El muntanyenc

SlideFotografies

Bugarag. Un forat a la Terra

Download PDF

 Publicat el 01-05-2013

Text: Jan Grau

Expert en cultura popular i tafaner

Fotos: Elisabet Girò, Jan Grau i Aimeric Martí

Nota de la redacció: Aquest article es va escriure abans del desembre de 2012 i havia de veure la llum en el primer grup d’articles inclosos en la presentació de elmuntanyenc al novembre, però qüestions tècniques ho van impedir. Des de l’esoterisme  i amb abundant informació, però també des de la cultura popular tradicional, es pronosticava la fi del món en el mes i any citats. La seva lectura ara, mentre la Terra va girant  impertorbable,  descobreix un lloc fascinant per visitar i caminar.

Bugarag

Bugarach en francès i Bugarag en occità és un poblet de dos-cents habitants, al límit occidental de les Corberes, a 480 metres d’alçada i a uns cinquanta quilòmetres de Carcassona en direcció als Pirineus. S’ha fet famós d’un temps ençà entre esotèrics, visionaris, catastrofistes i seguidors de creences diverses a la recerca de veritats, llums, il•luminacions, salvacions…, sense comptar amb la força morbosa que tenen tots aquests temes per al turisme tafaner en general. La cirereta del pastís ha estat que sectes profètiques que avalen la fi del món el desembre del 2012, assenyalen Bugarag com l’indret on se salvaran els qui creguin. Però la pàtina enigmàtica ve de molt més lluny, avalada per llegendes, creences i fets històrics de molt abans de les modes actuals.

Rennes-le-Château

Diable Asmodeu al peu de la pila d’aigua beneita

Malgrat tot, és evident que és un lloc singular, en un entorn molt singular, en el qual han succeït fets singulars, que han fet que des de fa molt de temps la zona hagi estat present periòdicament a la literatura i a la premsa. Per començar, la proximitat de Bugarag a Rennes-le-Château, l’antiga Redae, la capital visigòtica del territori, de la qual dista només una dotzena de quilòmetres. Al tombant del segle XIX al XX, Bérenguer Saunnière (1852-1917), capellà d’aquest poble, va trobar uns pergamins i va aconseguir molts diners per reformar i decorar l’església, carregant-la de símbols evidents i fins a cert punt interpretables. Només per citar-ne un, el peu de la pila d’aigua beneita hi ha el diable Asmodeu.

També es va fer construir una rectoria nova, així com una torre, la torre Magdala , bessona d’una altra existent a Girona, on ara hi ha els jardins anomenats de la Francesa. Una història apassionant, que ha generat molta literatura que a hores d’ara encara no s’ha aclarit del tot, popularitzada a partir de la novel•la de Dan Brown, El codi Da Vinci. Podeu trobar molts enllaços d’internet sobre el tema, però us recomano els llibres L’Or de Rennes o la vida insòlita de Bérenguer Saunniere (Gérard de Sède, 1967) i La ciutat dels secrets (Patrice Chaplin, 2007).

Arques

Abans de centrar-nos en Bugarag, algunes pinzellades dels indrets singulars de l’entorn i que tenen interès. A una quinzena de quilòmetres cap a l’oest hi trobem Rennes-les-Bains, una estació termal ja coneguda pels romans i no gaire més enllà, Arques, un poble que compta amb un castell càtar, de fet més que el castell en si, una torrassa amb una arquitectura molt característica. Arques, té un centre d’interpretació dels catarisme i també és coneguda per una pretesa tomba de Jesús, destruïda fa una vintena d’anys i representada a la pintura Els pastors d’Arcàdia de Nicolau Poussin (1637), però també per una altra tomba ran de carretera, lluny de cap cementiri, erigida justament poc després que destruïssin la primera. Al fons de la pintura una muntanya que s’identifica com el pic de Bugarag. Tot plegat un altre episodi que ha aixecat polseguera.

Galamus

Carretera de les gorges de Galamus

Per l’altre costat del pic de Bugarag, cap a l’est, hi ha una cruïlla i, en direcció sud, es pot sortir cap a la carretera de Perpinyà a Quillan per les gorges de Galamus, un congost estret amb una carretera esgarrapada a la roca, per la qual es pot circular amb cotxe, però amb compte, perquè a bona part del trajecte només hi pot passar un vehicle . Al cor del congost, l’antiga ermita de Sant Antoni, construïda en un replec de la paret, just a les darreres estribacions de la muntanya de Bugarag. En canvi, sortint del poble i seguint la carretera en direcció Duilhac, s’entra a la zona més poblada de castells càtars. Hi trobem de seguida els de Perapertusa i de Querbús, dos dels més impressionants.

Castell de Querbús

El pont romànic

Situant-nos a l’entorn del poble de Bugarag també hi trobem llocs, si més no, curiosos. A un parell de quilòmetres de Bugarag, venint de Rennes-les-Bains, a tocar d’El Mas, hi ha un aparcament d’on surt un camí, indicat des de la carretera mateix, que ens porta al pont romànic, que fa de pas de banda a banda del congost del riu Blanque. El pont conserva només la forma de l’arc, però n’hi ha prou per endevinar les dimensions de la construcció i la dificultat de bastir-lo sobre el congost. Per culpa de les pluges es va ensorrar el setembre del 1992, però va ser molt ben reconstruït per membres de l’associació Latour-de-France. A part de l’interès patrimonial del pont, la curiositat més gran és el perquè de l’existència d’aquest pont. Aparentment no uneix dues destinacions clares de cap itinerari important i és evident que una obra d’aquesta envergadura no es fa només per unir camps o vinyes, de fet, a banda i banda només hi ha senders.

Pont romànic de Bugarag

Castell d’Albedun

Clos del castell d’Albezus

No massa lluny de Bugarag, a tres quilòmetres en direcció oest en línia recta, però amb 400 metres de desnivell, a 823 metres sobre el nivell del mar, damunt la cresta, estan dissimulades les restes del castell d’Albezu, Albezus o Albedun. Es conserva el recinte poligonal i el calabós. Destaca una creu de l’orde del Temple gravada en una llosa. El castell data del segle XI i formava part del comtat de Razès, que pertanyia als comtes de Cascassona.

Durant dos segles va estar a mans de la família Albedun, molts d’ells membres de l’orde del Temple, ja que en aquell temps van donar als templers el llogaret de Bézu (avui Saint-Just-et-le-Bézu). Gràcies a la seva estratègia o potser al seu vincle amb els templers, els Albedun i el seu castell es van lliurar de ser atacats

Gravat al castell d’Albezus

durant la croada albigesa, però al mateix temps, jugant a dues aigües, van refugiar l’important bisbe càtar Castres Guilhabert i el prefecte Guillaume Berbard Hunaud. El castell va ser sotmès al rei de França, que el va lliurar al cavaller croat Pierre de Voisins, arrabassant-lo a Bernard Sermon d’Albedun, qui malgrat tot mai va ser acusat públicament d’heretgia i se li va permetre conservar una propietat a la zona, a diferència de la resta de senyors càtars de la regió. Un altre fet sorprenent dels senyors d’Albedun era la seva fortuna, mai no van demanar cap préstec i tenien enormes reserves financeres.

Per acabar-ho d’adobar, va ser una comanda templera però catalana, això va significar que el 13 d’octubre del 1307, quan tots els templers de França van ser empresonats, a Albedun ningú no els va molestar. Del castell es coneixen dues llegendes, la de la campaneta de plata amagada en un pou i la corrua de fantasmes que cada nit del 12 al 13 d’octubre surten del cementiri del poble i van cap al castell.

El poble de Bugarag

És una població tranquil•la que, tot i que no se’n sap gran cosa, va estar immersa en el conflicte de la croada albigesa i apareix freqüentment relacionat amb els afers intrigants del castell d’Albedun, de Rennes-le Château i d’Arques, que hem esmentat. Sempre però ha estat a l’ombra del pic de Bugarag. A la guerra dels Set Anys (1756-1763) van empresonar la major part de la població masculina i la van deportar a Polònia, concretament a l’Alta Silèsia, on van aprendre a fer barrets, activitat que van continuar en tornar a la seva terra. El segle XIX, la indústria barretera es va desplaçar a Esperasan per raons pràctiques de comunicació, on avui es pot visitar el Musée de la Chapellerie.

Restes del castell de Bugarag

La majoria d’edificacions són molt reformades o noves, sense interès aparent. Encara es mantenen dretes les restes de la torre d’una casa forta que sembla que data del segle XIII, les runes es conserven en un estat precari i tenen l’aspecte que s’hagin d’enfonsar en qualsevol moment. L’únic detall d’interès és a la paret esquerra de la sala baixa de la torre, on hi ha uns gravats matussers representant una copa, una barca de pescadors i tres pentagrames, un d’ells invertit.

L’altre edifici interessant és l’església, dedicada a la Mare de Déu. Va ser construïda al segle XII i l’actual campanar és del segle XVI. L’interior ofereix un aspecte que sembla aturat en el temps, manté una fesomia intemporal, però en cap cas actual. Neta i polida, però com volgudament antiquada. Cal destacar un vitrall amb una barca de pescadors, que ens recorda el gravat de la torre i totes les cares dels personatges dels vitralls sense nas, boca ni ulls.

Església de Bugarag

Interior de l’església de Bugarag

Interior de l’església de Bugarag

A uns centenars de metres de la muntanya, en direcció est, passa l’antic meridià de París. A finals del segle XVIII, els astrònoms Delambre i Mechain van mesurar la distància de Dunkerque a Barcelona per conèixer la circumferència de la terra. És la línia rosa marcada a terra que hi ha a París i que té un destacat protagonisme en la novel•la El codi Da Vinci. Aquest meridià va ser relegat el 1911 per la pressió de la comunitat internacional, que va optar pel de Greenwich.

Aquest és el poble que, segons diferents sectes, quan arribi aquell cataclisme es mantindrà sa i estalvi, perquè està a redós d’una muntanya amb propietats màgiques.

El pic de Bugarag

Muntanya de Bugarag

La muntanya que senyoreja sobre els poble és l’element més singular de tots. El pic, anomenat en occità poeg o pog, queda aïllat al límit de les Corberes, n’és el punt més alt, però sense lligams amb les carenes que el configuren. Antigament era conegut com el pic de Thauze, però també se l’ha anomenat la muntanya de les fades o la muntanya sagrada. Té 1.230 metres d’altitud i el cim està només a 2 quilòmetres del poble en línia recta, però amb un desnivell de més de 700 metres. Des d’allí es pot veure els Pirineus, la muntanya Negra, el mar Mediterrani i gairebé tota l’alta vall de l’Aude. La seva singularitat és geològica, ja que és una muntanya capgirada, és a dir, que té a la part alta les capes inferiors i a sota les superiors més joves. Aquest fenomen s’anomena encavalcament. Al pic de Bugarag la capa anomenada placa Ibèrica, de 135 milions d’anys, és la que sobresurt, encavalcant els plecs inferiors, de 15 milions d’anys. Molt sovint el cim està emboirat i a vegades es fa una boirina humida en racons i replecs, efecte de la condensació de la gran quantitat d’aigua que hi ha al seu interior.

Pic de Bugarag

No és difícil d’ascendir-hi, el camí habitual, però molt costerut, és al sud i puja fins a un roquissar. En un punt del trajecte, un bloc estret està foradat i dóna nom al camí, via de la Finestra. L’altre camí, al nord, una mica més llarg però més fàcil i planer, surt del coll de Linas. La configuració del cim és com caragolada i fa un semicercle, amb dues banyes, que si no estiguessin en forma circular semblaria el Pedraforca. Aquesta forma probablement va ser provocada per la mateixa força que va invertir els estrats, de tal manera que des del mig del circ, a 920 metres d’alçada, hi ha un desnivell de 300 metres.

A un alçada considerable hi trobem un estanyol i algun bassiol, la mateixa aigua que omple bona part de les coves i galeries subterrànies del pic de Bugarag. La més important, a 800 metres d’alçada, s’anomena Bufo Fret i al seu interior es desenvolupa una galeria continuada de més d’un quilòmetre, en bona part plena d’aigua. L’Associació d’Espeleologia del Minervois, en unes proves que va fer amb colorants, van trobar-ne rastres en corrents d’aigua a sota d’Oupoul, sobre Rivesaltes, i a tocar de Salses, prop de la costa.

Investigacions, hipòtesis, llegendes i mites

Es té coneixement que a finals del segle XIX, diversos estudiosos es van interessar per Bugarag, a més de Juli Verne, membres de societats teosòfiques franceses hi van fer prospeccions. Es diu que Helena Blavatsky, fundadora de la Societat Teosòfica i defensora de l’existència d’Agharta s’hi va interessar personalment. La hipòtesi era que en una de les cavitats de Bugarag hi ha una de les entrades del reialme subterrani d’Agharta, Asgartha o Agharti.

Portada del llibre “Clovis Dandertor”

Hi ha qui considera que Juli Verne, l’escriptor i visionari, autor de textos de viatges extraordinaris també es va interessar per Bugarag. Iniciat en la gaia ciència, se li ha atribuït ser membre de diverses lògies o societats secretes i li agradava encriptar en els seus textos noms, enigmes o fets reals. L’any 1896 va escriure un relat aparentment anodí: Els viatges de Clovis Dandertor, cognom que podria ser un anagrama d’”or ardent”. Un dels personatges, el concret el capità d’un vaixell, es diu Bugarach, potser relacionat amb el gravat del castell i el vitrall de l’església. La nau del vitrall es mou damunt d’un mar verd, que podria ser interpretat com una vall envoltada de turons.

Església de Bugarag, vitrall del vaixell

L’argument porta a la recerca d’un gran tresor, tresor que les llegendes locals ja atribuïen a la zona i que amb l’afer Saunnière de Rennes-le-Château uns anys després de la publicació de la novel•la, encara es va fer més palès.

Els estudiosos de l’escriptor li atribueixen l’interès que tenia pel meridià de París i alguns apunten que es va inspirar en les llegendes i les galeries subterrànies de Bugarag per escriure Viatge al centre de la terra.

Posteriorment cada vegada que es tornava a posar de moda l’afer del tresor de Rennes-le-Château, Bugarag tornava a ser centre d’atenció, situant a les coves el suposat tresor merovingi que va trobar el capellà Saunnière. A partir del 1960, es va començar a fer prospeccions, a vegades mineres i d’altres a la recerca del tresor. Paral•lelament va renéixer l’interès pels càtars.

Portada el llibre dedicat a Déodat Roché

En primer lloc Déodat Roché (1877-1978), filòsof, francmaçó, però sobretot estudiós dels càtars, va estudiar aquest fet històric a la regió i tenia un especial interès en les cavitats de Bugarag. Actualment a Arques es pot visitar la seva casa convertida en centre d’interpretació del catarisme, seu també de la Société du Souvenir et des Éstudes Cathares. Sembla que va ser ell qui va impulsar el suís Daniel Bettex (1933-1988), apassionat pel catarisme, a fer prospeccions subterrànies a la zona de Bugarag. Avui encara es desconeixen bona part dels resultats de molts anys de recerques. Es diu que existeixen unes fotografies d’una arca mig fossilitzada trobada a la gruta de la font de Dotz. D’aquests rumors se’n va despendre que sota terra, a Bugarag, hi ha enterrada l’Arca de l’Aliança. A partir del 1988, després d’anunciar que havia trobat una galeria molt profunda, Bettex va tenir problemes de salut i va haver d’abandonar la seva activitat prospectora. Un cop mort, la Société du Souvenir et des Études Cathares es va plantejar continuar les investigacions, però sembla que el govern francès els va negar el permís.

Finalment i sumat al fet que s’hi han fet avistaments d’ovnis, també es diu que Steven Spielberg es va inspirar en la muntanya per la seva pel•lícula Encontres a la tercera fase.

Pic i poble de Bugarag

Colofó

Bugarag està de moda, no és la primera vegada i potser no serà la darrera. Veurem com acaba la profecia de la fi del món  i en qualsevol cas, tant si és real com fictícia, se sumarà al currículum tan nodrit d’aquest indret. Davant el ressò que s’ha fet als mitjans de comunicació de la profecia de la fi del món, els habitants del poble veuen en la peregrinació de tafaners, turistes i esotèrics una font de riquesa, encara que temen un possible excés de visitants i els consegüents cercadors de qualsevol cosa, que han proliferat darrerament. Sigui com sigui, podem ser escèptics amb els mites, les hipòtesis i tots els rumors, però és innegable que Bugarag, tant el cim, com el poble i l’entorn estan plens d’històries, singularitats, llegendes i enigmes, que si més no fan ballar el cap. És possible que no hi hagi gaires indrets que acumulin tants enigmes en tant poc territori.

http://cinabrio.over-blog.es/article-monte-bugarach-el-monte-frances-del-fin-del-mundo-hace-buenos-negocios-113685055.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia
  • Volar el camí
  • Paciència