be/7jwAq1mNHuM

3) Jesús Martínez

Itinerarios geològicos: La Caldera de las Cañadas del Teide (Tenerife), PDF, Universitat de Las Palmas de Gran Canària, Biblioteca digital, 2004.

http://acceda.ulpgc.es/bitstream/10553/1505/1/40.pdf

 

Altres articles del mateix autor a “El Muntanyenc:

Caminades naturalistes per l’illa de Tenerife. Part I

Volar el camí

La Cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul

La Peña Sola d’Agüero

Crònica d’una escalada a la via Estasen del Calderer

 

[i] Anomenada també toca i sombrero

[ii] La faya o faig canari (Myryca faya) no te relació taxonómica amb el faig. Arbust perenne o arbre petit, fins a 10m, propi de la lauisilva, juntament amb el llorer.

[iii] Malpais és un terme geològic internacional d’origen canari i mexicà; designa un camp de lava recent caracteritzat pel relleu anfractuós i la seva esterilitat i aridesa. Sense camí la petja és molt incòmoda.

[iv] Glacis: superfície d’erosió en país àrid de pendent molt suau (1 a 5º) desenvolupada sobre roques poc resistents (aquí basalts porosos i cendres volcàniques) al peu d’un relleu abrupte i muntanyós (aquí el volcà Montaña Grande).

[v] Les colades de lava aa són formades per blocs caòtics, sobretot al front i als costats, conseqüència del refredament de magmes poc viscosos que permeten l’expulsió dels gasos dissolts i originen roques d’estructura comparable a la del pa de pessic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència