El muntanyenc

Ciència i medi

Caminades naturalistes per l’illa de Tenerife. Part I

Download PDF

Publicat el 10-02-2016

Text. Miquel Vilaplana

Geòleg jubilat, alpinista i viatger. Ha escrit sobre muntanya i actualment filma documentals de la història de l’escalada catalana.

Figures: extretes de Geologia de Canarias I (Carrecedo J.C, 2011)

Fotos: Carme Artigas

Professora de física i química jubilada, excursionista i viatgera

 

Presentació

Us proposem algunes caminades per l’illa de Tenerife posant l’accent en la geologia, la flora i la fauna. En aquesta primera part descriurem la constitució i la història geològica de l’arxipèlag canari i de Tenerife i parlarem del paisatge geològic. En la segona, que publicarem el mes vinent, parlarem del paisatge natural i proposarem cinc caminades.

Pel que fa a la geologia, hem extret la informació del primer volum –de moment l’únic publicat–, de Geologia de Canarias I (Carrecedo J.C, 2011), una obra exhaustiva, moderna i convenientment il·lustrada.

1 Introducció

El magmatisme és el conjunt de processos geològics que han format les Canàries. El magma és un fluid de fusió de roques de l’escorça, oceànica o continental, a causa de les elevades pressions i temperatures que hi ha a les parts mitjanes i profundes d’aquesta capa.

               Escorça oceànica               Escorça continental
  • Només als oceans, submergida
  • Gruix: 10 km de mitjana
  • Basàltica (amb sediments recent al damunt)
  • Jove, edat: menys de 70 Ma
  • Només als continents, emergida
  • Gruix: 30 km de mitjana
  • Granítica (metamòrfica i/o sedimentària a la part superior)
  • Molt vella, edat: menys de 3.800 Ma[i]

A les zones de l’escorça on la fusió és possible es formen bosses d’escala quilomètrica de magma, confinat per la roca sòlida igual que no ha assolit el punt de fusió. Quan el magma migra escorça amunt pateix refredament i descompressió i consolida, dins o a la superfície de l’escorça, formant roques magmàtiques, plutòniques i volcàniques, respectivament.

Les Canàries s´han format prop de la vora central-atlàntica de la placa africana, per vulcanisme de l’escorça oceànica des de fa 170 milions d’anys (a partir d’ara Ma).

Quan tractem de la geologia de les illes Canàries, formades per l’acció del vulcanisme, estem parlant de vulcanologia o estudi dels volcans, un camp científic nascut i desenvolupat a Europa a partir del s XVIII, que tingué les Canàries com a escenari principal.

Efectivament, la controvèrsia neptunistes-plutonistes (de Neptú, déu del mar i de Plutó, déu de les profunditats terrestres), es va acabar després dels viatges dels seus protagonistes a l’arxipèlag, sobretot a Tenerife, La Palma i Lanzarote.

Plutonisme

Neptunisme

Totes les al·lusions i escrits precientífics a la seva formació pertanyen a la mitologia. El mite més conegut i perdurable és la llegenda d’Atlantis o de l’Atlàntida, narrada per Plató (427-347 aC). Parla d’una civilització, la dels atlants, tant avançada i poderosa com la d’Egipte, que desaparegué en una sola nit per l’enfonsament del continent sota les aigües oceàniques; només les muntanyes més altes varen quedar emergides formant els arxipèlags macaronèsics: Açores, Madeira, Cap Verd i Canàries.

Fig. 1 - Mapa de Bory de Saint-Vincent (1803), amb els arxipèlags de la Macaronèsia com les muntanyes més altes del continent mític de l’Atlàntida

Fig. 1 – Mapa de Bory de Saint-Vincent (1803), amb els arxipèlags de la Macaronèsia com les muntanyes més altes del continent mític de l’Atlàntida

Per sorprenent que sigui, aquest relat ha tingut carta de naturalesa científica fins a finals del segle XIX, a través de dos estudis –de 1669 i 1882– que varen representar l’Atlàntida a la zona de les Açores amb tanta credibilitat que van empènyer el govern britànic a enviar-hi una expedició de reconeixement. L’evidència que les Canàries recolzen sobre escorça oceànica no es va refermar fins a la segona meitat del s XX, quan es va descartar, de forma radical, la base acientífica del mite de l’Atlàntida. És un exemple de com la realitat científica pot, fins i tot, superar la llegenda més imaginativa.

Fig. 2 - Pintura de l’erupció del volcà Fuencaliente de l’illa de La Palma feta el 1667. La fletxa negra indica la posició d’un pastor asfixiat i el seu ramat de cabres, en al·lusió al perill dels gasos volcànics (no hi ha referència de víctimes humanes en aquesta erupció)

Fig. 2 – Pintura de l’erupció del volcà Fuencaliente de l’illa de La Palma feta el 1667. La fletxa negra indica la posició d’un pastor asfixiat i el seu ramat de cabres, en al·lusió al perill dels gasos volcànics (no hi ha referència de víctimes humanes en aquesta erupció)

 

2 Geologia i història geològica. Tenerife

Les illes Canàries són d’origen volcànic i es varen formar conjuntament a partir de 15 Ma abans d’ara. Els processos essencials d’aquesta gènesi són comuns a totes les illes, però cadascuna presenta singularitats geològiques de segon ordre que no comentarem aquí.

El procés bàsic de la formació de l’arxipèlag, llarg i complex, l’hem de buscar en la tectònica de plaques. Des de 1960 s’han formulat tres models per explicar l’origen de les Canàries; aquí només parlarem del tercer, el més recent i l’únic que té el suport d’una majoria rellevant de la comunitat científica: és l’anomenat del punt calent (ang. hot spot), desenvolupat a partir de l’estudi exhaustiu de les illes Hawai.

Fig. 3 - Magmatisme associat a un plomall tèrmic del mantell. El cap del plomall puja, fon, bomba i trenca l’escorça oceànica fràgil. És l’esquema de la formació d’illes volcàniques de plomall tèrmic, com les Canàries i Hawaii

Fig. 3 – Magmatisme associat a un plomall tèrmic del mantell. El cap del plomall puja, fon, bomba i trenca l’escorça oceànica fràgil. És l’esquema de la formació d’illes volcàniques de plomall tèrmic, com les Canàries i Hawaii

Sota l’escorça terrestre, al mantell, un flux de material rocós parcialment fos, viscós i més calent que el que l’envolta, anomenat plomall mantèlic –i, per tant, més lleuger i amb tendència a surar–, flueix cap amunt fins a topar amb la base de l’escorça oceànica sòlida[ii], creant un punt calent que escalfa, fon parcialment i bomba l’escorça, tot creant un camp de forces d’estirament –forces extensionals– que poden acabar trencant-la. Aquest procés pot produir-se tant en escorça continental (com al massís volcànic del Hoggar, Algèria) com oceànica (arxipèlags de la Macaronèsia i Hawai, fig. 3 i 4).

Fig. 4 - Esquema general del funcionament del plomall tèrmic responsable de la formació de les illes Canàries

Fig. 4 – Esquema general del funcionament del plomall tèrmic responsable de la formació de les illes Canàries

El sistema de falles –que afecten tota l’escorça– mantenen l’ascensió del magma, primer dins de l’escorça sòlida, amb processos de fusió/consolidació i formació de roques plutòniques –que queden englobades dins de l’escorça–, i després, fora de l’escorça, per vulcanisme submarí. En termes de temps, la formació d’aquest quadre de processos dinàmics és a escala de milions d’anys. Els plomalls tèrmics, i els punts calents resultants, són persistents a escala de milions d’anys i estan deslligats dels moviments de les plaques que tenen al damunt.

Fig. 5 - El model del plomall tèrmic i del punt calent associat explica bé els arxipèlags volcànics de Hawaii i de les Canàries (blau fosc: escorça; blau cel: mantell superior; marró: mantell inferior parcialment fos; groc: nucli extern fos, i blanc: nucli intern sòlid. Vermell: plomalls tèrmics)

Fig. 5 – El model del plomall tèrmic i del punt calent associat explica bé els arxipèlags volcànics de Hawaii i de les Canàries (blau fosc: escorça; blau cel: mantell superior; marró: mantell inferior parcialment fos; groc: nucli extern fos, i blanc: nucli intern sòlid. Vermell: plomalls tèrmics)

El plomall tèrmic responsable de la formació de l’arxipèlag, actualment actiu amb nombroses erupcions històriques, està situat sota la placa africana, on forma un punt calent submarí a 4.000 m sota l’aigua (fig. 6). Atès que aquesta placa es desplaça cap a l’est mentre el punt calent resta fix, les successives erupcions originen diverses estructures volcàniques alineades W-E de diferent edat. Les roques de les illes són més joves com més occidentals són, des dels 1,1 Ma de Hierro fins als 20,2 Ma de Lanzarote i Fuerteventura.

Fig. 6- Esquema de la formació de les Canàries en relació al punt calent i al desplaçament de la placa africana. L’edat de les roques de les illes augmenta d’oest a est

Fig. 6- Esquema de la formació de les Canàries en relació al punt calent i al desplaçament de la placa africana. L’edat de les roques de les illes augmenta d’oest a est

En la gènesi de les Canàries actuals cal distingir dues gran etapes molt ben diferenciades, la més llarga o “inicial” i la de “rejoveniment”. La primera comença fa 20 Ma amb la construcció d’edificis volcànics submarins que van creixent en alçada i que en emergir formen les illes. Aquesta etapa acaba fa 5 Ma (figs. 6 i 7).

Fig. 7 - Perfil esquemàtic de les Canàries que mostra la seva alçada en relació a la plana abissal i al nivell del mar actual

Fig. 7 – Perfil esquemàtic de les Canàries que mostra la seva alçada en relació a la plana abissal i al nivell del mar actual

Fig. 8 - Recreació computacional del relleu de les Canàries

Fig. 8 – Recreació computacional del relleu de les Canàries

Les roques formades en l’etapa inicial –només afloren be a La Palma i a Fuerteventura–, són laves submarines molt alterades i metamorfitzades, associades a sediments marins antics i travessades per una munió de dics i de masses de roques plutòniques. Malgrat que les tres quartes parts dels materials són submarins, l’emersió de l’illa ens posa a l’abast les roques de la part superior d’aquesta etapa inicial (figs. 7 i 9). D’ara en endavant ens centrarem en la part emergida de Tenerife, on aquestes roques constitueixen els escuts[iii] d’Anaga i Teno, als extrems NE i O de la illa, i l’escut Central, que constitueix la majoria de la illa i aflora només a Roque del Conde (fig. 9). Són grans edificis d’acumulació de laves basàltiques, parcialment erosionats i representen l’estadi final de l’etapa inicial. La qüestió de si Tenerife és una illa formada per tres estructures independents fusionades o no, està en estudi.

Fig. 9 - Esquema de l’illa de Tenerife amb els tres grans cossos volcànics o escuts que formen el basament de l’illa

Fig. 9 – Esquema de l’illa de Tenerife amb els tres grans cossos volcànics o escuts que formen el basament de l’illa

Fa 5 Ma el punt calent canari es para durant 2 Ma, l’olla para de bullir i/o s’ha buidat, no es crea relleu nou i l’erosió predomina. La represa del vulcanisme, a partir de fa 3 Ma fins ara, és la segona etapa, anomenada de “rejoveniment”, i que construeix els paisatge actual. La inactivitat del punt calent entre 5 i 3 Ma es patent per la no concordança, tant de forma com d’edat, de les roques a sobre i a sota d’una marcada superfície d’erosiva. Efectivament, entre les roques de l’etapa inicial i les de la posterior, que comentarem tot seguit, sempre hi ha aquesta superfície erosiva, ben visible per als geòlegs.

Fig. 12 - Vulcanoestratigrafia de Tenerife. La sèrie basàltica antiga i les etapes modernes estan separades per una superfície erosiva que correspon a l’aturada de l’activitat volcànica, entre 5 i 3 milions d’anys

Fig. 9a – Vulcanoestratigrafia de Tenerife. La sèrie basàltica antiga i les etapes modernes estan separades per una superfície erosiva que correspon a l’aturada de l’activitat volcànica, entre 5 i 3 milions d’anys

Fig. 10 - Erupcions històriques del volcà Las Cañadas del Teide-Pico Viejo, datades amb carboni 14 amb mostres dels materials volcànics

Fig. 10 – Erupcions històriques del volcà Las Cañadas del Teide-Pico Viejo, datades amb carboni 14 amb mostres dels materials volcànics

 

La reconstrucció de la història geològica de qualsevol estructura terrestre és complexa i mai està lliure d’especulació, tant per la superposició espacial i temporal dels processos i dels materials formats –les roques–, com per la seva destrucció posterior prehumana i històrica, que pot haver reduït considerablement la quantitat i la qualitat de les dades disponibles per als científics. Les roques són part essencial del registre geològic.

És reconfortant pensar que de tots els sabers, el científic és autorefutable, perquè se sotmet a la disciplina del mètode empíric.

Resumint, la història geològica de Tenerife i de l’arxipèlag (figs. 9 a 13), arrenca en la placa africana des del punt calent canari. Les erupcions submarines acumulen considerables quantitats de laves i piroclasts construint enormes edificis volcànics (figs. 6 i 7). En un primer període eruptiu –etapa inicial de 12 a 5 Ma d’edat– es forma l’illa –escuts d’Anaga, Teno i Central, molt més gran i ocult pels materials volcànics posteriors. Acabada aquesta fase eruptiva hi ha una pausa de 2 Ma, protagonitzada pels processos externs, bàsicament de gravetat –esllavissades de milions de tones de piroclasts inestables desencadenades per tremolor sísmica– i erosió torrencial, ambdós sobre i sota l’aigua, que comencen la destrucció dels edificis volcànics i modelen el relleu.

Més endavant, en l’etapa de rejoveniment, el vulcanisme es reactiva a l’escut Central, i en tres etapes ben conegudes (Las Cañadas I, II i III, fig. 10) d’erupcions intermitents prehumanes i històriques, apila considerables volums de laves i piroclasts fins a 3.719 m al cim del Teide, i hi hauríem d’afegir els erosionats des de la darrera erupció històrica. Així es construeix el gran edifici de las Cañadas. Dos grans esfondraments posteriors en el vessant sud del volcà formen la caldera Las Cañadas, una colossal estructura de 16 km de diàmetre. Finalment, diverses fases eruptives dins la caldera aixequen els volcans Teide i Pico Viejo i configuren el paisatge actual del PN Cañadas. La darrera erupció del Teide data de 1147 a +/- 140 a i, indubtablement, la història continuarà

Fig. 11 - Situació d’afloraments subaeris de les roques volcàniques de Tenerife en relació a la seva etapa de formació (lila: escuts antics; verd: vulcanisme de Las Cañadas, i II i III, l’etapa de rejoveniment)

Fig. 11 – Situació d’afloraments subaeris de les roques volcàniques de Tenerife en relació a la seva etapa de formació (lila: escuts antics; verd: vulcanisme de Las Cañadas, i II i III, l’etapa de rejoveniment)

L’arxipèlag actual és el resultat de l’acció de processos volcànics eruptius, sísmics –submarins i subaeris–, dins i sobre l’escorça oceànica de la placa africana des de fa 15 Ma, i el modelat del relleu –esllavissades i erosió­ torrencial– durant els darrers mil·lennis fins ara.

El coneixement actual dels mecanismes del vulcanisme submarí el devem a la tecnologia que ha permès cartografiar amb fidelitat els fons marins. Aquesta imatge mostra la morfologia submarina del canal entre Tenerife i Gran Canària, i el lòbul d’allau generat per l’esllavissada gegant de la vall de Güímar cap a la vall submarina de Agaete, de fa 830.000 anys, amb un volum desplaçat estimat en 45-50 km3 de materials. Vet aquí la importància dels moviments en massa en la configuració del relleus volcànics del relleu en general.

Fig. 13 - El vulcanisme oceànic no s’ha pogut entendre fins que la tecnologia no ha permès cartografiar amb fidelitat el relleu dels fons marins

Fig. 13 – El vulcanisme oceànic no s’ha pogut entendre fins que la tecnologia no ha permès cartografiar amb fidelitat el relleu dels fons marins

 

3 El paisatge geològic tinerfeny

Tenerife és l’illa canària més interessant, ofereix tots els paisatges naturals de l’arxipèlag i l’excepcional Parque Nacional de las Cañadas del Teide. L’illa té forma de triangle allargat, orientat SO-NE. La mitjana a la base del triangle coincideix amb la línia de muntanyes que pel SO, començant a la Caldera del PN Las Cañadas, passa pel Pico Viejo, puja al Teide i continua cap al NE, formant els Rifts, tot perdent alçada gradualment. Més enllà de La Laguna i mantenint la direcció, empalma amb el massís d’Anaga i finalment es fica al mar a Roque Bermejo. Aquesta línia d’alts topogràfics està vinculada a la faixa de fracturació de l’escorça abans comentada (fig. 3), que ha permès l’activitat volcànica principal de l’illa.

