El muntanyenc

SlideFotografies

Arles de Tec, aigua miraculosa i terra de simiots (II)

Download PDF

Publicat el 8-09-2014

Text i fotos: Jan Grau

Expert en cultura popular i tafaner

 

L’abadia de Santa Maria d’Arles

Arles neix el segle X amb el trasllat de la comunitat que hi havia als Banys des del segle VIII, al nou monestir que es va construir a Arles. Aquest monestir sembla que va ser el primer que es va construir a la Catalunya Nord després de l’ocupació sarraïna i va rebre la protecció de diversos comtats, en especial del de la Cerdanya i el de Besalú. L’any 1078, el comte Bernat II de Cerdanya, va unir aquest monestir al de Moissac, fins que el 1592 es va vincular al de Sant Andreu de Sureda. Amb la revolució francesa va acabar l’activitat monàstica i van plegar els sis monjos que hi quedaven, si bé, des de llavors, l’església va ser considerada parroquial.

 

Frescos de l'església d'Arles

Frescos de l’església d’Arles

Es conserven frescos del segle XII que representen el Crist en majestat, acompanyat d’àngels i dels evangelistes, i capelles dels segles XIII i XIV. El claustre és un exemplar de gòtic del Llenguadoc a Catalunya.

La façana conté un element singular, d’aspecte auster. Té esculpit al timpà, sobre el portal, un Crist a la glòria envoltat dels evangelistes. A la gran pedra que emmarca la portalada per dalt hi ha esculpit un escut que conté una A (una lletra alfa grega), al mig, una creu una mica més baixa, seguida d’una creu amb potes obertes que sembla que és una lletra omega grega cristianitzada. Se’n troben més de lletres omega, a les quals s’ha substituït el cèrcol per una creu. Representen que el final que significa l’omega és la vida eterna i, per tant, cristiana. Ara bé, el més curiós és que aquest escut està flanquejat per dues A, dues lletres alfa, quan l’habitual fora que la de la dreta fos una alfa i la de l’esquerra una omega.

La lletra alfa a la portada de l'església

La lletra alfa a la portalada de l’església

La lletra alfa a la portada de l'església (detall)

La lletra alfa a la portalada de l’església (detall)

Als dos costats del timpà hi ha unes bèsties que estan devorant algun animal o persona, són els simiots. En aquest cas i en el de l’església de Sant Andreu de Sureda, molt deteriorats, però a l’església de Besalú se’n conserven uns en molt bon estat: un dels simiots es menja una cabra i l’altre una figura humana.

Els simiots

Els simiots (1)

Els simiots

Els simiots (2)

Els simiots

Es podria dir que tota la força de la tradició d’Arles se centra en els simiots. Els simiots, cemiots, semiots o cimiots, en les diverses maneres com s’ha escrit, són uns éssers perillosos que viuen als boscos i muntanyes, dalt dels arbres. La paraula simiot, probablement derivada de simi, servia per anomenar éssers desconeguts que feien malvestats o entremaliadures, especialment furts i destrosses en els conreus i els corrals. També segrestaven criatures que després es trobaven mortes al bosc.

Els simiots de Basalú

Els simiots de Basalú

Simbòlicament són uns genis del bosc que perjudiquen els humans perquè són pocs respectuosos amb la natura, com una mena de guardians ecològics. Si avui existissin, estarien ben de moda. També se’ls atribueixen els poders de conjurar tempestes amb pedregada, boira espessa, cops de vent i altres fenòmens meteorològics que ens afecten.

Segons una altra descripció, els simiots són mig bèsties i mig persones, banyuts i amb dents molt esmolades, urpes i cua, i tant peluts que no se’ls veuen ni els ulls ni les dents. El seu rei és set vegades més pelut que els altres i es guarneix amb herba. Sovint els simiots són uns éssers fantàstics indefinits, que habiten coves i castells encantats i a vegades es confonen amb els encantats, les tutes i els ogres.

La tradició dels simiots està estesa per tot el Pirineu català, a banda i banda de la frontera. A més del Vallespir, hi ha llegendes i referències a la Garrotxa, la Cerdanya i l’Alt Empordà.

Simiot representat al l'església de Sant Salvador

Simiot representat al l’església de Sant Salvador

 A Arles tot comença amb una gran plaga de simiots que feien grans destrosses als corrals i als camps de conreu i s’enduien criatures i animals domèstics, que després es trobaven morts. L’abat d’aquell temps, que s’anomenava Arnús o Arnulf, segons diferents versions, el segle IX o el segle X, va decidir que calia fer alguna cosa per aturar les malifetes dels simiots i va decidir anar a Roma a buscar ajuda, concretament per aconseguir unes relíquies sagrades que els foragitessin.

Sant Nin i sant Non

Sant Abdó i Sant Senén han tingut molta tradició a Catalunya com a protectors dels pagesos i hortolans, fins que a partir del segle XVII es va anar imposant el culte al sant madrileny Isidre, qui mentre resava, els àngels li feien la feina. Malgrat la imposició a Catalunya d’aquest sant de costums tan madrilenyes, a unes quantes poblacions es va conservar el culte a Sant Nin i Sant Non, noms amb què se’ls anomenava popularment.

La seva diada és el 30 de juliol i la majoria dels autors, quan parlen d’aquests sants, es basen en el llibre La llegenda àurea de Jaume de Varazze, escrit el segle XIII, on diu que eren uns virreis perses que ajudaven a enterrar els cristians i van ser martiritzats l’any 253.

Reliquiaris de Sant Nin i Sant Non

Reliquiaris de Sant Nin i Sant Non

Tornem a Arles, on hem deixat l’abat Arnús camí de Roma. Un cop allà va anar al cementiri Poncià, on hi havia enterrats tots els homes i dones considerats sants. Sembla que qui va fer enterrar Sant Nin i Sant Non allà va ser l’emperador Constantí. Arnús va demanar al Papa endur-se’n algunes relíquies que alliberessin Arles dels simiots, però el Papa no sabia quines eren les que tenien aquesta utilitat. Es veu que això li passava a molta gent i feien cua esperant relíquies útils. Arnús se’n va anar a resar al cementiri, davant de les tombes de Sant Pere i Sant Pau, per veure si en treia l’entrellat. Mentre ho feia, va sortir una resplendor d’uns sepulcres i ell ho va interpretar com un senyal diví que eren aquestes les que li feien falta. El Papa no va tenir cap inconvenient que se les endugués, però hi havia perill de robatori entre tots els que feien cua i també després al llarg de tot el trajecte.

Detall del retaule de Sant Abdó i Sant Senén, Arles, on es veuen les bótes, en aquest cas portadores de vi, damunt la mula i el moment en què es treuen les caixes amb les relíquies

Detall del retaule de Sant Abdó i Sant Senén, Arles, on es veuen les bótes, en aquest cas portadores de vi, damunt la mula i el moment en què es treuen les caixes amb les relíquies

Arnús va tenir una pensada, va tancar les relíquies en dues caixes de ferro i les va posar dins de dues bótes que va acabar d’omplir amb aigua. El trajecte va ser accidentat i va acabar amb un naufragi que el va portar a Port Lligat, gràcies a la intercessió dels sants. Allí van erigir una capella en honor seu, que tot i que ha canviat de titular celestial, encara es recorda la dedicació a Sant Nin i Sant Non. La llegenda conta que desembarcat Arnús a Cadaqués i carregades les bótes damunt d’una bèstia, van fer el seu trajecte al Vallespir.  Arreu se succeïen miracles i fugien els simiots. Segons la versió més estesa van passar per la Jonquera i van foragitar els simiots del castell de Rocabertí, però segons una altra versió, van fer la volta per la Garrotxa. En qualsevol cas va ser un viatge accidentat i miraculós, que es pot admirar al retaule de Jaume Huguet que hi ha a l’església romànica de Santa Maria de Terrassa.

Goigs de Sant Abdó i Sant Senén d’Arles, 1778. Detall on s’esmenten els simiots.

Goigs de Sant Abdó i Sant Senén d’Arles, 1778. Detall on s’esmenten els simiots.

Goigs de Sant Abdó i Sant Senén d’Arles, 1778. Detall on s’esmenten els simiots. (Detall)

Goigs de Sant Abdó i Sant Senén d’Arles, 1778. Detall on s’esmenten els simiots. (Detall)

Gr lPer haver expulsat els simiots, l’Església catalana els va prendre com a protectors de les collites i els conreus i també eren invocats per protegir-se de les pedregades i les inclemències del temps. La gran quantitat de goigs editats dóna fe de la devoció a Sant Nin i Sant Non, i tots, els més antics i alguns de moderns, fan referència en el text als simiots.

La llegenda explica que l’aigua de les bótes la van donar a la gent i se’ls curaven tots els mals. La que va sobrar i les relíquies es va posar dins la Santa Tomba i encara mai no s’ha extingit.

Les relíquies dels sants van passar un temps en remull dins la Santa Tomba, després es van posar en uns reliquiaris que es guardaven dins d’unes fornícules o armariets a la columna de la dreta, tocant a l’altar, fins que finalment es van guardar en els reliquiaris que representen els caps dels sants, exposats al seu altar, al lateral esquerre de l’església. Dins de les fornícules on havien estat guardats hi ha pintats uns animals que suposem representen els simiots.

Simiots pintats dins del reliquiari

Simiots pintats dins dels reliquiaris (1)

Simiots pintats dins dels reliquiaris

Simiots pintats dins dels reliquiaris (2)

La Santa Tomba i l’aigua miraculosa

Escultures de la tomba de Guillem de Gaucelm

Escultures de la tomba de Guillem de Gaucelm

Previ a la porta principal hi ha un petit pati i al mur de l’esquerra hi ha una creu esculpida a la paret, formada, als braços, per uns àngels i al punt més alt, la mà de Déu beneint. Sobre la creu i al capdamunt de tot, la inscripció. El cos llarg de la creu és un home jacent, amb els braços creuats sobre el pit i amb la particularitat que no té nas. Són les escultures de la tomba de Guillem de Gaucelm, senyor de Tellet, que morí el 1204 i va llegar la seva fortuna a l’abadia. Segons la tradició, li manca el nas per culpa d’una malaltia, un càncer potser, i es va guarir gràcies a l’aigua miraculosa de la tomba.

Al peu hi ha la Santa Tomba, un sarcòfag paleocristià del segle IV, tallat en un bloc de marbre de 2 metres de llargada i amb una tapa prismàtica. En un costat hi té esculpit el crismó o monograma de Crist. L’interior, que va ser mesurat el 1950, té una capacitat d’uns 330 litres. Documentalment es coneix com a Santa Tomba des del segle XVI.

Cada 30 de juliol, diada de Sant Nin i Sant Non, s’extreu de l’interior del sarcòfag una certa quantitat d’aigua i no hi ha cap giny que l’hi subministri. S’insereix una mena de sifó i n’omplen ampolles i garrafes. Al cap d’uns quants dies encara en proporcionen una ampolleta a qui mostra respecte per aquesta tradició. Quan vaig anar l’oficina de turisme d’Arles, un rètol visible però molt discret deia “Si esteu interessats en l’aigua, adreceu-vos a…” i a continuació una adreça, de tal manera que és totalment anodí per qui no conegui aquesta tradició. És més, se’n fa poca difusió a partir de les publicacions de promoció d’Arles. Joan Amades explica que feien pagar l’aigua a “vint sous la xicra i només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra, no en venien ni a pes d’or al qui en demanava en francès o altra llengua qualsevulla”.

Tomba de Guillem de  Gaucelm

Tomba de Guillem de Gaucelm

Gr s

Gravat del segle XVII, de com recullen aigua de la Santa Tomba i la donen a un nadó malalt

La ciència ha posat en dubte l’origen miraculós d’aquesta aigua, malgrat que el sarcòfag s’omple tot sol. L’any 1995 es va fer un col·loqui sobre el tema, organitzat per la Societé de Mythologie Française, section Pyrenées i la participació de la Universitat de Perpinyà. Es va arribar a la conclusió que el 90% és aigua de pluja i de rosada que es filtraria a través de la pedra, que té uns 15 centímetres de gruix. Van calcular que es necessiten 5 dies perquè l’aigua de pluja arribi a travessar la tapa del sarcòfag en quantitat suficient per omplir una ampolla. L’altre 10% seria la condensació de la mateixa aigua. La tapa és d’una pedra diferent de la del sarcòfag, més porosa.

Exvots, un d’agraïment als sants i l’altre, a l’aigua miraculosa

Exvots, un d’agraïment als sants i l’altre, a l’aigua miraculosa

Giny per extreure l’aigua

Giny per extreure l’aigua

Ara bé, ni els mateixos participants en el col·loqui van quedar del tot convençuts. Tampoc és una explicació suficient per als que es consideren curats per l’aigua de la tomba i menys encara quan el 1942 va sobreeixir l’aigua de la tomba i es va omplir tot el pati. Ni tampoc guarda una relació exacta la quantitat de pluja que cau a Arles amb el volum d’aigua que es fa a la tomba. Diuen també que només s’ha assecat dues vegades, el 1914 i el 1939, just encetar les dues guerres mundials (o no està bé 1939 o no són dues guerres mundials).

 Enllaç a la primera part d’aquest article:

Arles de Tec aigua miraculosa i terra de simiots (I)

Un commentari

  1. Marisa Abascal17/09/2014 at 14:02

    El treball m’ha agradat força, tan les fotos com les històries. Suposo que tot es cert perque la sorpresa final m’ha deixat una mica perplexa.
    Quan va comneçar la segona guerra mundial? Sempre s’ha considerat la invasió de Polònia, el primer de setembre de 1939. El fets anteriors, a l’Extrem Orient, sempre s’han considerat antecedents però no com una querra a nivel mundial.
    Sento aquesta correcció a un treball tan bonic, però penso que s’havia de fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Subscriu-te a nostre emailing:

Email:



LA FOTOGRAFIA
  • Nit de vetlla al coll del Pisco
  • Instante capturado
  • Es bosc des desitjos que mai es varen complir
  • Aquelles velles sabates
  • Morir d’èxit
  • Moviment Continu
  • Monte Rosa
  • Un ocell anomenat món
  • Dona i pelegrins. Ajmer (Índia).
  • Verticalitat eterna.
  • Als Antípodes IV: Glenorchy
  • Als Antípodes III:  Parc Nacional de Springbrook
  • Als Antípodes II: Christchurch
  • Als antípodes I: Brisbane, Queen Street. Austràlia