Fig. 14 - Imatge per satèl·lit de Tenerife que mostra, amb falsos colors, la línia NO-SE d’alts topogràfics que corresponen a l’etapa volcànica de rejoveniment. Els vèrtexs N i E corresponen als massissos dels escuts del Teno i d’Anaga, respectivament. L’escut central està recobert per les roques més joves de la darrera etapa eruptiva (Foto: Wikimèdia Commons.org/Teide)

Fig. 14 – Imatge per satèl·lit de Tenerife que mostra, amb falsos colors, la línia NO-SE d’alts topogràfics que corresponen a l’etapa volcànica de rejoveniment. Els vèrtexs N i E corresponen als massissos dels escuts del Teno i d’Anaga, respectivament. L’escut central està recobert per les roques més joves de la darrera etapa eruptiva (Foto: Wikimèdia Commons.org/Teide)

Caminar pel PN Cañadas és fer-ho per la història geològica d’alguns processos majors de construcció de la Terra, a través de paisatges d’una bellesa insòlita i additiva. Els muntanyencs no quedarem indiferents en saber que la base de les illes és a 4.000 m de fondària; si féssim servir aquesta cota per amidar les alçades, el Teide culmina a 7.718 m (fig. 7). Dit això, oblidem-nos dels fons marins i parlem de la part emergida de Tenerife.

Fig. 15 El majestuós Teide presideix l’interior de la caldera de Las Cañadas. En primer terme, afloraments de cinerites i colades d’un con erosionat; les capes indiquen el pendent del seu vessant. Al peu del cim, colades recents de color marró. Al Teide se succeeixen capes de roques de diferent composició mineralògica marcada pels canvis de color

Fig. 15 El majestuós Teide presideix l’interior de la caldera de Las Cañadas. En primer terme, afloraments de cinerites i colades d’un con erosionat; les capes indiquen el pendent del seu vessant. Al peu del cim, colades recents de color marró. Al Teide se succeeixen capes de roques de diferent composició mineralògica marcada pels canvis de color

Les laves afloren arreu i podem veure les colades per dins i per fora. En superfície es veuen les ondulacions del fluir del magma, a totes les escales, i a dins els bombaments i cavitats fetes pels gasos del magma, des de bombolles mil·limètriques a grans cavitats i túnels de lava per on hi podria circular un bus. Una secció de colada mostra formes ordenades –les populars columnes, de diferents formes i mides–, formades per la retracció del magma durant el seu refredament. Tot plegat amb una paleta de colors intensos, del negre al blanc, passant pels ocres, els vermells i verds, en funció de la mineralogia de la roca .

Fig. 16 Lòbul del front d’una colada basàltica recent (escala quilomètrica), on es veuen les arrugues de progressió de l’escolament làvic. Al fons els relleus que limiten la caldera de Las Cañadas

Fig. 16 Lòbul del front d’una colada basàltica recent (escala quilomètrica), on es veuen les arrugues de progressió de l’escolament làvic. Al fons els relleus que limiten la caldera de Las Cañadas

Fig. 17 Superfície de colada recent (a escala mètrica). Les formes lineals i en cordó corresponen a conductes d’escolament de lava per sota la superfície sòlida de la colada, buidats en cessar l’aportació de magma. L’aspecte caòtic deriva de la fragmentació i col·lapse d’aquesta superfície provocats per la desgasificació i el buidat dels conductes

Fig. 17 Superfície de colada recent (a escala mètrica). Les formes lineals i en cordó corresponen a conductes d’escolament de lava per sota la superfície sòlida de la colada, buidats en cessar l’aportació de magma. L’aspecte caòtic deriva de la fragmentació i col·lapse d’aquesta superfície provocats per la desgasificació i el buidat dels conductes

Fig. 18 La Rosa de Pedra, a la vall de La Orotava, columnes limitades per fractures de contracció en el procés de refredament lent del magma

Fig. 18 La Rosa de Pedra, a la vall de La Orotava, columnes limitades per fractures de contracció en el procés de refredament lent del magma

Fig. 19 Un dels afloraments més bells i clàssics de Tenerife, La Tarta, a l’entrada del PN Las Cañadas. Les capes de cendra volcànica, perfectament estratificades, indiquen diferents episodis eruptius i canvis de la composició del magma extruït. El color més clar correspon a pedra tosca (magma ric en quars i feldspats) i contrasta amb d’altres rics en minerals foscos (olivina, piroxens, amfíbols)

Fig. 19 Un dels afloraments més bells i clàssics de Tenerife, La Tarta, a l’entrada del PN Las Cañadas. Les capes de cendra volcànica, perfectament estratificades, indiquen diferents episodis eruptius i canvis de la composició del magma extruït. El color més clar correspon a pedra tosca (magma ric en quars i feldspats) i contrasta amb d’altres rics en minerals foscos (olivina, piroxens, amfíbols)

A més de les colades, hi ha materials piroclàstics[iv] –cendres, lapil·li (greda a Olot) i bombes volcàniques–, disposats en capes com les colades, però de textura molt diferent, aspecte polsós, arenós o pedregós, formades per la sedimentació dels esquitxos de lava projectats a l’aire –sovint amb la violència de la desgasificació del magma durant els episodis eruptius– i consolidats abans de tocar el terra.

Fig. 20 Les vistoses colades negres del Teide es van formar per la consolidació de magma molt ric en minerals d’aquest color. Les grans boles anomenades huevos del Teide s’hi relacionen. En pendents forts, el front d’una colada es por desprendre en trossos mètrics i adquirir moviment propi. Això explicaria la formació d’aquestes estructures, malgrat que la majoria de gent creu que són bombes volcàniques gegantines. Científicament parlant, la seva formació encara no és clara

Fig. 20 Les vistoses colades negres del Teide es van formar per la consolidació de magma molt ric en minerals d’aquest color. Les grans boles anomenades huevos del Teide s’hi relacionen. En pendents forts, el front d’una colada es por desprendre en trossos mètrics i adquirir moviment propi. Això explicaria la formació d’aquestes estructures, malgrat que la majoria de gent creu que són bombes volcàniques gegantines. Científicament parlant, la seva formació encara no és clara

Aquests dos tipus de productes volcànics, laves i piroclasts, alternen en l’espai i en el temps i pertanyen al patró volcànic dit estrombolià, caracteritzat per l’alternança de fases eruptives tranquil·les de magma fluid que afavoreix l’escapament dels gasos amb d’altres de més viscós que es desgasifica explosivament.

En els afloraments rocosos de l’illa, siguin làvics o piroclàstics, hi apareixen dics, cossos intrusius que normalment no tenen més de 1,5 m de gruix. Es reconeixen fàcilment per la seva forma laminar i la seva posició obliqua que talla les capes de lava i piroclasts. Són glops de magma residual que varen intruir en roques volcàniques ja consolidades –i per tant més velles–, aprofitant plans de discontinuïtat, normalment fractures.

Fig. 21 Dics verticals i quilomètrics, de composició petrològica diversa, exhumats per l’erosió, tallen un apilament de colades i piroclastos més joves (escut de Teno)

Fig. 21 Dics verticals quilomètrics de composició petrològica diversa, exhumats per l’erosió, tallen un apilament de colades i piroclastos més joves (escut de Teno)

 

Fig. 22 Guia geològica de l’IGME

4 Bibliografia

Carrecedo J.C: Geologia de Canarias, I. Editorial Rueda, Madrid, 2011

Guia Geològica del Parque Nacional del Teide. I.G.M.E., Dir. i Coor. Roberto Rodríguez, Madrid, 2005. (consultable a la xarxa)

5 Enllaços

a) Carrecedo, J.C.- Los volcanes del PN del Teide

b) https://es.wikipedia.org/wiki/Teide (Pàgina molt completa)

http://www.gobiernodecanarias.org/parquesnacionalesdecanarias/es/Teide/InfraestructuraServicios/RutasItinerarios.html (Interessant per programar recorreguts naturalistes i excursionistes.

Altres articles del mateix autor a “El Muntanyenc:

Volar el camí

La Cresta del Diable al Mont Blanc de Tacul

La Peña Sola d’Agüero

Crònica d’una escalada a la via Estasen del Calderer

________________________________________________________________________

[i] Edat de les roques més antigues de l’escorça oceànica coneguda

[ii] L’escorça és la capa superficial de la Terra, sòlida, rígida i de gruix variable (10 km als oceans, 30 km als continents, de mitjana) i recobreix el mantell, capa parcialment fosa on les roques tenen comportament plàstic.

[iii] Escut volcànic (aplicat a Canàries per Carrecedo 2011): edifici volcànic més ample que alt, bombat i peneplanitzat per l’erosió, habitualment recobert per roques volcàniques posteriors.

[iv] Esquitxos eruptius de lava de mida que va de mil·límetres a metres; la classificació i denominació va en funció de la mida.

 

2 Comments

  1. M.Sánchez Lladó12/02/2016 at 09:27

    Miquel, m’ha interessat molt l’article. Ara em falta una segona llegida. Ja saps que sóc molt adicta als paisatges volcànics de les illes Canaries. M. Sánchez Lladó

  2. carme rivera07/03/2016 at 19:02

    que fa d’anys que vam anar… m’has fet recordar les cañades, el Teide, la Tarta i molts llocs diferents. I saber que vaig estar a més de 7.000 metres…. No saben el que tenim sota els peus…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia